Servei Civil Internacional Catalunya


Dimarts, 12.9.2017 10h30

1m3 de deixalles, esperit ‘pipi’

Per Alba Danés Boix

Diumenge cap al tard, principis d’agost, arribem a Can Pipirimosca, una finca situada a 20 minuts caminant del centre de Valls (Alt Camp). Som 13 voluntaris de l’SCI, venim d’Itàlia, el Kazakhstan, la República Txeca, Dinamarca, Rússia, Alemanya, Sèrbia i Catalunya.

Ens reb en Pere Vidal, ell és qui gestiona Can Pipirimosca i qui l’obre tot l’any a intercanvis wwoof, EVS i a tota persona interessada en viure durant un tempsindeterminat l’experiència de la permacultura.

L’objectiu del camp de treball que ens disposem a començar és descobrir una altra manera de ser al món, de consumir responsablement i esdevenir més sostenibles. La setmana comença amb una sorpresa, a Valls es celebra la Fira Agost, una tradicional trobada del sector de la ramaderia, l’agricultura i el camp en general. En Pere ens proposa un passeig per la fira, coneixem productors i productes artesanals locals; no ens sentim còmodes, hem vingut a desconectar d’aquesta boràgine consumista que treballa els recursos d’una manera poc sostenible, així que tornem a Can Pipirimosca amb moltes ganes de començar a experimentar una alternativa.

Els primers dies a Can Pipi, són durs, “cal passar el moment de xoc” ens recorda en Pere. El repte és viure durant 15 dies el més autosuficients i sostenible possible. Més enllà de la tasca del camp de treball, que en aquest cas és la creació d’un hort comunitari a Valls en el marc del projecte Ciutats en Transició i Increïble Comestible, a Can Pipirimosca l’alimentació i les activitats quotidianes són la clau per a la proposta de decreixement. La dieta és vegana, amb regularitat anem a recollir el producte descartat a l’explotació dels veïns que treballen en agricultura ecològica. Ens regalen caixes i més caixes de producte, no guanyem pas en varietat, sinò en quantitat: “Quan és època de carbassons en collim cada dia i venem als nostres clients els més frescos de manera que els d’ahir ja queden obsolets”, ens expliquen els treballadors. Així, a Can Pipi cuinem el producte d’ahir, d’abans d’ahir, o de l’anterior a l’abans d’ahir, i el que s’ha fet malbé, cap a les gallines o al compost! Consumir producte descartat però fresc, de temporada i provinent de l’explotació agrícola ecològica veïna, és una aposta ferma i clara: no existeixen intermediaris, no necessitem envasos, no hi ha transport, bé sí, 3 minuts de furgo. 
 

Ens hem dividit en grups de treball, a la finca hi ha moltes tasques a fer: preparar la terra per a la propera temporada, cuidar la zona d’herbes remeieres, netejar l’antiga piscina que servirà per recollir l’aigua del circuit de regadiu dels arbres fruiters… També intercanviem coneixement per mans amb veïns com l’Iñaki qui ens va confiar la construcció d’un mur de pedra seca al seu terreny, o la Roser amb qui pasturàvem les cabres i recollíem garrofes. Però una de les tasques diàries que reclamen més hores és fer el menjar per a les 20 persones que convivim a la casa. Cuinem amb cuina rocket, de foc, d’aquelles que fan xup xup i no hi entenen de presses, d’aquelles que deixen fluïr les converses. Mentre tallem els carbassons parlem de tot; Preguntem a l’Aigul com són els paisatges del Kazakhstan, ens emocionem amb el positivisme de l’Anna i el riure incansable de la Rozie, les dues de la República Txeca. La Sandra, la més jove del grup qui davant la confusió dels companys, remarca que és filla de Barcelona amb orígens xinesos i japonesos, donant peu a la Nevenka que ens explica com curs rere curs anima als seus alumnes de Sèrbia a sortir a veure món, sense dubte, hi ha molt per descobrir i compartir. Aigua i farina, de mides exactes i una bona dosi de somriure, la Sara i la Christianne de Dinamarca són les reines de les coques que esmorzem, en fem de dolces amb garrofa, i de salades, amb pastanaga i carbassó, que no s’acaba mai!
 

Mentre l’olla agafa el bull, gràcies a l’enèrgic foc d’en Jordi i en Jonny, la Masha discuteix amb la Laura sobre si les latrines de Gàmbia, on la Laura ha viscut temporades, són o no millors que els lavabos secs de Can Pipi. En Lúa i l’Eric corren feliços i salvatges mentre sentim remugar els italians, indignats, perquè no seiem a taula quan la pasta ja és al dente, a dinar! Tenim temps i el dediquem a cuidar-nos, l’invertim en l’intercanvi, des d’una obertura individual cap a un benestar comú.

Quatre dies mal comptats i ja som ‘pipis’, preparats per iniciar el projecte que ens unirà durant les properes tardes amb les veïnes de Valls: L’Hort Comunitari dels 4 Cantons.
 
“Aquest divendres, 4 d'agost, a la tarda, els
col·lectius Valls en Transició i Increïble
Comestible han iniciat els treballs per convertir
en un hort urbà social el solar situat al costat
del Teatre Principal de Valls, desocupat des de
fa prop d'una dècada. Les primeres tasques de
desbrossament i neteja del solar, que patia
problemes de salubritat pel seu estat
d'abandonament, han comptat amb la
col·laboració d'una desena de joves que
participen en un camp de treball del Servei Civil
Internacional a Can Pipirimosca.
L'espai, que ha estat batejat com a 'Hort
Comunitari els 4 Cantons', es presenta com un
espai obert a la participació de tots els
ciutadans on també es pot rebre informació
sobre l'autocultiu i esdevenir un espai
d'aprenentatge i formació. A més, segons han
explicat els promotors, vol servir d'exemple per
al naixement d'altres iniciatives similars.”

EL PORTAL NOU
Periòdic de Valls, l'Alt Camp i la Conca

En Pere, ens explica que “el moviment Valls en Transició va néixer amb l'objectiu de conscienciar la ciutadania sobre problemes com el canvi climàtic, la contaminació i els residus, la crisi econòmica i els desajustos socials que se'n deriven”. Amb orígens a un moviment social iniciat a Anglaterra fa més de 10 anys, Ciutats en Transició proposa la suma d'accions locals i a petita escala per fer front als problemes socials actuals. A més a més Valls es suma també al moviment internacional Increïble Comestible que té com a exemple el petit municipi britànic de Todmorden, d'uns 15.000 habitants. “Prop de 300 persones treballen en uns 70 horts urbans d'aquesta vila que generen productes que es faciliten de manera gratuïta a tota la població. La iniciativa s'ha expandit per tot el Regne Unit, després ha quallat a França, i ara també ha arribat als Països Catalans on a Valls es compta amb un nucli impulsor”, ens comenta.

Tallem arbusts, arrenquem herbes, traïem runes, netejem de plàstics la terra i llancem tot tipus de residus acumulats al solar durant anys, aquesta és la nostra tasca, però també ens presentem a aquelles persones que s’apropen a l’hort encuriosits. Sabem que l’objectiu és conscienciar la ciutadania dels problemes del planeta, ambientals i econòmics. Juntament amb els membres del col·lectiu, nosaltres hem estat els primers en posar els peus al solar, hem donat un cop de mà i ara cedim, amb la il·lusió i l’esperança que acompanya l’inici de tota aventura, les eines als vallencs i vallenques per tal que facin crèixer el projecte.
 

Hem viscut 15 dies en una bombolla, d’aquelles verdes, d’aquelles que malgrat la incomoditat dels primers dies ara veiem com a possible manera de viure. Hem après a fer pa i sabó, tenim nocions de construcció sostenible i les mans cansades de pic i pala. Hem menjat carbassó cada dia, sí del verd i cada dia, però han estat unes mans diferents qui l’han cuinat i sempre ens ha semblat un plat nou. No hem entrat al supermercat, tenim la zona de reciclatge buida d’envasos i el compost ple fins dalt. Què passarà al tornar a casa? Només esperem que l’esperit ‘pipi’ hagi començat a fer arrel en algun racó del nostre cor i gota a gota de consciència, l’anem fent crèixer.

Abans de marxar en Pere ens fa conscients d’una dada: durant 15 dies, 20 persones hem generat un total de 1m3 de deixalles, plàstic, paper, vidre i rebuig.

Alba Danés Boix
Coordinadora del camp de treball SCI - WORKING TOGETHER FOR SUSTAINABLE LIFESTYLE,
Can Pipirimosca - Valls, agost 2017


Dimarts, 5.9.2017 12h45

Intervencions solidàries internacionals: de la despolitització a la possible conflictualitat.

