Servei Civil Internacional Catalunya


Dimecres, 10.10.2018 19h30

Camp de voluntariat a Ravensbrück

Per Miriam Roma

Abans de començar el que ha estat el meu tercer camp de treball amb l’SCI, tenia una barreja de sentiments contraposats. Vaig escollir realitzar un camp de treball a Fürstenberg (Alemanya), on està ubicat l’únic camp de concentració de l’Alemanya nazi, en què es trobaven presoneres, majoritàriament, dones i canalla: el camp de concentració de Ravensbrück. Ja havia estudiat el tema i em fascinava i és per això que, aquesta vegada, vaig escollir realitzar un camp de treball sobre un tema que em despertava un gran interès professional. Així que un cop vaig rebre l’infosheet, estava emocionada pel fet de poder-nos trobar amb algunes de les supervivents i participar en l’esdeveniment anual d’homenatge a les víctimes. Tanmateix, l’infosheet la vaig veure una mica desorganitzada i que deixava una mica en l’aire quina seria la nostra tasca com a voluntàries en aquest camp.

Una vegada allí els meus presagis de desorganització per part de la coordinació van ser una realitat. Però, malgrat que, en aquest sentit,  aquells dies no van ser com la majoria del grup ens imaginàvem, van ser dues setmanes molt intenses i emocionants.

La primera setmana vam estar entrevistant i passant algunes estones d’estudi i d’oci amb les supervivents que, amb serenitat, ens explicaven les seves vides des de petites fins a l’actualitat, explicant-nos la seva deportació. A més, vam passar moltes hores fent workshops (rap, teatre, expressió corporal i escoltar el silenci) amb altres grups de diferents associacions i grups d’arreu del món que, per si sols, no els hi trobàvem el sentit però que en van tenir en el dia de l’acte d’homenatge quan vam realitzar la performance. Poder recordar i homenatjar les víctimes, que van viure aquelles experiències horroroses en el camp de concentració que teníem darrere davant de les supervivents i davant del llac on moltes van morir treballant i on les cendres d’algunes continuen allí,  va ser un dels moments més emotius de la meva vida.


La segona setmana la vam destinar íntegrament a l’estudi del camp de concentració. Vam visitar el camp de Sachsenhausen per així poder entendre el camp de Ravensbrück des d’una perspectiva de gènere, vam estudiar la fàbrica de Siemens (de la qual no en queden restes) ubicada al camp, vam treballar l’Uckermark i l’arqueologia (ja que no en queda rastre visible d’aquesta) que és on es pretenia reeducar a les més joves, vam fer treballs de jardineria, entre d’altres.

Així, el camp de treball que vaig fer a Ravensbrück m’ha ensenyat que la construcció de valors de pau comencen des de baix i per nosaltres mateixes, que això, a més, se multiplica quan ho comparteixes amb gent d’arreu del món que també volen construir alternatives. I, sobretot, com ja ens van demostrar les dones que van estar presoneres a Ravensbrück, la millor eina per sobreviure i no defallir en aquest difícil camí és la solidaritat entre totes.



Dilluns, 3.9.2018 12h15

EVS a Polònia

Per Aina Mañà

Sóc l’Aina, tinc 25 anys i he fet un EVS de 9 mesos a Polònia. Concretament a un petit poblet anomenat Gródek, al Nord-est del país, molt a prop de la frontera amb Bielorússia. Recordo que la idea de marxar tants mesos fora, lluny de la família, la parella, els amics i tot allò que formava part de la meva vida d’aquí, m’espantava i m’atreia a parts iguals.

El meu projecte consistia en treballar a l’escola rural del poble. Allà hi feia diferents tipus d’activitats: classes d’ espanyol, d’anglès i de danses tradicionals, suport durant les hores de piscina i preparació d’esdeveniments i festes durant el curs.



Compartia un pis petit amb l’Alessia, una noia bielorussa amb qui vam tenir molt bona relació al llarg de tot el projecte. Ens vam haver d’empescar idees per sobreviure a un hivern molt dur. Recordo tardes de duració infinita tancades a la cuina, cuinant, xerrant, bevent te, jugant a cartes, fent-nos pentinats… A més, ens van proporcionar bicicletes, que les vam poder gaudir moltíssim (sobretot a la primavera) per fer excursions a llacs i fer bivac o dormir en tendes.

