Servei Civil Internacional Catalunya


Dimarts, 10.10.2017 10h00

Namíbia: solidaritat per canviar les coses

Per Bernadette Hortal i Corbella

En motiu del 35 aniversari de l’SCI a Catalunya, he tret la pols dels records i dels àlbums de fotos. No cal que entrem en el perillós tema de les matemàtiques, ni que ens posem a cantar amb en Serrat quants anys fa que tenim vint anys... el que està clar, és que ni tenim l’ànima morta, i que ens sentim bullir la sang! Som una colla de jovenalla, que vàrem participar d’aquest magnífic projecte. I que arrel d’aquesta fantàstica coincidència, ens anem retrobant periòdicament: calçotades, excursions... Hi ha algunes èpoques en que, per temes de salut o per altres qüestions, les trobades són més espaiades. Però això no ens amoïna, perquè ens comuniquem per fum...vull dir que el nostre grup de watsapp -otramente dicho” INSERSCI, per la joventut dels seus components- treu fum durant tot l’any. Hi ha èpoques i per diferents motius que està a tocar d’incendiar-ne -preparació de festes sorpresa d’aniversari, organització de caps de setmana, de caminades, de calçotades, èpoques electorals i de referèndums... Les opinions són “tuticolori”. El que ens uneix és la gran amistat, el compartir uns sentiments de solidaritat, el desig de pau,  i unes ganes incommensurables de “hacer cosas”... I una passió desaforada per les “fiestas y festejos”, que era crec recordar un dels grups de treball més actius a la nostra època de les “viejas glorias”. I per damunt de tot, un gran respecte per la pluralitat i un gran sentit de l’humor.

Ens uneixen els records compartits, les batalles que recordem quan tenim ocasió de retrobar-nos a la vora del foc, o sense foc, tornar a explicar els mateixos acudits, cadascú els seus... que sempre ens fan tanta gràcia! No tinc clar si riem perquè són graciosos els acudits, o és que la memòria ens juga males passades, i ens pensem que el sentim per primer cop. Tot això per pena dels nouvinguts, que han de suportar les explicacions de les mateixes batalletes una i una altra vegada. Som com nens!. Les rememorem perquè ens porten a moments feliços viscuts, conviscuts. Perquè ens sentim orgullosos d’haver participat en la creació i funcionament de l’SCI.

Una de les batalles per excel·lència, i en majúscules, que donaria peu a moltes vetllades a la vora del foc, és la campanya internacional que vàrem organitzar l’SCI en solidaritat amb Namíbia. Això passava a la primavera de l’any 1988, quan Namíbia era encara la darrera colònia africana de resultes de l’època colonial. I era colònia, justament o millor dit injustament , ni més ni menys que de la Sud-àfrica de l’Apartheit. Si ja vam conèixer com el govern racista tractava a la seva pròpia població, imaginem  el tracte vexatori cap a la població de Namíbia.



La campanya tenia com a objectiu denunciar la situació de colonialisme indigne que patia Namíbia, recolzar la SWAPO, el moviment d’alliberament, i denunciar la passivitat dels governs d’arreu del món i de les institucions internacionals suposadament garants dels drets humans. Per a organitzar la campanya, repartida arreu d’Europa, es va organitzar un seminari de l’SCI a Estrasburg, al Consell d’Europa. Cada un dels grups locals va enviar-hi representants. I tots junts, durant no recordo quants dies, vàrem definir la campanya. De retorn als respectius països, cadascú es va encarregar de transmetre la informació, la il·lusió i el compromís de tot el que es va coure a l’olla del seminari, i vàrem posar fil a l’agulla. A Catalunya, com no podia ser d’altra manera, ens vàrem engrescar i entusiasmar de valent i la vàrem fer grossa!

L’eix aglutinador era un camió militar de fabricació alemanya, un Unimog, que a Sudàfrica utilitzaven els militars per a reprimir la població entre d’altres finalitats. Com a gest simbòlic, la campanya consistia en que l’Unimog recorregués els diferents punts per on hi hauria actes de la campanya. Aquest camió al final de la campanya s’acabava transformant en ambulància i s’enviaria a un camp de refugiats víctimes de la política colonialista i repressora de Sudàfrica. Amb tot el simbolisme de transformar una eina de repressió, en una eina de sanació.