Per Simone Ogno (SCI Itàlia)
Traduccio de l'italià per Helena Casas Perpinyà

“Turisme humanitari o activisme transnacional”, és aquest el títol de l’important contribució de Francesco Ferri i Lucia Gennari, publicada fa algunes setmanes al diari online DINAMOpress. L’article, que condueix la seva anàlisi a partir dels desenvolupaments solidaris entorn els recents moviments migratoris europeus, pretén obrir un espai de reflexió col·lectiva sobre l’activitat en zones de frontera, a la recerca de pistes metodològiques que permetin interrogar-nos sobre la real utilitat del viatge solidari, amb la finalitat de comprendre, fins a quin punt, aquest tipus d’activisme és capaç de transformar els conflictes socials contemporanis. Com a Servei Civil Internacional portem endavant aquesta reflexió des de fa més de trenta anys, per aquesta raó acollim amb entusiasme la voluntat de fer-la esdevenir col·lectiva i, afegir-hi nosaltres, una (auto)crítica.

La genealogia de la despolitització

La violenta ofensiva duta a terme per les polítiques neoliberals vers els drets socials, culturals, civils i ambientals pot comparar-se amb la violència pròpia dels exèrcits: destrucció de les infraestructures de base, desgregació del teixit social,  devastació ambiental, pèrdua de vides. La violència pot, en conseqüència, produir efectes en la seva forma directa però, i també, en aquella econòmica i cultural, donant lloc a conflictes socials, ambientals i armats a una escala local i internacional.

Per aquestes raons es tendeix a viure el conflicte com quelcom negatiu i del qual cal allunyar-se; una tensió que, a dia d’avui, és present en tot aquell món, més o menys visible, on el voluntariat internacional i l’activisme polític es troben, de manera particular, en tant que vinculats a l’associacionisme. Al respecte, es pot afirmar que una part de l’associacionisme de base (aquell que als anys 70 era definit com a “conflictiu”), vinculat als valors del pacifisme i de la no-violència activa, ha perdut, als llarg dels anys, part de la seva capacitat de protagonisme en la realitat contemporània, desplaçant-se a un nivell abstracte, d’anàlisi metodològica, o bé esdevenint complementari a les polítiques institucionals.

S’ha allunyat així, progressivament, de la seva perspectiva militant, sense posar en dubte les bases mateixes d’un sistema violent i limitant-se a accions d’advocacy no orgàniques i quasi mai conflictives amb les institucions. No obstant no sigui aquest l’espai per aprofundir sobre un argument complex i mai realment afrontat pels autors involucrats, durant els dies precedents al G8 de Gènova, la perspectiva militant havia permès al món de l’associacionisme de base ésser inclusiu, dialogar amb qui fos i estar present, amb les pròpies idees i amb els propis cossos, als conflictes que travessaven aquells anys, desencadenant processos de transformació social susceptibles de desvelar causes i conseqüències dels conflictes: els dies del G8 foren comparables, no pas tant a un cop de força, sinó més aviat a un incendi, capaç de cremar tot el que havia estat creat fins al moment, sense permetre una nova estació de sembra.

El mes de juliol del 2001 pot ser, per tant, individuat com un moment originari de la despolitització de l’associacionisme de base, travessat per un debat tant encès com limitat sobre la violència i la no-violència, provocant polaritzacions mai sanades i allunyant-lo de facto “del carrer”.


Treball i voluntariat: els anys de la sobreposició

Una progressiva sobreprosició entre món del treball i món del voluntariat ha contribuït a aquest procés de despolitització.

La manca d’oportunitats laborals i de creixement professional han alimentat, al llarg del temps, l’inducció al treball gratuït, a l’explotació consensuada de les competències i de les habilitats. El treball no retribuït, promogut per la conveniència econòmica, ha esdevingut a ulls de l’opinió pública- i del dret- un estadi, pràctiques formatives i, finalment, voluntariat. Una confusió entre feina i voluntariat en la qual les respectives definicions i els límits conceptuals i normatius es toquen, volgudament, fins a sobreposar-se.

És aquesta la confusió en la percepció pública de les coses que disminueix el rol social del voluntariat i el valor del treball. En un context social en el qual les persones són sempre més consumidores i sempre menys ciutadanes, també el voluntariat esdevé un producte. Les voluntàries es veuen cada vegada més involucrades en unes dinàmiques cada vegada més utilitaristes, sempre immerses en activitats cada vegada més variades. La precarietat, que ha colpejat totes les dimensions de la nostra vida, no s'ha estalviat de colpejar també les formes a través de les quals es manifesta el compromís civil. Sempre més freqüent, és el cas de les persones que viuen el voluntariat com un moment extemporani, una experiència de solidaritat circumscrita en el temps i en l’espai.


Ampliar la perspectiva: la frontera com a conflicte, el conflicte com a oportunitat

És possible, però, sortir d'aquest impàs, a través d'un recorregut que porti a reconsiderar el conflicte, no pas com un immutable moment negatiu, sinó com un moment de canvi del qual no és necessari allunyar-se, perquè visibilitza les causes reals dels conflictes i afavoreix la denúncia de totes aquelles dinàmiques violentes a les quals es volen contraproposar alternatives. La crítica i l'activitat de “construcció” són dos aspectes que haurien de ser essencials en l'associacionisme de base, permetent-nos estar presents en el conflicte.

Construir enmig dels conflictes és el motor del canvi social, perquè significa treballar sobre les causes que l'han generat: en poques paraules, transformar el conflicte.

El conflicte es transforma gràcies a la contribució d'accions i processos a llarg termini que pretenen canviar les seves característiques i manifestacions interactuant sobre les causes estructurals, compartamentals i culturals. Per transformar els conflictes és fonamental construir relacions horitzontals a cada nivell, superant doncs les jerarquies i les dinàmiques de poder, afavorint l'inclusió i l'atenció entre les persones, organitzacions i moviments, promovent, a més a més, socialitat i comunitat.
Els recents fenomens migratoris mostren com la frontera és la manifestacio d'un conflicte, de difícil definició, lligat a dinàmiques locals i internacionals, sovint no directament relacionades però sempre exercitades sobre els cossos de les persones-objecte. Les accions, dutes a terme per l'associacionisme de base, en relació a les qüestions migratories, no poden, en conseqüència, prescindir d'una visió de la ciutadania que vagi més enllà de les fronteres, reconeixent a cada persona el dret de buscar, per si mateixa, pel nucli familiar i per la pròpia comunitat, les condicions per la satisfacció dels propis projectes de vida. Una recerca que ha determinat i continua determinant, per milions de persones, l'exigència de moure's, de trobar el propi camí en altres llocs diferents d'aquells on s'ha nascut. Tot plegat, suportat per un marc jurídic que reconegui la llibertat de moviment i un renovat context polític internacional, capaç d'afrontar les causes des de la base dels fonaments migratoris.
En aquest sentit, la contribució “Turismo umanitario o attivismo transnazionale” és un estímul per anar més enllà dels fenomens relacionats amb la presència solidària en zones de frontera, vinculant aquesta darrera a cada geografia i a cadascuna de les instàncies en les quals es manifesta un conflicte.


L'escletxa: formació i descentralització

En l'article citat, es parla de dues escletxes per comprendre millor les diferències entre els diversos tipus d'intervencions solidàries: politització, continuïtat temporal, enquesta jurídica i política.

Aquest tres elements són necessaris per distingir accions solidàries encarades a la transformació social, de les accions assistencialistes – en general, mogudes per l'esperit de la pietat- i, en conseqüència, accions de normalització del conflicte.

També la nostra organització s'ha trobat, en els darrers anys, amb l'exigència d'afrontar aquests aspectes, precisament enfront els fenomens migratoris que travessen l'area balcànica. Recentment, recolzant-nos en els nostres partners serbis, hem promogut un projecte “Interventi civili di pace al confine serbo-ungherese”, en suport a les persones migrants en trànsit als Balcans, la llibertat de moviment de les quals es troba obstaculitzada per les polítiques europees de tancament de les fronteres, a les quals s'afegeixen les quotidianes violacions dels drets humans, dutes a terme per la policia de frontera i de grups aparentment neofeixistes. Aquest tipus d'intervenció s'insereix en l'àmbit purament humanitari i, si volem, assistencial. El seu caràcter polític resideix, això no obstant, en una voluntat manifesta, tan simple com necessària: aquella de alleugerir el viatge de les persones i garantir-ne la llibertat de moviment. Com ja ha succeït a Itàlia i a França, la solidaritat directa amb les persones migrants s'emmarca en aquella zona grisa entre la legalitat i la il·legalitat, amb una progressiva tendència vers la segona i, en conseqüència, en la possibilitat de patir mesures legals. D'això en som conscients i responem amb l'actitud de la “legitimitat”.

A les escletxes ja citades voldríem afegir-ne altres dues: la formació i la descentralització.

Des de sempre considerem els espais de formació com a propensos a prendre partit de qualsevol activitat d'acció solidària, independentment del fet que la persona ja hagi viscut experiències similars. Les trobades de formació que la nostra associació du a terme estan vinculades a qualsevol aspecte del nostre aparell: la coordinació dels camps de voluntariat internacionals, la participació als camps de voluntariat internacionals i la presència civil en zones de conflicte armat de baixa intensitat (Palestina, Kurdistan, Líban i, justament, els Balcans). L'objectiu de les trobades de formació és afavorir una presència que sigui conscient de les dinàmiques in situ, respectuosa amb el context que les acull, amb la finalitat de produir dinàmiques solidàries i de cooperació virtuoses i allunyades de l'assistencialisme i de la normalització, amb el darrer objectiu de desvelar les causes del conflicte, des de l'arrel mateixa.