També teníem altres amics -també voluntaris- als pobles del voltant i a Bialystok. Estava envoltada de persones que, tot i que m’hi podia comunicar en anglès, provenien de cultures diferents, tenien les seves pròpies llengües i idees, era un constant intercanvi cultural.

A més, vam fer moltes “activitats diferents” que trencaven amb el dia a dia de l’escola i del poble com els “trainings”, “performances” o alguns viatges. Per exemple, just a la segona setmana d’arribar, vam fer “l’Initial training”. Ens va anar molt bé per situar-nos, saber els nostres drets i conèixer voluntaris d’altres organitzacions d’arreu de Polònia, amb alguns d’ells ens vam retrobar després.



He tingut l’ oportunitat de viatjar per arreu de Polònia a ciutats com Cracòvia, Zakopane, Breslau, Gdansk, Varsòvia, i també per fora: a Vilnius (Lituània), a Budapest (Hungria), a Copenhaguen (Dinamarca) i a Colònia (Alemanya).
Pot ser summament barat viatjar per Polònia si t’ho muntes bé i no et fa res passar moltes hores a dins del Polskibus (sovint nits senceres!). 

Hi ha hagut moments durs, també: el polonès, que era una barrera lingüística molt forta; les poques hores de llum a l’hivern i el fred; l’enyorança i els pensaments recurrents sobre “Què hi faig aquí?”. Vist en perspectiva, però, penso que les dificultats em van ajudar a viure intensament i a poder assaborir encara més els bons moments.

Tot el que he après sobre mi mateixa, Polònia i el món no té preu. Us animo a endinsar-vos en aquesta aventura!





Dilluns, 3.9.2018 12h00

Voluntariat a Märjarmaa (Estònia)

Per Jesús Romero

Aquest any és el meu segon voluntariat amb l’SCI, ja que l’any passat vaig gaudir molt d’aquesta experiència. L’any passat vaig estar al camp de concentració de Ravensbrück, on vaig aprendre molt sobre la història d’aquell camp i vaig augmentar el meu coneixement sobre el nazisme. Aquest any, però, volia realitzar un voluntariat totalment diferent del que ja havia fet l’any passat. Va ser per això que vaig decidir marxar a Estònia, concretament a Märjarmaa un poblet a uns 70 km de Tallinn, la capital del país.

En aquell poblet de 4 000 persones se celebra des de fa molts anys un festival folk, on vénen a ballar diferents grups folk de tot el país, és tan important que fins i tot venen grups de la República Txeca i Polònia. La nostra tasca era molt variada, érem els responsables de netejar la zona on tindrien lloc les diverses actuacions del festival, a més, vam haver de fer jocs pels nens i nenes del poble i vam introduir la nostra cultura en el festival, va ser un enriquiment perquè vam aprendre tots de tots.

Una tasca que em va agradar molt va ser fer una mostra dels nostres menjars típics a la gent del poble. Jo vaig fer-ne una truita de patates, trossos de pa amb fuet i llonganissa i Arroz con Leche. Va ser una experiència molt bona per dos motius: en primer lloc, perquè jo mai havia cuinat cap dels plats anteriors abans (vaig trucar a la meva mare perquè m’ajudés); en segon lloc, perquè vaig tenir l’oportunitat de tastar plats d’arreu del món que estaven boníssims.



En l’últim dia del festival, vam poder participar en una mena de desfilada on la gent ens mirava com si fóssim els reis mags, tots els grups anaven vestits amb la vestimenta folk i nosaltres vestits de carrer amb cartells que deien que érem voluntaris internacionals. També vam gaudir dels concerts i de la festa que hi havia, això no obstant, l’endemà vam haver de recollir tota la brossa acumulada que hi havia durant l’últim concert.



El voluntariat va durar una setmana, una setmana que vaig gaudir molt per conèixer més sobre la cultura folk i sobre la cultura d’Estònia. A més, va ser especial perquè vaig poder conèixer gent de tot arreu del món amb realitats molt diferents: Taiwan, Hong Kong, el Japó, Corea del Sud i Itàlia. Després del camp vaig reflexionar sobre els motius pels quals faig un voluntariat i a part de poder ajudar en algun projecte, és l’oportunitat de conèixer gent amb inquietuds similars a les meves.