Com molt bé podeu imaginar, aquella campanya va ser una escola per a tothom que hi participà, i per a tothom que d’alguna manera rebé la informació i  va participar en les activitats organitzades. Escola de política internacional, de gestió i, perquè no dir-ho també, de capacitat d’improvisació. Perquè foren múltiples els entrebancs i les incidències que es van haver de trampejar. Amb aquella alegria fruit de la il·lusió i de la inconsciència de la joventut, “divino tesoro”. Perquè aquella frase és ben certa: Ho vam fer perquè ningú ens havia dit que era impossible.

Anècdotes per parar un tren, per riure molt: nervis, molts dies i moltes nits de reunions. Corredisses, entrevistes, hores enganxats al telèfon. Redactar cartes, escrits, notes de premsa. Contactar amb mitjans de comunicació. Amb entitats col·laboradores. Moltes xerrades i actes diversos en espais també diversos. Activitats múltiples, en moltes poblacions. Recórrer el país, de vegades en cotxe, en tren...o inclús de copilot del voluntari alemany que conduïa l’Unimog, que tot sovint no podia evitar que se li escapés el típic “chaise”, especialment en mig del trànsit de Barcelona.



Perquè l’SCI és, per davant de tot, una escola de persones. Només cal fixar-se en les grans persones amb les que dia rere dia compartim fum al Watsapp. Tots i totes ens sentim orgulloses de ser deixebles i creadors d’aquest espai de trobada, de treball en favor de la pau i d’entesa internacional. I penso que en Pierre Ceresole podria estar molt, molt orgullós de la seva creació, quan després de la brutal Primera Guerra Mundial, va reunir a Verdú, a França, una de les poblacions més castigades per la guerra, un grupet de joves il·lusionats de tot el món, amb l’objectiu que ajudessin en la reconstrucció del poble. Amb la gran esperança que la convivència entre persones de tot el món pot ser un camí per a educar per la pau i la convivència, i evitat així que es repetís una calamitat tan gran. No tothom a Verdú ho va entendre, ja que entre els participants a aquell primer camp de treball, també hi havia alemanys, i la ferida de la guerra era massa recent. Però aquella fou la llavor d’aquest gran fruit, que és l’SCI. El grup Català celebra enguany 35 anys de feina, il·lusió i valentia. Que per molts anys l’SCI segueixi treballant, festejant i engrescant a tants i tants joves, i a no tant joves. PER MOLTS ANYS SCI!!!!


Dimecres, 26.7.2017 13h00

Del SIPAJ a l'SCI Catalunya

Per Josep Miquel Alegret.
(Aquest és el segon d'un seguit d'articles que expliquen la història de l'SCI Catalunya en commemmoració del 35è aniversari de l'entitat).

Barcelona, carrer de Casp núm. 49, cantonada carrer de Girona. Una porta estreta a la dreta de vestíbul duu als soterranis de l’edifici. Baixant les escales s’arriba al  SIPAJ, unes sigles que obeeixen a “Servei d’Informació i Promoció d’Activitats Juvenils”,  l’únic servei d’aquesta mena que existeix a tot l’estat espanyol. Un espai pleeee de papers i pòsters penjats a les parets i carpetes arrenglerades i convenientment classificades. Una mena de Google analògic, quan LA XARXA era “ciència ficció de la bona”,  un espai on trobar “tot el que vostè volia saber i no sabia on preguntar”. Vaja, el paradís per als kumbes que volen ser monitors de lleure, per als monitors d’esplai a la recerca de cases on anar de colònies, per als  propietaris o gestors d’aquestes cases que posaran un cartell demanant voluntaris o anunciant-se,  per als urbanites que volen fotre el camp, mai millor dit,  a fer de neo-rurals, per al jovent ecumènic  que vol a apuntar-se per al proper viatge a Taizé, per a d’altres que volen marxar al “Tercer Món”, per a aquelles que volen anar d’Au-pair”  per aprendre idiomes.... i per a d’altres culs inquiets que, senzillament, desitgen viatjar, no tenen un duro i voldrien trobar algun lloc on,  a canvi de fer alguna cosa útil, puguin trobar una colla de gent amb inquietuds similars, un lloc per estirar el sac de dormir  i un plat de menjar i una dutxa encara que fos d’aigua freda,.... Helas, un camp de treball internacional.