L'element essencial en aquests moments és l'ús d'una perspectiva lligada a l'educació no-formal, que es realitza, en la seva majoria, a través de sessions de jocs: teatre de l'oprimit, role-plays, preguntes-respostes. També les sessions més encarades a la discussió col·lectiva són dutes a terme a través del brainstorming (facilitat i, sovint, silenciós) o preveuen l'ús d'elements audiovisuals i, sobretot, de l'element de l'experiència, important per transmetre una actitutd empàtica i directa durant l'intervenció mateixa, en presència. L'educació no-formal permet, doncs, discutir sobre el factor polític i polititzar l'actitud i la perspectiva mateixa,  ja que això permet deconstruir les dinàmiques frontals i verticals de transmissió del saber, afavorint la participació de totes i de tots, així com l'intercanvi de sabers, fent del coneixement un bé comú en construcció.

Quan reafirmem la necessitat d'aquests moments formatius, també per persones que ja han viscut experiències similars, ho fem a partir de la nostra experiència transversal en el món del voluntariat internacional i de l'activisme polític. En relació a aquest darrer, el raonament declina en una (auto)crítica que deriva de la proximitat d'aquella qui es mou guiada per un esperit de militància. Les dinàmiques de l'activisme polític són sovint tan sols visibles en la seva aparença horitzontal i inclusiva, a partir dels moments assemblearis, els més clàssics. Però, pot anomenar-se inclusiva i horitzontal una discussió que, no obstant l'aspecte formal de la superació de la frontalitat, és moltes vegades poc més que un collage d'opinions que no s'escolten? Pensem en nosaltres. Per aquestes raons, en els moments de formació, explorem l'àmbit de la comunicació noviolenta i de l'atenció i l'escolta activa, elements encarats a deconstruir les dinàmiques citades.

A això s'hi afegeix un aspecte encara massa difós entre l'activisme polític, internacional o proper geogràficament: aquell de la projecció d'una mateixa en les altres. Idealitzar i projectar les nostres expectatives, motivacions i idees polítiques en el subjecte geogràfic, social i personal i en el nostre mètode de treball  – que ha de ser, de ben segur, militant com nosaltres, potencialment amb un alt nivell d'instrucció, sempre preparat a llençar-se al conflicte – són el primer pas per cosificar els subjectes i forçar processos de creixement, segurament no mútus ni horitzontals. És aquesta projecció la que està a la base de tants “fluxos” d'activisme internacionalista, a vegades moguts per un discurs auto-referencial o precipitats per vergents “emergencials”, mancats doncs d'una perspectiva auto(crítica). Txiapes, Palestina, Kurdistan, Grècia, els Balcans i Ucraïna han estat entre els marges més concorreguts per l'activisme internacionalista en els darrers anys, molt sovint units per les crides claus comunes (antifeixisme, processos de justícia social, crítica a l'estat-nació).

Encara que aquests marges portin amb ells evidents senyals de resistència i/o processos de construcció de societats noves, les lectures proposades són, a vegades, aproximatives, perquè són caracteritzades per mecanismes de projecció, creant de facto vergents de primera i de segona fila, aquestes darreres acompanyades d'altres paraules claus menys appealing, des del punt de vista militant: Sri Lanka, Sàhara Occidental, Tíbet, Azerbaijan, República Democràtica del Congo, Nigeria etc. Un punt de vista acrític vers les primeres vergents que, en el pitjor dels casos, s'han transformat en prototurisme. Palestina és segurament una de les zones geogràfiques més colpides per aquesta presència solidària poc raonada i molt egocèntrica, de manera particular després de la Segona Intifada amb, l'així anomenat, “turisme de l'ocupació”. Per una banda, cal doncs valorar la capacitat d'interpretació de les dinàmiques internacionals; per una altra banda, existeix el risc d'operar a través de la concepció de la solidaritat “condicionada”, una pràctica distant de l'internacionalisme i de les transformacions socials.

Aquest procés de projecció d'una mateixa vers el subjecte central, així com la seva cosificació, no està només relacionat amb la presència al camp, sinó i també en projeccions més estructurades i relatives a l'àmbit de la cooperació internacional. Quins processos d'autonomia poden afavorir a un projecte coordinat per una tercera geografia, amb personal expatriat? On resta la perspectiva mútua i de creixement comú? Pensem que la cooperació descentralitzada sigui l'instrument més adequat per construir unes societats justes a través de processos realment col·lectius i inclusius, per aquesta raó no podem eximir-nos de suportar i no desmarcar els nostres partners, proposar i no imposar, observar i escoltar abans de parlar. Els nostres partners locals, les nostres companyes i companys, són aquelles qui, millor que ningú altre, coneixen la realitat geogràfica, social i cultural en la qual es realitza l'acció solidària. Són elles doncs les que coneixen les pròpies necessitats personals i, en conseqüència, les que poden vincular-les a problemes més amplis en relació als conflictes que viuen. Per tant, són els primers subjectes els que poden proposar solucions i accions eficaces per la transformació del conflicte i per la construcció de noves societats.

Aquestes valoracions són sempre discutides en el marc de la nostra pràctica, immersa en un escenari internacional mai tan fluïd i estratificat com fins ara, en el qual els processos socials i polítics ja no poden ser interpretats a través dels filtres de fa vint o trenta anys. Tal i com hem tingut ocasió d'evidenciar, aquestes valoracions han estat també discutides fruit d'una evolució de les concepcions de la solidaritat, cada vegada més orientades a les satisfaccions individuals (en totes les seves vessants) i no pas col·lectives.

Encara que les apostes siguin cada vegada més altes, són al mateix temps més estimulants, perquè necessiten una dedicació constant sobre nosaltres mateixes, sobre les nostres contradiccions i les modalitats per portar endavant la nostra feina, sempre moguda (i haurà de ser sempre així) per la voluntat d'incidir sobre la realitat que ens envolta, juntament amb totes aquelles que es reconeguin en la construcció d'unes relacions hortizontals a tots nivells, en la superació de les jerarquies i les dinàmiques de poder, afavorint l'inclusió social i l'escolta recíproca.

Amb l'esperança que aquest debat pugui continuar amb altres contribucions, necessàries per crèixer, tanquem afirmant que aquests raonaments porten a una reformulació constant de les formes, a una reformulació tal que pot interceptar el més ampli ventall de motivacions que impulsen a dur a terme accions solidàries, sense però cedir en els continguts, en un procés de creixement gradual i mútu.

* Servei Civil Internacional – Itàlia.
 






Dimarts, 5.9.2017 12h15

Voluntariat de llarga durada a la Granja Kanazawa (Japó)

Tenia ganes de treballar en un projecte mediambiental. Sortir de la ciutat i treballar a l'aire lliure en contacte amb la natura. El projecte Kanazawa Farm consisteix en treballar en una granja orgànica al Japó, on pots aprendre alguns conceptes i conèixer una altre forma de viure.

Vivia a la granja amb la Yoko, la grangera, i era l'únic voluntari. La meva estada va ser de 3 mesos.

Treballava 6 dies a la setmana. De dilluns a dissabte. Diumenge festa. El meu dia a dia era així:
M'aixecava a les 7:00. Preparava l'esmorzar amb la Yoko. Tots els àpats tenien la mateixa base: sopa miso i un bol d'arròs. A més, ho complementàvem amb ous, verdures, carn, peix, iogurt o fruita  depenent de l'àpat.
Cap a les 9:00/9:30 començàvem a fer feina. L'horari de feina començava i acabava als corrals de gallines: netejar els abeuradors i posar-hi aigua, netejar les menjadores, collir els ous, mullar el menjar de les gallines amb aigua i per últim tallar i donar herba a les gallines per què mengessin variat. També fèiem anar als ànecs cap al camp d'arròs on es menjaven les males herbes.



Aquesta feina normalment ens ocupava tot el matí. Dinàvem cap a la 13:00. I a les 15:00 tornàvem a la feina. Tres dies a la setmana: dilluns, dimecres i divendres, anàvem a vendre ous. Aquests dies, per la tarda netejàvem els ous per després anar-los a repartir. Els altres dies la feina era variada. Vaig poder fer feines diferents, i això em va motivar més a l'hora de treballar. Algunes de les que vam fer són: preparar els camps d'arròs per la plantació, plantar l'arròs, construir cases pels ànecs, tallar l'herba de l'hort, llaurar l'hort, collir i plantar-hi vegetals,...



L'últim que fèiem era tornar als corrals i repetir el mateix procés que al matí. No tenia cap horari establert, alguns dies hi havia més feina i en altres menys, per això sempre acabàvem en una hora diferent, entre les 18:30 i les 20:00. Durant tot el dia feia diverses pauses, les quals aprofitava per menjar, beure, tocar la guitarra que vaig trobar a la granja, o simplement relaxar-me i pensar.