Sens dubte vull agrair a l’SCI per donar-me l’oportunitat de poder gaudir d’aquesta experiència i sobretot per haver conegut aquesta gent tan meravellosa.


Dimarts, 31.7.2018 13h30

SVE a Jordania amb I-Dare, molt més que un voluntariat!

Per Marina

Vaig aterrar a Jordània sense saber ben bé què esperar-me.

No parlava l’idioma, no practicava la seva religió, no havia treballat mai en una ONG ni havia visitat abans cap país de l’Orient Mitjà. Però malgrat tots els dubtes d’última hora, estava segura de què seria una de les millors experiències de la meva vida.

No va ser sempre fàcil, no sé si era per la barrera de l’idioma, per ser dona i no tenir permès gaudir dels mateixos privilegis que els homes o per la religió, que em sentia que em costava cada cop més d’entendre, i per què no dir-ho? de respectar aquells petits detalls que em semblaven, en molts casos, hipòcrites.

De totes maneres, sempre va valer la pena. Cada un dels instants i tots aquells qui van rodejar-me: amics d’SVE, companys de feina, locals o internacionals, així com expatriats catalans que han fet de Jordània casa seva; tots ells van ajudar-me a entendre una mica més el país i a formar part del seu “savoir faire” com en diuen els francesos.

A la feina, la rutina era senzilla i l’horari relaxat. Junts abandonàvem el pis sobre les 9.30h del matí direcció l’oficina, on hi arribàvem 15 minuts més tard, caminant, evitant el trànsit caòtic de la ciutat i mentre fèiem petar la xerrada i organitzàvem les tasques de la jornada que estàvem a punt d’afrontar.

Després de 6h de feina i una breu parada per dinar, allà a les 16.30h, els voluntaris començàvem a abandonar  l’oficina.

Cadascú dedicava el seu temps lliure a diferents activitats. Des d’aprendre àrab, fins a gaudir de jornades de cinema internacional i alternatiu gratuït o, a organitzar la propera escapada de cap de setmana pel país.

I és que l’SVE no es tracta només de col·laborar diàriament amb l’organització d’acollida, sinó de recórrer el país com a viatjer, i no com a turista.

Visitar l’antiga ciutat de Petra, una de les meravelles del món, dormir amb un campament beduí al desert del Wadi Rum o fer submarinisme al Mar Roig d’Aqaba, que separa la triple frontera de la Palestina ocupada, Egipte i Jordània, també han format part d’aquesta enriquidora experiència que és l’SVE.

Sens dubte, una experiència de límits i creixement individual tant personal com professional.






Divendres, 4.5.2018 12h00

Mutur - Voluntariat a Sri Lanka

Per Poldi Galmes López.  22 anys. Nascut a Catalunya. Graduat en psicologia per la UAB. Inquiet, però amant de la pau i tranquil·litat. Íntegre, però somiatruites diürn. Viatger, marcat per la nostàlgia de les llars compartides.

 
Una de les coses que tenia més clares i que em feien més llàstima a l’hora d’haver de tornar a Catalunya era el fet de saber que tot i ensenyar centenars de fotografies i explicar mil històries, no seria capaç de transmetre tot el que, el fet de viure a Mutur (Sri Lanka) durant 6 mesos, ha significat per mi.

Un dels motius que personalment em van impulsar a realitzar un voluntariat internacional va ser aprendre a viure i conviure en una comunitat d’una cultura i religió ben allunyades dels estàndards occidentals, on poder desenvolupar una percepció dels països del primer món amb més perspectiva i qüestionar-ne de nou els seus valors i els meus propis.

Sri Lanka és un país situat al sud de l’Índia en ple oceà índic amb una superfície no superior a uns 65 mil  km2 (el doble de Catalunya) i amb uns 20 milions d’habitants. Però el més característic i el que segurament forma part del seu major atractiu turístic és la seva multiculturalitat. El budisme és la religió predominant, però també hi conviuen hindús, musulmans i cristians. Tenen també dues llengües oficials, el tàmil i el singalès, sent també l’anglès de gran rellevància al país.