Gener de 1980 (o pot ser és al febrer?), una noia baixa les escales mentre pensa “on m’hi estic ficant?” . El voluntari del SIPAJ ve a rebre-la. La noia li explica què és el que està buscant. 

- “Ah, busques un cap de treball internacional a l’estranger per anar aquest estiu?" –diu.

El voluntari treu la carpeta que diu “Camps de Treball a l’estranger ”, on hi ha tota la informació sobre el tema que el SIPAJ ha anat arreplegant al llarg del temps: fotocòpies, díptics, tríptics, adreces i noms d’organitzacions d’arreu que ofereixen aquestes activitats.
La jove obre la carpeta i comença a llegir les diferents publicacions, algunes velles, d’altres una mica més actuals,  d’organitzacions com ara Études et Chantiers”, Mouvement Chretien por la Paix, Quakers workcamps, IJGD, Instituto de la Juventud,  Service Civil International, una  delegació de la seva branca Suïssa de la qual  havia visitat Catalunya (SIPAJ, MOC, etc.) a la recerca de contactes....

“.. i no hi ha cap organització que faci això aquí?”, -pregunta la noia
- “uhm... –respon el voluntari -a part de l’Instituto de la Juventud a Madrid, hi ha una gent a Saragossa que es diuen Compañeros Constructores. Aquí tens les adreces. Els hi escrius a veure què et diuen, però si vols pots escriure directament a algunes d’aquestes organitzacions de l’estranger per a que t’enviïn informació quan surti el programa de camps per a l’estiu. Acostuma a sortir cap al marc-abril.

La noia, apunta que apuntaràs, res de fotos amb el mòbil, se’n va amb un grapat d’adreces, quan va pujant les escales el voluntari  del SIPAJ diu:

- Com tu n’hi ha unes quantes persones més que ja han anat o volen anar a camps de treball i estem mirant d’ organitzar-ne algun aquí. Si vols deixar-nos la teva adreça i telèfon, quan hi hagi una reunió t’avisaríem per si vols participar-hi”...

Tardor de 1980, el curs es reprèn i, amb ell, les activitats del SIPAJ. Cal fer i publicar una Guia de Cases de Colònies, cal anar preparant-se per la Guia d’Estiu d’activitats juvenils que el flamant ajuntament democràtic de Barcelona vol editar i que, a manca de serveis municipals de joventut, li ha encarregat... però també és l’hora de la “P” de “promoció” d’activitats juvenils.

La Junta del SIPAJ ho té clar. Cal promoure la creació d’una associació que ompli aquest forat. Una associació que busqui possibles projectes on es puguin organitzar camps de treball internacionals. Una associació que s’encarregui d’intercanviar voluntaris amb d’altres organitzacions d’altres països, de manera que faciliti que la gent d’aquí es pugui “obrir al món” i enriquir amb aquests tipus d’experiències de voluntariat. Es decideix convocar una primera reunió amb la gent que ha anat passant pel SIPAJ.

El voluntari encarregat de les cases de colònies comenta que hi ha una parròquia de no-sé-on que té una casa de colònies a la Serra de Busa que busca voluntaris per fer obres de restauració, etc.

D’acord, -comenten-, truquem al mossèn a veure si estaria interessat en fer un camp de treball internacional. I convoquem a una primera reunió a la gent que s’hi ha passat per aquí.. El voluntari encarregat del tema treu la llista de la gent que ha anat deixant el seu contacte. Es decideix fer una roda de trucades per convocar a una primera reunió. Ja tenim l’embrió del que, uns mesos més tard, serà el tatxin!!!! SERVEI CATALÀ DE CAMPS DE TREBALL.