El meu temps lliure l'aprofitava per anar amb bici, dibuixar, llegir, estudiar el hiragana i katakana (alfabets japonesos). Anar fins a Yaita, el poble del costat. Anar per la muntanya, on acostumava a visitar un temple,  i algunes nits mirar una peli. Durant la meva estada també vaig poder visitar Tokio, Nikkō i Kyoto.

La granja està envoltada per natura: una muntanya al darrera, boscos pels costats, i un riu que corre molt aprop. És un lloc molt tranquil ja que pels voltants hi viu poca gent.  També hi ha moments de més activitat a la granja, com quan venen amics a ajudar. O la trobada d'SCI Japó on vaig poder conèixer als seus membres. En el dia a dia pot semblar un lloc una mica aïllat i solitari, però aquesta tranquil·litat  és una de les coses que més m'ha agradat.



Vaig gaudir molt la meva estada a la granja. La Yoko és una dona molt amable i tant ella com l'SCI van fer el possible per fer la meva estada més còmode. Al principi tenia dubtes de com comunicar-me amb ella, però no vaig tenir cap problema parlant una barreja d'anglès i japonès, que vaig anar millorant. Van ser tres mesos treballant molt però alhora molt tranquils. He après a treballar en una granja, i algunes coses de la granja orgànica. He començat a aprendre el japonès, he conegut el Japó i gent nova. I he descobert el voluntariat de llarga durada. Em quedo amb ganes de repetir. 


Dimarts, 5.9.2017 10h30

Camp de voluntariat Marianów Calling (Polònia)

Per Carlos Linares Benítez

El darrer mes de Juliol vaig participar en un camp de treball a Marianów, un petit poble d’uns 60 habitants prop de Varsòvia. El projecte estava format per un grup de 7 voluntaris procedents d’Espanya, Itàlia, Polònia, Rússia i Ucraïna.

La nostra feina consistia en preparar i dur a terme activitats d’entreteniment per a un grup de 30 nens i nenes residents a la zona (de 8 a 13 anys aproximadament). Es tracta d’una zona rural i tranquil·la, apartada de l’àrea metropolitana de Varsòvia, formada per pobles molts petits en els quals no hi ha una gran oferta de lleure per als nens i nenes, i és per això que l’associació AXA, junt amb l’SCI van decidir crear una mena de casal d’estiu amb voluntaris internacionals. Les activitats que preparàvem eren bàsicament tallers de manualitats (workshops), esports, jocs d’aigua, balls, obres de teatre i altres actuacions. També destacava la temàtica de la diversitat cultural. De fet, cada dia preparàvem els jocs i les manualitats tradicionals d’un dels països dels quals procedíem els voluntaris. A més, havíem d’animar als nens i nenes a parlar anglès el màxim possible, per tal que aprenguessin mentre s’ho passaven d’allò més bé.

Comptàvem amb el suport de voluntaris locals per a realitzar certes activitats, així com per fer el dinar. Dinàvem a la casa amb els nens i només ens encarregàvem de parar taula. De l’esmorzar, el sopar i la neteja de la casa, ens encarregàvem nosaltres mateixos.
Treballàvem aproximadament unes 6 hores diàries amb els nens (de 10h a 16h). A la tarda, també teníem força feina planificant i preparant les activitats del dia següent, però alhora podíem gaudir de temps lliure per sortir a fer un tomb en bici pel veïnat, jugar al billar, passejar pel poble o simplement relaxar-nos a dins, descansant o xerrant. El cap de setmana de descans vam aprofitar per visitar Poznan, una ciutat polonesa prop d’Alemanya que ens va resultar alhora preciosa i peculiar. El darrer cap de setmana, 4 dels voluntaris també vam decidir visitar Varsòvia, la capital.

Pel que fa a l’allotjament, ho vam tenir d’allò més bé. Dormíem a una casa rural molt espaiosa, amb dues dutxes i tres habitacions d’un, dos i quatre llits. La casa tenia una cuina en condicions i una sala per jugar al billar. La nostra veïna era membre de l’organització AXA i ens deixava utilitzar la rentadora i el wifi. A més, ens proveïa del menjar i part del material que necessitàvem per fer les activitats.

La veritat és que feia temps que volia prendre part d’un projecte com aquest i només me’n penedeixo de no haver-me decidit abans. Només tinc bones paraules pels companys, els coordinadors voluntaris, els organitzadors, i els nens i nenes amb els quals vaig passar uns dies inoblidables. He gaudit gairebé com ho vaig fer quan era jo el nen que participava als casals d’estiu.

Personalment, penso que aquesta experiència ha estat gratificant, m’ha aportat molt. Malgrat que els integrants compartíem la passió pels idiomes, no teníem gaire experiència en el camp de l’educació. Tot i així, considero que ens hi vam sortir força bé. He hagut de planificar, treballar en equip, comunicar-me en anglès i amb gestos amb els nens i nenes, i he après molt d’altres països i cultures, coses que realment només pots aprendre quan convius amb la gent i formes un bon equip.





Dijous, 24.8.2017 12h00

Camp de treball d’arqueologia a Chellah (Rabat. Marroc)

Per Marc Dalmau Vinyals

El camp de treball que he realitzat ha estat al Marroc durant la primera quinzena d’agost del 2017. Es tracta d’un camp d’arqueologia al monument de Chellah a Rabat, antiga Sala Colonia romana, i declarada per la UNESCO com a patrimoni de la humanitat. He tornat cap a casa amb la sensació que el Marroc és molt més del que he viscut i amb moltes coses pendents per fer. La intervenció a Chellah és una manera de conèixer la gent que treballa al monument. Allí vaig conèixer en Muhammad i en Jalal, dos jardiners. El projecte a Chellah no té com objectiu obtenir dades arqueològiques a través de la prospecció o l’excavació, sinó posar en contacte el mon llatí i el mon musulmà. Amb aquest projecte les dos ribes del mediterrani entren en contacte i s’enriqueixen mútuament de l’experiència. Aquest projecte va més enllà de l’arqueologia. Als voluntaris i voluntàries que s’acostin a Chellah els aconsello que s’hi acostin amb una mirada oberta a conèixer noves cultures i antigues civilitzacions.

L’associació d’acollida era la CSM (Chantiers Sociaux Marocains). El grup era format per tres noies de Madrid, un noi de Mallorca, tres representants d’Itàlia, una noia del Marroc i jo. Hi havia també un noi austríac que va decidir abandonar el camp el segon dia. Al pis hi havia voluntaris d’altres projectes procedents d’altres països. L’associació d’acollida era formada només per homes musulmans. La nostra actuació sobre el monument ha consistit sobretot en feines de jardineria. Ens hem dedicat a treure males herbes amb aixades i pales, a treure la part morta de palmeres amb serres i tisores i a escombrar les zones que anaven quedant netes. En total dedicàvem tres hores de treball al matí de dilluns a divendres. Crec que la nostra actuació sobre el lloc ha estat valuosa des del punt de vista d’aportar una mica de dinamisme i frescor a la rutina dels treballadors habituals del monument.



A nivell d’instal·lacions hem estat vivint en un pis situat molt a prop de la Torre de Hassan a Rabat. Els nois i les noies dormiem en habitacions separades en estores sobre el terra. Els organitzadors locals dormien en unes altres habitacions. El bany era la típica lletrina turca amb un plat de dutxa i una galleda amb aigua. Hi havia una cuina i una gran terrassa on menjàvem tots junts. Vam menjar tajins de pollastre, de fetges de corder i de gall d’indi. Recordo els acompanyaments amb ceba caramelitzada, olives i panses. També vam menjar cuscús amb verdures i pollastre, quiches de verdures i sardines farcides. Hi recordo les pastanagues, les albergínies, els cogombres, la carabassa, el pebrot, la remolatxa, la ceba i els carabassons.  Per esmorzar acostumavem menjar msemen i pa marroquí de farina i sèmola acompanyat amb mantega, confitura i te a la menta. Recordo la canyella, la menta, l’oli d’oliva i el coriandre.

El primer dia el vaig passar a Casablanca on vaig visitar la Medina i la fantàstica mesquita de Hassan II. És una zona amb molt de magnetisme religiós. És un autèntic remolí que engoleix cada dia a milers de fidels. El segon dia el vaig passar a Rabat on vaig visitar l’esplanada coneguda com la Torre de Hassan, on s’hi troba el mausoleu on es van enterrar l'avi i el pare de l'actual rei del Marroc. El lloc esta ple de centenars de columnes inacabades on els nens competeixen per veure qui puja a la més alta. El dia 1 de juny és el dia que va començar oficialment el camp i és el dia de reunió de tots els participants. Vaig aprofitar el matí per visitar el far, la platja, el cementiri, la medina i l’alcassaba. El far de Rabat es troba a pocs metres de la medina. Es va construir a començaments del segle XIX i serveix de guia als navegants de la costa Atlàntica. El cementiri és enorme i es troba a tocar de la platja. Vida i mort s'entremesclen entre els camins de la vida. Els jardins de l’alcassaba son el millor lloc per descansar durant el sol del migdia. Des d’aquí també es possible visitar el Museu dels Udaia. La medina és un autèntic laberint de carrerons on s’hi pot trobar menjar, artesanies i antiguitats. A Rabat també es pot visitar la catedral de Sant Pere, un gran temple catòlic construït al centre de la ciutat al segle XIX. A prop de l’estació de Rabat hi ha el Museu Arqueològic, on es troben peces molt interessants del passat romà i musulmà del Marroc, i la Biblioteca Pública de Rabat. També es pot visitar la ciutat pirata de Salé, a l’altre costat del riu Bu Regreg, rodejada d’una gran muralla i amb vuit portes.

Al Museu d’Arqueologia de Rabat es poden veure artefactes i manifestacions dels primers homes del Marroc, de l’època fenícia, de l’època romana, de l’època mauritana i de l’època islàmica. S’hi troben restes de la Sala Colonia, de Volubilies, de Mogadur, de Thamusida, de Banasa, de Lixus, de Kouass i de Lalla Mimouna. També hi trobem restes de les diferents dinasties marroquines com els almoràvits, els almohades, els benimerins, els sadites o els alauites. La visita de les restes romanes del Museu Arqueològic de Rabat es pot completar amb la visita de les restes romanes que es conserven a Chellah, corresponent a l’antiga Sala Colonia. A la zona del fòrum es conserven algunes esteles romanes amb inscripcions. També es conserven les restes d’una basílica, d’un arc de triomf, del barri dels artesans, d’uns banys o un nimfeu.

Amb tots els participants reunits, ens vam organitzar i vam crear grups per tal d’ajudar a les tasques de preparar el menjar i netejar el pis. El dia 2 d’agost vam realitzar la primera visita a la ciutat de Chellah i el coordinador ens va ensenyar la part musulmana del jaciment. Per la tarda vam anar a unes sessions d’intercanvi lingüístic on es debatien aspectes de la cultura musulmana, el món occidental i el paper de la dona. El dia 3 d’agost vam començar els treballs sobre el monument i per la tarda ens van portar a fer un bany a una platja a prop de Casablanca.

El primer cap de setmana vam anar amb tren de Rabat a Marràqueix. De l’estació de tren ens van portar directament a un domicili on ens van servir un enorme cuscús de verdures i pollastre. A la nit vam dormir al terrat de la casa sobre unes catifes ficades al terra. El dissabte 5 d’agost vam agafar un taxi turístic que ens va portar de Marràqueix a la Kasbah de La Vallée a través del sud de l’Atles. Ens vam parar a Ait Ben Hadu, a la província d’Uarzazate, una antiga ciutat fortificada, famosa per ser escenari de pel·lícules com Lawrence de Arabia, Gladiator, Alexandre Magne, El regne dels cels o Babel. També vam parar en un poble que semblava un autèntic oasi. El guia local ens va portar fins a una casa al centre antic on ens van intentar vendre catifes. Per la tarda vam entrar al país berber i a la zona més desèrtica. Vam arribar a Merzouga. Encara era de dia i a través d’un viatge amb camell d’unes dos hores cap a dins del desert vam arribar a un campament. Era ja de nit. Vam sopar a una haima amb viatgers d’altres països. Després de sopar hi va haver alguns músics que van amenitzar la nit. Primer van tocar els professionals i més tard els amateurs. Al dia següent, dilluns 7 d’agost, ens vam aixecar d’hora i vam tornar amb camell cap al poble on vam agafar de nou el taxi i vam tornar cap a Rabat. Ens vam parar a Tinguir a dinar una truita berber. També vam passar per una zona molt maca de l’Atlas, muntanyosa i plena de ramats de bestiar.



El segon cap de setmana vam anar amb un autobús turístic fins a Chefchauen, una ciutat fundada al segle XV amb els exiliats de l’Àndalus, després de la conquesta duta a terme pels reis catòlics. A la tarda vam pujar a la mesquita vella on vam veure la posta de sol i vam escoltar l’oració simultània de totes les mesquites de la vall. El lloc és molt animat i està ple de gent i venedors. És un centre turístic de primer ordre. El dia següent vam visitar les cascades d’Akchour. És un bonic recorregut de tres hores caminant fins a la cascada. Pel trajecte hi ha molts llocs on es pot menjar i banyar-se. El dia 14 i 15 d’agost el vam dedicar a fer les últimes compres. El dia 14 vaig anar fins a Meknès amb la intenció de visitar la ciutat romana de Volubilis i la ciutat santa de Mulay Idris. Però el mateix dia 14 vaig tornar cap a Casablanca a causa dels talls elèctrics del tren. Hi vaig passar la nit i al dia següent vaig anar a l’aeroport per agafar l’avió de tornada cap a Catalunya.

Gastronomia, idioma, alfabet, societats, cultura, història, mentalitat i religió són alguns dels conceptes que m’emporto a la maleta d’aquesta experiència cap a Catalunya. Potser l’actuació dels voluntaris i les voluntaris no ha significat una punta de llança encaminada a canviar, modificar o descobrir l’arqueologia de Sala Colonia o de Chellah. Però ha representant una experiència única de relació, d’amor, de diàleg, d’amistat entre els voluntaris del Servei Civil Internacional i les persones que ens han acollit i ens han rebut durant aquesta experiència. Em quedo amb l’alegria i els somriures que aquesta experiència ha fet florir en els rostres dels habitants de les dos ribes del Mar Mediterrani. Chellah segueix sent un cadàver rodejat de frondosos jardins, al que els turistes i treballadors segueixen donant vida diàriament. 


Dimecres, 26.7.2017 16h00

La cerca de refugi als Balcans ahir i avui

Per Arantzatzu i Sandra (participants al seminari 'One Step Forward, One Step Back'

Moltes són les maneres per les quals les persones que fugen de conflictes, guerres i persecucions intenten reestablir-se en països que -potser erròniament- són considerats pacífics i pròspers. La crisi de refugiats que ocupa tantes planes de diaris actualment ha deixat milers de morts i conflictes diplomàtics a la Mediterrània. Però, tot i que aquest sigui un dels escenaris més visibles de la crisi, n'hi ha de molts altres.
 
Els Balcans van ser de gran importància per a totes aquelles persones que realitzaven la ruta des del Pròxim Orient fins a Europa a peu. La ruta que portava el nom d'aquesta zona de l'Europa de l'Est va acollir, -segons dades de juliol de 2015, dos mesos abans que fos tancada- a 70.000 persones que havien creuat per Macedònia o per Sèrbia.
 
Però aquesta no és la primera vegada que els Balcans interactuen amb les migracions forçades: a la dècada dels 90, durant la guerra de l'ex-Iugoslàvia, 2 milions de persones van fugir de casa seva. Però a diferència de les persones refugiades avui, la majoria no va anar molt lluny: aquelles migracions van ser internes.
 
Les ètnies als Balcans encara es confonen a les branques dels arbres genealògics dels seus habitants, però són aquestes mateixes diferències ètniques les que van provocar la guerra llavors i en mantenen candents les brases avui. Molts d'aquells refugiats no han tornat al país del qual van fugir, formant una realitat complexa i heterogènia que ara ha de reviure -com a amfitrió o simple zona de pas- una altra crisi de refugi. Són, doncs, els Balcans una zona preparada per a entendre i afrontar millor els desplaçaments forçats? O per contra, els seus conflictes sense resoldre la fan una àrea procliu al rebuig?
 
Aquesta comparació era la que volia posar sobre la taula el seminari 'One Step Back, One Step Forward', organitzat per l'SCI de Novi Sad (Sèrbia) i emmarcat al projecte PATH (Peace Activism Through Lessons from History of Forced Migration). Durant la primera setmana de maig, 25 joves de tota Europa i amb diferents experiències i perspectives, es van reunir per a debatre aquestes qüestions i compartir sessions en les que diverses persones involucrades en la lluita pels Drets Humans -tant ara com als 90- donaven els seus testimonis i incitaven al debat. 

Alguns dels ponents que van ser convidats al seminari treballen activament pels drets de les persones refugiades que fan el seu camí per Sèrbia. Un camí que consistia en poc més de quatre dies quan la ruta dels Balcans estava oberta, però que en l'actualitat els costa dies o inclús anys. Els i les activistes que recolzen tant les persones que creuen el país, com aquelles que s'hi han vist atrapades, denuncien que un dels grans problemes de la seva feina consisteix en la falta d'ajuda per part d'un govern que es caracteritza pels canvis sobtats en la seva política fronterera i migratòria, als quals tenen poc temps per a adaptar-se i generar una resposta.

Aquest va ser el cas del desallotjament de les anomenades Barraques a Belgrad, la capital del país. Es tractava d'un espai provisional per a persones migrants del qual, en pocs dies van ser expulsades més de 1.000 persones a mitjans de maig d'aquest any. Algunes es van traslladar a campaments per a refugiades, mentre que d'altres van decidir seguir a la cerca d'un altre indret on poder asilar-se on no haguessin de passar pel tràmit obligatori de registrar-se a les llistes oficials.