Estiu de 1981, un primer camp internacional  s’organitza a la casa de colònìes “la Selva” a la Serra de Busa.  Experiència reeixida. El grup organitzador posa negre sobre blanc els estatuts del que serà l’SCCT i registra l’associació.

Curs 1981-1982, activitat frenètica a la recerca de projectes on poder desenvolupar camps internacionals a l’estiu del 82 i de contraparts a l’estranger per poder intercanviar-ne voluntaris.  Primers contactes personals dels promotors de l’SCCT amb l’SCI mitjançant la visita d’un membre de l’SCCT a l’SCI-CH a Berna que permetrà al grup català començar a conèixer l’abast i filosofia de l’organització.

Estiu de 1982, l’SCCT aconsegueix organitzar un grapadet de camps de treball i enviar algunes desenes de voluntaris a camps d’arreu d’Europa. Vincles establerts amb diverses organitzacions de voluntariat, tant de l’SCI internacional com d’altres organitzacionals nacionals aixoplugades en el que després sabríem que es diu “l’Alliance”.

L’SCCT es va consolidant i noves persones s’hi integren. Hi ha entusiasme i ganes de tirar endavant el projecte, però al mateix temps la seva gent comença a preguntar-se quin sentit té això d’organitzar els camps: són tan sols una possibilitat de vacances barates o han de ser una eina per avançar cap a una societat més justa? Cal tenir en compte el context polític en el que es vivia: a Europa eren moments de guerra freda, el desplegaments de míssils apuntant cap a l’Est i les grans acampades i manifestacions pacifistes al voltant de les bases. A Espanya la “transició democràtica” ha fet possible el dret  a l’objecció de consciència i la “PSS”, sí, però  també l’acostament del govern a la CE i l’OTAN (allò que més tard el Felipe diria “de entrada, no”). La visita a la branca suïssa de l’SCI i els vincles establerts amb ells van suposar un punt de referència. El petit SCCT comença a percebre què és el que vol ser quan sigui gran. Al mateix temps cal anar preparant la segona temporada de camps. En aquesta ocasió l’Alliance convida l’SCCT a participar en la seva reunió tècnica a Cardiff per preparar els intercanvis. Es decideix participar-hi per poder conèixer millor el tarannà de les organitzacions membres i tenir així més elements per prendre decisions sobre què ha d’esdevenir la jove associació. A les tertúlies del vespre, el representant català explica als altres assistents a la reunió com hem nascut i cap a on volem anar, els explica que, a més de amb l’Alliance”, l’SCCT també intercanvia voluntaris amb l’SCI, per a les organitzacions assistent  una mena de “els altres”, i reté el comentari d’un d’ells: “l’SCI és una organització política” –va dir- com aconsellant-li de no ficar-s’hi... Per al representant català va ser com una porta que s’obria, perquè justament aquest era el sentit que, sense donar-li aquest nom, hi estava buscant.

A la tornada a Barcelona i un cop socialitzades aquestes impressions, els esdeveniment se succeïren ràpidament . L’SCCT decideix sol·licitar l’entrada a l’SCI com a branca catalana de l’SCI internacional. Branca “catalana”, sí.  Tot i algunes preguntes per part d’altres branques, sortosament  aquest no va ser un tema delicat. Hi havia el precedent de SCI-Bèlgica i VIA-Flandes i es va entendre ràpidament. Uf!.

L’SCCT va passar a anomenar-se ”SCCT (Branca catalana del Service Civil International)”, posteriorment “SCI-SCCT” i finalment SCI-Cat... però aquesta és una altra història.





Dijous, 29.6.2017 17h00

Una Visita a Elna!

(Aquest és el primer d'una sèrie d'articles que explicaran la història de l'SCI Catalunya, en aquest 35è aniversari)

Per Gianni Orsini

La primera vegada que vaig visitar Elna va ser com tornar al començament de les meves connexions amb l’SCI.