Actualment s'estima que a Sèrbia hi ha 10.000 persones refugiades i hi ha vora 19 camps. Des del tancament de la frontera amb Hongria i l'enduriment de les seves polítiques migratòries, Croàcia s'ha convertit en el següent pas per a moltes d'elles. Però l'entrada no és fàcil i molts són interceptats per la policia, amb el conseqüent retorn a Sèrbia -l'últim país al que van ser registrats.
 
En aquesta difícil situació, persones com les que van compartir les seves experiències al seminari continuen oferint la seva ajuda per a garantir la supervivència de les persones refugiades, però també per oferir-los el seu recolzament a l'àmbit legal i psicològic.
 
Per a familiaritzar-se més amb la problemàtica que ha perseguit i persegueix la ruta dels Balcans, els i les assistents al seminari van visitar la frontera entre Sèrbia i Hongria, així com la reixa que separa ambdós països, fent impossible una entrada digna.
 
En un context en que molts dels i les participants provenien de la regió balcànica i havien experimentat en pròpia pell la guerra i les migracions forçades, el seminari va organitzar una Biblioteca Humana, una iniciativa on els llibres eren persones i les seves històries eren explicades a un lector que escoltava i guiava la conversa. El tema principal consistia en la cerca de refugi als 90, quan els protagonistes van ser part de la gran migració provocada per les guerres de l'ex-Iugoslàvia.
 
Per a plasmar mitjançant xifres la problemàtica de les migracions al context de guerra dels Balcans, s'ha de destacar que durant 1991 i 1995, 618.000 persones refugiades van arribar a Sèrbia, la majoria des de Croàcia i Bòsnia. Actualment, 57.247 d'aquestes tenen l'estatus de refugiades al país -això sense comptar aquelles que provenen de Kòsovo, que són considerades apàtrides des de la guerra que va acabar amb la seva independència de Sèrbia al 2008.
 
Les migracions forçades dels 90 i les de l'actualitat tenen similituts que inclouen la dependència de l'ajuda humanitaria i legal, així com la inseguretat i l'incertesa. Però les diferències també són diverses i una de les més importants està relacionada amb l'origen socio-cultural de les persones refugiades, incloent-hi l'idioma i els costums, que en l'actualitat són molt diferents a les del país d'acollida.
 
Totes aquestes diferències i ferides obertes dels conflictes dels 90 fan que l'escenari sigui encara més complicat. I és per això que els seminaris i trobades realitzats al marc del PATH són tan importants, ja que ajuden a posar sobre la taula totes aquestes problemàtiques: la divulgació fa que puguin ser estudiades i que es creï consciència a l'àmbit local i internacional.
 
El projecte PATH se centra en l'estudi de conflictes migratoris que s'han viscut a la història més recent, incloent-hi la Segona Guerra Mundial, la Guerra Civil espanyola o les guerres de l'ex-Igoslàvia. A través d'aquests estudis s'intenten entendre les migracions forçades que es viuen a l'actualitat i fomentar l'educació per a la pau en aquest context.
 
La trobada final d'aquest projecte tindrà lloc a Sofia (Bulgària) a finals de gener de 2018, on s'analitzaran i avaluaran els projectes anteriors i es conclourà quina ha estat la influència de la història en les actuals crisis migratòries. 





Dilluns, 26.6.2017 17h15

Camp de voluntariat a Xatila (Líban)

Per Aran Bonamusa

Són les 4:30 del matí quan aterrem a Beirut.

L'aeroport no és lluny de Xatila, un dels principals camps de refugiats palestins al Líban. Els separen escassos vint minuts i un abisme.

Cap transport públic no hi arriba, ni de matinada, ni a ple dia. Depenem, doncs, de la bona voluntat i del preus desorbitats dels taxistes de matinada. A la sortida, ens espera un taxi malgirbat que ens durà a l'interior del camp, travessant les fronteres invisibles però infranquejables que en determinen els seus límits. En l'imaginari libanès el camp esdevé una mena de forat negre, un espai indefinit i desconegut, al qual és millor no apropar-se.

El maleter no obre, ens atapeïm nosaltres i maleta a la part posterior. El taxi, malgrat sembli una quimera, es mou; circula ranquejant, amb un impacte de bala al costat dret del maleter, gravat per les marques inexorables del desgast, com un daguerreotip en moviment d’una societat esgotada per la guerra i per l’exili.

L’Ahmed, el taxista, es nascut al camp i desenvolupa un dels pocs oficis permesos als refugiats palestins. Condueix el taxi amb l'orgull de qui treballa i amb la resignació de qui se sent degradat. Seixanta-vuit anys després, i tres generacions negades més tard, als palestins del Líban no els és permès de desenvolupar desenes de professions. Segons la llei Libanesa els no libanesos no poden treballar a l’administració i els estrangers necessiten un permís de treball per a fer-ho de forma legal al país. Com a refugiats, no tenen residència libanesa, ni cap passaport que els arreli. La seva terra, avui com ahir, és ocupada per una potència que no els reconeix.

El trajecte es breu, som al sud de Beirut i els símbols d'Hesbol·là són arreu. Les petites mesquites il·luminades de colors llampants ens alegren la ruta, minuts abans que el silenci i la foscor ens indiquin que ja hem arribat a port, o més ben dit, a camp. Una estranya sensació d’ofec ens rep. Es fosc, res ens il·lumina. Hom té la sensació d’ésser dins un atzucac orgànic. L’aire es dens, irrespirable, poc a poc ens encongim, carregant sobre les espatlles l’angoixant pressió de la densitat. El cotxe s’atura lentament, ja som a Xatila, ja som a la nostra nova llar...
























L’endemà, quan la llum del sol comença a penetrar per les lleus escletxes que serpentegen entre els edificis, descobrim el camp. Xatila és un rusc de carrerons i cul-de-sac d’aproximadament un quilòmetre quadrat on hi conviuen, i malviuen, unes 20.000 persones.

Establert pel Comitè Internacional de la Creu Roja al 1949 per acollir als exiliats de la Nakba, fou un dels primers camps de refugiats al Líban. Actualment hi ha més de mig milió de refugiats palestins al Líban els quals viuen repartits en 12 camps, alguns oberts i d'altres militaritzats.

Seixanta-vuit anys després, i tres generacions negades més tard, el camp continua sense accés a l'aigua potable, amb talls constants d'electricitat, amb un problema immens de residus i amb una manca de serveis bàsics flagrant, més enllà dels que poden oferir les ONG's.

La vista, des de qualsevol teulat, recorda a una ciutat bombardejada, amb les edificacions a pèl, milers de metres de cable elèctrics creuant tots els cels i aigua insalubre acumulada en dipòsits. Malgrat la descripció pugui semblar tenebrosa -és només un crit d'impotència al buit- hom s'hi sent com a casa, un cop fet al seu ecosistema particular.

Hom s'acostuma a la llum esbiaixada entre escletxes, a perdre's pel seu laberint urbanístic, a esquivar els ciclomotors que una i altre vegada giravolten arreu del camp, a rebre els impactes de boles de goma disparades pels infants mentre s'entrenen per una futura resistència a qualsevol cantonada, a les llargues cues de mares desesperades a la porta del dispensari, als gats famolencs, a l'olor de brossa acumulada i de canonades esquerdades, als somriures còmplices i a les mirades dures, al cant del muetzí, al tast del Zataar...

Castigats per un atur galopant, dividits en el joc de les faccions, negats i rebutjats per l'estat, oblidats pels partits i per la societat, la vida dels refugiats palestins al Líban no és senzilla. Com a refugiats no poden estudiar a les escoles i universitats públiques libaneses, només en aquelles gestionades per la UNRWA. Amb les portes tancades a gran part del mercat laboral, resten obligats al treball precari. Als que han assolit carrera només els queda l'opció de treballar per les agències internacionals o marxar si els arriba una bona oferta. Marxar vol dir perdre l'estatus de refugiat, vol dir negar-los de nou un retorn que els manté arrelats a una terra que no han trepitjat mai. El retorn com a senyal identitari, el retorn com a maledicció per aquells que malviuen fora de les fronteres d'un país desmembrat per la ocupació. El retorn com a figura mítica en forma de clau. El retorn com una presó dins una presó que impedeix avançar en una realitat diària ja de per si massa cruel.



Si hi ha un dia que no s'assembla als altres, aquest és el de la commemoració. Commemorar que l'any 1982, les milícies falangistes cristianes, amb la connivència i vistiplau de l'exèrcit israelià, van massacrar, violar, torturar i mutilar als ancians, dones i nens que quedaven al camp després de la fugida dels fedaïns, és un exercici de memòria dolorós. De les 2400 víctimes reconegudes per la Creu Roja moltes resten enterrades anònimament en una fosa comuna. Els reconeguts, descansen amb noms i cognoms al cementiri dels màrtirs, juntament amb altres tòtems de la història palestina com Ghassan Kanafani.

Durant tres dies el camp honora els morts de la massacre però la història del camp es plena de records hostils. Tres anys després de la massacre la guerra contra les milícies d'Amal va deixar milers de morts, alguns d'ells d'inanició degut al bloqueig al que va ser sotmès el camp. Els xatilans, cansats de massacres, de morts, de lluites intestines entre faccions, cansats d’exili, de corrupció, de no tenir aigua potable, de la manca d’electricitat, de viure entre deixalles, de no tenir drets, d’estar permanentment oprimits, de no tenir terra pròpia on enterrar els morts, també estan cansats de commemorar.