Va ser l’Etienne Reclus, co-fundador de la branca francesa els anys 30, qui em va fer conèixer  realment l’SCI. Jo començava com a objector de consciència a París, era l’any 1985, i l’Étienne em va conduir durant mesos a través de la visió, la missió i els projectes de l'SCI. En sabia molt sobre la història de l’SCI i per tant, coneixia bé l'acció que l’organització havia dut a terme a Espanya durant la guerra civil - "un punt d'inflexió en la història de l'SCI" – i acostuma parlar-ne amb molta passió. Vaig tenir també la sort de conèixer en Ralph Hegnauer. En Ralph va estar directament involucrat en l'acció de l’SCI a l’estat espanyol a partir de l’any 37, juntament amb l’Elisabeth Eidenbenz i altres voluntaris. Acostumo a recordar aquest "moment memorable i inoblidable" com "si fos ahir “. L’Etienne i en Ralph eren dos radicals de la pau que havien fet de l’SCI una filosofia de vida i la seva raó de ser.

El novembre de 2015, l’SCI va organitzar un Seminari sobre la primera guerra mundial a Verdun, dins del marc del projecte europeu ”Memory beyond rethoric (MEMORIC)”. Els atemptats terroristes de París es van produir exactament durant aquells dies. Va ser consternant! Els participants, vam sentir un profund, íntim, genuí i col·lectiu desig de tornar a les arrels de l’SCI. Em van venir a la memòria, automàticament i natural, les figures de l’Etienne i en Ralph. Què haurien dit?

Uns mesos després, uns quants participants d’aquell seminari vam anar a Elna, conjuntament amb socis i sòcies de l’SCI-Catalunya.



Si bé la primera guerra mundial va ser una causa directa del naixement de l’SCI el 1920, la guerra civil espanyola va ser una causa important del creixement del moviment arreu d’Europa. L'acció de l’SCI en el marc del "Comitè d'ajuda Suís als nens d’Espanya" va ser en efecte, admirable. Es va ajudar a infants i dones a fugir de les zones bombardejades del 37 al 39 i després a milers de refugiats a creuar la frontera cap a França, el gener de 1939, un cop finalitzada la Guerra Civil. Va ser llavors que  l’Elisabeth Eidenbenz va fundar la Maternitat suïssa a Elna - prop de Perpinyà, a França -, on hi van néixer quasi sis-cents infants i on, alhora, es va ajudar a fugir moltes dones jueves de la GESTAPO: una illa de pau i d’humanitat al mig de la tempesta!

L'Etienne i en Ralph m’havien parlat molt, molts anys enrere, d'aquest episodi de la història de l’SCI, però per primera vegada visitava Elna. L’Assumpta Montellà, historiadora catalana, i en Ricard, representant de l'Ajuntament d'Elna, ens van explicar la història de la Maternitat, amb profunditat i amb emoció. Podíem sentir la tragèdia humana que la sorra de les platges d’"Argelès" i les pedres de la maternitat encara semblaven conservar. I de sobte... les històries  i la història s’unien a la realitat: a pocs quilòmetres de distància de la Maternitat, hi havia una altra tragèdia! La mateixa! Milions de refugiats estaven fugint des del seu país i vagaven desesperadament per Europa Central sense que Europa donés cap solució digna. I potser moltes Elisabeth hi estaven salvant vides de forma anònima i  no se’n sabria res durant dècades, com va passar amb l’Elisabeth Eidenbenz!

Com a Verdun, un fort sentiment envaí l’aire, un sentiment profund, íntim, genuí i col·lectiu: que la pròpia “humanitat” estava en joc! De fet, l’Étienne em va dir una vegada que la pau tenia molt a veure amb el sentit, el concepte, l'experiència, el sentiment i el futur de la humanitat. I segurament aquesta seria la lliçó a aprendre d’Elna, una vegada i una altra!


Perfil

Les més llegides


Arxiu




Altres articles


Servei Civil Internacional Catalunya
Servei Civil Internacional Catalunya

Carrer del Carme 95, baixos 2n.
08001 - Barcelona
T. +34 934 417 079
F. +34 934 417 018
Contacte