Si dins el camp quelcom batega no són les faccions, ni el comitè polític, ni el comitè de defensa. El motor del camp són els seus infants i la CyC. ONG fundada i menada per refugiats palestins del Líban. L'organització es dedica, principalment, a fomentar el desenvolupament personal dels infants i a proveir-los de l’educació bàsica que l’estat libanès els nega. No obstant, la CyC porta a terme altres projectes de caire cultural, d’oci, esportius o de suport comunitari. El fundador i alma mater de la CyC és Abu Mujahed, probablement la persona més respectada dins el camp. Fill de la Nakba, i un dels membres més destacats del Front Popular per l’Alliberament de Palestina al Líban, ja fa anys que va canviar la lluita més militant per la lluita per l'educació dels infants palestins al Líban. La feina que fan es inenarrable, i el seu valor transcendeix els murs de la misèria imposada.

Breu descripció del camp

El camp estava pensat per ser més vivencial que no pas d’activitats concretes. Un dels objectius prioritaris era conviure amb la realitat del dia a dia a Xatila i col·laborar en aquelles tasques que poguessin anar sorgint sobre la marxa. Es buscava més l’empatia amb la situació que no pas el fet d’estar desenvolupant una tasca concreta per una setmana i abandonar-la perquè s’ha de retornar al país d’origen. El plantejament era el de prendre consciència sobre la situació en que es troben els refugiats palestins al Líban i el mostrar una solidaritat activa, compartint per uns dies la seva vida dins el camp i participant en els actes de commemoració de la massacre i de les activitats a l’escola. El fet de conèixer la indigna realitat que es viu a Xatila pot servir també per a fomentar o participar en grups de suport al poble palestí als països d'origen.

Els primers dies els vam dedicar a conèixer la realitat interna de Xatila. Vam reunir-nos amb gran part de les catorze organitzacions i partits polítics palestins que tenen representació dins el camp, així com amb els comitès populars polític i de defensa.

Van ser dies intensos, de recopilar molta informació. Ja fora dels llindars de Xatila poguérem visitar Dbayeh, un camp de refugiats palestins cristians. Aquesta particularitat és única i no es dóna a enlloc més del món. Majoritàriament els palestins són musulmans sunnites i els cristians en són minoria. A Dbayeh es notava el finançament d’organitzacions cristianes, ja que les condicions higièniques, de salubritat i arquitectòniques del camp eren sensiblement millors a les de Xatila. També tinguérem l'oportunitat de reunir-nos amb els membres del moviment polític libanès AlMorabitoun, d’ideologia socialista, ideals nasserians i dels pocs suports ferms que poden trobar els palestins en l’ecosistema polític libanès.

No obstant, el moment cabdal de l’estada fou la commemoració de la massacre de Sabra i Xatila. Des de la CYC s’organitzen els principals actes populars així com la única marxa conjunta. Al llarg de la setmana es feren diverses accions ja que cada facció palestina ofrenava de forma particular. La divisió entre faccions palestines també arriba als camps, malgrat que al ser un ecosistema petit i fràgil preval més la relació personal a la política.


Entre els actes més destacats cal remarcar la visita als cementiris. Tant el cementiri interior de Xatila, com el cementiri dels Màrtirs situat ja fora del camp. És un dia important, en el qual vénen palestins d’arreu per a vetllar els seus morts i els seus màrtirs. Aquells dies vam poder conèixer les històries i drames de combatents palestins, de brigadistes internacionals japonesos, de poetes, revolucionaris i màrtirs com Gassan Khanafani, far de la causa palestina...

L’acte principal de la commemoració era la marxa cap a la fossa comuna on estan enterrats els centenars de morts no reclamats de la massacre. És marxa en manifestació recorrent el camp i recordant els morts fins arribar a la fossa (fins fa pocs anys un abocador), on es fan els parlaments. Va ser bonic veure com els nens i joves del centre eren els protagonistes de la marxa, bé portant banderes, bé participant de la banda de música.

Una dels altres objectius del camp era conèixer la complexa realitat político-social del Líban. País amb una història recent traumàtica i una particular organització comunitària de l’estat i de la vida civil.

En aquest sentit destinàrem hores a recórrer els diferents barris de Beirut (drusos, xiïtes, armenis, sunnites, maronites...) Podíem discernir en quin barri estàvem només pels colors de les banderes, per les pancartes, les fotografies o la manera de vestir. Beirut és una representació a escala del conjunt libanès, on a cada zona del territori hi domina una o altre comunitat.

Al llarg de l’estada férem dues sortides: una al sud, a la ciutat de Tir (Sür), sota la zona de domini de Hesbol·là; i una al nord, a la ciutat de Trípoli, majoritàriament sunnita.

Des de Trípoli vam anar al camp de refugiats militaritzat de Nahr el-Bared, a escassos 10 km de la frontera amb Síria. Els permisos per entrar al camp ens van ser denegats fins pràcticament el darrer dia d’estada al Líban. Sens dubte fou la experiència més colpidora. La proximitat a la frontera síria i la inestabilitat crònica de Trípoli ens feien estar alerta. El giratori on havíem d’esperar el nostre enllaç amb el camp, era una amalgama de vehicles militars i furgonetes que venien carregades en direcció la frontera.

Un cop passats els controls vam entrar al camp de Nahr el-Bared, arrasat des de que els tancs libanesos hi van entrar a la guerra de 2007, i van fer taula rasa. Els refugiats van haver de desplaçarse a un camp provisional fora de l’oficial. Actualment només està reconstruït en un 45% i les famílies continuen esperant a recuperar la seva llar de l’exili. A diferència de Xatila les noves construccions són de qualitat i els carrers són amples ja que han de passar-hi els vehicles militars. A diferència de Xatila tenen aigua potable i una millor xarxa elèctrica.

A Nahr el-Bared coneguérem l'altre centre de la CYC on vàrem reunir-nos amb persones destacades del camp i el personal del centre. L'edifici, les instal·lacions i els materials de l'escola eren també sensiblement millors que les del centre a Xatila, amb un major nombre de mestres i vetlladors.

Hom marxa de Xatila amb la sensació d'emportar-me més coses de les que pot aportar. És una sensació ambivalent. No obstant, és una experiència brutal i enriquidora, tant a nivell personal com vivencial, que permet conèixer de primera mà la situació dels refugiats palestins al Líban, la cultura palestina i la seva història, així com intentar comprendre un dels experiments político-socials més complexes de l'actualitat com és el Líban.

Què hi hem deixat nosaltres? Doncs principalment la nostra presència, suport i solidaritat, el participar de la commemoració de la massacre, l'haver pogut fer activitats amb els infants i el fet de mantenir a diari una relació amb els infants, amb el personal del centre i amb les persones del camp. I perquè no, una petita contribució econòmica mitjançant la guest house a la CYC.

Si això paga la pena de tot el temps que ells ens han dedicat, les hores que els hem fet no estar per altres projectes amb més transcendència, l'estrès organitzatiu perquè nosaltres poguéssim reunir-nos amb qui demanàvem...no ho sé, però sembla ser que sí, que ells continuen volent que hi anem i coneguem la seva realitat per després poder explicar-la al nostre món.

Per a mi va ser terriblement positiu, i el recomanaria sense dubtar-ho a qualsevol persona que hi volgués anar.


Dilluns, 27.3.2017 16h30

Fer Periodisme de Pau també és donar suport a la campanya del BDS i als seus activistes

Per Queralt Gómez 

Periodistes i actors de l'àmbit de la cooperació i la solidaritat debaten sobre el paper del Periodisme de Pau en la cobertura mediàtica del conflicte entre Israel i Palestina

 
Quin paper juga el periodisme en la resolució dels conflictes? Què és el Periodisme de Pau? Quina posició cal prendre quan s'explica un conflicte? Aquestes són algunes de les preguntes que es van debatre en el marc de la presentació de l'informe sobre la cobertura del conflicte entre Israel i Palestina elaborat per Maria Manyosa Masip i Sergi Franch i Segarrès del Grup Barnils i promogut pel Servei Civil Internacional.
 
Des d'un marc teòric del Periodisme de Pau, que es contextualitza en el mateix informe i que entén que els periodistes tenen un paper actiu en el conflicte, les autores han analitzat la cobertura mediàtica d'aquest conflicte durant 18 mesos a El País, La Vanguardia, l'Ara, TV3 i RTVE.
 


En els mitjans escrits han detectat que “el Periodisme de Pau és a la lletra petita”, deia una de les autores, ja que molts titulars prenen una perspectiva negativa mentre que en els textos sí que tenen una perspectiva que respon en major mesura als principis del Periodisme de Pau. En conjunt, en els diferents mitjans analitzats, es reconeix que es tracta d'un conflicte però s'ha trobat a faltar que es faci evident que és un conflicte que vulnera els drets humans. Pel que fa a les fonts, la principal mancança detectada és que la majoria de mitjans no compten amb les oenegés com a fonts d'informació: representen entre un 2 i un 8% de les fonts i en canvi “aquestes entitats són especialistes en el tema i moltes tenen persones sobre el terreny”.
 
Com s'hauria d'explicar, doncs, el conflicte d'Israel i Palestina des d'una perspectiva del Periodisme de Pau? El conflicte forma part de la realitat i és motor de canvi, apuntava  en el debat posterior a la presentació el professor de periodisme Xavier Giró, i, per tant, cal parlar-ne. Però, els discursos legitimen l'abús de poder? O, en canvi, el discurs pot empoderar persones injustament dicriminades? Des d'un enfoc del Periodisme de Pau, realment s'estudia la complexitat dels conflictes? Segons Giró, quan parlem per exemple del conflicte d'Israel i Palestina, la complexitat s'aborda parcialment:  realment no ens referim a tot Israel, sinó al govern de l'Estat d'Israel. Així doncs, simplifiquem el discurs fent desaparèixer de l'imaginari de la nostra audiència possibles ponts d'entesa que podrien apropar la resolució del conflicte.


 
I donant una volta més a les seves reflexions es preguntava, perquè informem? La periodista Cristina Mas reformulava la reflexió i proposava afegir una sisena W a les cinc clàssiques: Què hi puc fer jo? Segons Giró informem per saber i per tal de poder actuar i canviar el món. En aquest sentit, explicava que les accions violentes realitzades per la part oprimida en un conflicte sovint legitimen la violència de l'opressor als ulls de la imatge pública. Per tant, doncs, cal visibilitzar els exemples de resisistència no violenta, que a Palestina són molts, per fer veure vies de resolució del conflicte. Per això, segons Giró, “fer Periodisme de Pau també és donar suport explícit o implícitiament a la campanaya del BDS  (Boicot, Desinversions i Sancions) i als seus activistes”. En aquests sentit, les periodistes de la taula van coincidir en què és difícil parlar de BDS als grans mitjans generalistes però que si es fa de manera professional es pot fer, com va explicar Isabel Galí que havien pogut fer recentment al canal 3/24 entrevistant a Omar Bargouti, un dels fundadors del moviment. Tot i això, Josep Maria Royo, vocal de LaFede.cat, coincidia en afirmar que hi ha moltes iniciatives de pau que no es visibilitzen en la majoria dels mitjans, segons ell, perquè així interessa a Israel.
 
Al llarg de l'acte les periodistes van tenir ocasió de respondre a algunes de les crítiques que feia l'informe i fer-ne també. Mentre Cristina Mas feia una crida a les oenegés a ser proactives per convertir-se en fonts a tenir en compte pels mitjans, Isabel Galí també va apuntar que el període analitzat (de l 'abril del 2015 al setembre del 2016) no és el més adequat ja que en el cas de  TV3 havien retirat la corresponsalia de Jerusalem durant el període d'anàlisi i a més havia estat un període combuls i sense cap proposta de pau sobre la taula. 


 
Per Joan Cañete, que ha estat corresponsal a Jerusalem per El Periódico, l'informe respon sobretot al periodisme fet a partir de teletips d'agència i des de la distància de les redaccions però no reflecteix el periodisme dels corresponsals, que permet contrastar sobre el terreny moltes de les afirmacions i declaracions que poden arribar a una redacció. En aquest sentit Cañete es preguntava, què vol dir ser imparcial? Per ell als mitjans sol haver-hi una falsa imparcialitat i en realitat es tracta d'equidistància. I, per exemple, va explicar una anècdota en què autoritats israelianes i palestines intercanvien comunicats sobre si s'estan deixant entrar o no combois humanitaris a Jenín. Mentre que el que ha de fer el periodista és comprovar sobre el terreny que efectivament els combois humanitaris estan bloquejats a l'entrada de la ciutat, el titular acaba apel·lant a la polèmica entre israelians i palestins sobre l'entrada dels combois humanitaris. Ironitzant, Cañete va concloure que la pràctica més habitual entre els corresponsals és desmentir en les cròniques els titulars que els hi han escrit des de la redacció.
 
En el debat també es va parlar sobre com afrontar la contextualització sense perdre “agilitat comunicativa”, com reflectir alguns conceptes o reflexions que la immediatesa o la brevetat no sempre permeten incloure, com encarar la pluralitat de fonts o com ampliar la presència de conflictes internacionals als mitjans de comunicació, tal com reclamava Josep Maria Royo. Les més de dues hores entre presentació i debat es van fer curtes per abordar en profunditat totes aquestes qüestions. Per això, les autores de l'informe ens van convidar a assistir el proper 30 de març a la presentació que faran a l'espai Francesca Bonnemaison juntament amb l'Observatori de Drets Humans i Empreses i SUDS – Associació Internacional de Solidaritat i Cooperació. I tot i que el pessimisme generalment s'instaura quan es parla de la realitat del bon periodisme, el sentir general després de la presentació de l'informe era que no estem tant malament, tot i que sempre hi ha coses a millorar.  





Dimarts, 10.1.2017 15h45

Migracions, fronteres i violències a debat

Per Ariana Pérez i Mercè Cama (participants del curs Conflictologia 2017)

El passat mes de desembre acabava el Cicle de Conflictologia organitzat pel Servei Civil Internacional, sota el títol Migracions, Fronteres i Violències. El curs es va desenvolupar a través de diverses sessions en què expertes en temes de moviments migratoris i conflictologia van apropar les assistents a les diverses realitats que envolten el fet migratori.

El curs va començar el mes de novembre amb una sessió introductòria en què l’activista pacifista Cécile Barbeito va esgranar el concepte de pau per tal d’oferir les eines que permetessin a les assistents reflexionar i qüestionar les diverses concepcions sobre el significat de la paraula. Tot seguit, Josep Mª Royo, de l’Escola Cultura de Pau ens oferia una introducció semblant al concepte de conflicte i radiografiava la situació mundial actual en temes de violències i conflictes armats.



Després d’aquesta sessió en què les assistents van poder adquirir una base conceptual i teòrica sobre la pau i els conflictes,  el curs va continuar amb la veu de membres d’entitats que treballen per donar a conèixer la situació que es viu a les principals fronteres d’Occident. En concret, el debat es va centrar en la Frontera Sud, la frontera entre Mèxic i Estats Units i la frontera entre la UE i Turquia. A més a més, també es va fer un anàlisi crític de la indústria armamentista que sustenta i alimenta els conflictes d’arreu del món.



A través de l’experiència professional i personal de les ponents, les participants van poder aprofundir i conèixer les vulneracions de Drets Humans que es produeixen a les fronteres i a les rutes migratòries sorgides de conflictes històrics i actuals, tots ells relacionats de manera directa o indirecta amb intervencions i interessos de caire colonial. Entre d’altres, el curs va comptar amb les veus de membres d’IRÍDIA, NOVACT, l’Associació Taula per Mèxic, Ruido Photo, Stop Mare Mortum i Projecte EKO.



El curs es va tancar amb una sessió sobre el tractament informatiu del fet migratori. El format va ser de taula rodona i va ser moderat per David Bou, de La Directa. Entre els participants s’hi trobaven l’Aziz Faye, portaveu del Sindicat Popular de Venedors, la Daniela Ortiz, artista migrant i anticolonial, l’Emma Garrido, responsable de comunicació de la Red Acoge, la Fàtima Aatar, feminista islàmica, antropòloga i membre de BDS Catalunya i el Carles Solà, periodista especialitzat en migracions i impulsor de Stop Mare Mortum.



Aquesta darrera sessió no només va permetre compartir sensacions i malestars, sinó que també va oferir una àmplia diversitat de prismes amb els quals es va analitzar el fet migratori. Es van tractar dins d’aquest ventall tan ampli temes com l’imaginari col•lectiu, l’eurocentrisme i l’anticolonialisme, el feminisme islàmic, el llenguatge com a creador de realitats, la immigració i el concepte de legalitat; i el rol passiu de les persones migrades en els mitjans de comunicació, entre d’altres. Va esdevenir un debat molt enriquidor i va aportar elements d’anàlisi que moltes assistents potser no s’havien plantejat anteriorment.

Amb aquesta taula rodona es va donar per finalitzat el cicle de conflictologia, un curs del qual ens emportem moltes dades, arguments, nous prismes d’anàlisi i una mirada una mica més crítica vers el fet migratori i les fronteres. És un cicle del qual han format part un conjunt de persones amb trajectòries i perfils molt diversos. Entre totes hem pogut compartir significats, malestars, percepcions, i aprendre molt de les ponències de professionals que treballen dia a dia amb aquestes temàtiques i viuen molt de prop el fet migratori, les fronteres i les violències.

Aquí podeu consultar el programa del curs.


Perfil

Les més llegides

Arxiu




Altres articles


Servei Civil Internacional Catalunya
Servei Civil Internacional Catalunya

Carrer del Carme 95, baixos 2n.
08001 - Barcelona
T. +34 934 417 079
F. +34 934 417 018
Contacte