El conflicte per una disputa territorial que va desencadenar en una guerra civil d’uns 30 anys va deixar l’illa profundament afectada, amb desenes de milers de persones assassinades tant pel bàndol rebel (els autoanomenats Tigers) com per l’exèrcit, amb una economia insostenible (tot i disposar dels recursos naturals suficients com per haver esdevingut la primera potència sud-est-asiàtica) i una societat dividida.

  
 
 


   

                                                                                                                                                                                                                                                                                                     
Teòricament, i segons se m’havia informat, la meva funció principal a Mutur (un poble costaner en una àrea rural) havia de ser de desarmament i promoció de la pau. Però un cop hi vaig arribar, em va sorprendre trobar-me amb una comunitat pacífica i infinitament respectuosa. La guerra civil va ser tan cruenta, que un cop acabada, l’únic que buscava la gent era reunificar-se amb les famílies i desitjar que un futur més pròsper pogués retornar la felicitat a la seva comunitat.

Si hagués de resumir Sri Lanka en una sola paraula, em sembla que la més adequada seria “diversitat”. És una paraula arriscada d’utilitzar, ja que és fàcil caure en l’obvietat que tot et sembla nou i diferent quan es viatja per primera vegada a un país asiàtic. Però sense cap mena de dubte aquest país se l’ha ben merescuda. No només per la varietat de religions (i els seus corresponents costums) sinó també per tota l’herència colonial dels portuguesos, holandesos i anglesos (sobretot aquests darrers), però sobretot, per la seva gent.

Al llarg de la meva estada he pogut conèixer i conviure amb gent de diferents ciutats del país, de diferents religions i diferents nivells socioeconòmics. Les seves diferents personalitats feien de cadascun d’ells tot un món per entendre i descobrir, a la vegada que em sentia acollit i abraçat per la seva immensa hospitalitat.

A Mutur vivia al Peace Center, una casa ben gran amb un gran menjador on als matins s’hi realitzaven classes per a nens i nenes amb necessitats especials. La casa estava situada al ben mig de l’àrea coneguda com el “rice mill”, antigament un terreny dedicat al cultiu d’arròs, però que després del tsunami del 2004 va ser utilitzat perquè les ONGs poguessin construir cases per a les famílies més afectades i desfavorides.

Encara recordo el primer dia que vaig arribar al Peace Center i la recepció i benvinguda que em va donar el Buhari, el coordinador. Un home alt i d’avançada edat però d’esperit ben juvenil, molt al dia de l’actualitat internacional i amb una llarga experiència amb voluntaris. El seu rol era trobar la posició i funció que millor s’adaptés a cada voluntari a partir de les seves qualitats i habilitats.

La meva idea era intentar incentivar una cultura basada en la pau mitjançant dinàmiques de grup i d’altres activitats però, com ja he comentat, la multietnicitat de la comunitat deixava entreveure que ja no era una necessitat prioritària. En canvi, donar classes d’anglès parlat sí que ho era, ja que, tot i haver rebut una forta inversió lingüística anglesa en el seu moment, la majoria dels habitants són capaços d’entendre i pronunciar correctament la majoria de paraules però com que no és una zona gaire turística presenten severes dificultats per mantenir una conversa bàsica en anglès.

Així va ser com vaig començar el meu voluntariat complementant unes classes d’anglès que l’organització que m’acollia ja estava duent a terme amb estudiants preuniversitaris. La gramàtica la impartia un professor local amb més profunditat, el meu rol era posar en pràctica aquest aprenentatge amb activitats que comportessin una major capacitat d’improvisació. Juntament amb les altres voluntàries, intentàvem trobar jocs o dinàmiques de grup amb les que poguéssim motivar als estudiants a parlar entre ells. Alguns dies de la setmana també anava a l’escola singalesa (on a Mutur, un poblat predominantment musulmà, els singalesos són minoria). Era una escola petita, amb pocs alumnes per classe, la gran part d’ells provinents de famílies humils de nivell socioeconòmic més aviat baix. A la segona o tercera setmana també vaig començar a impartir classes de Taekwondo per a adults.  Les van rebre amb moltes ganes i interès, ja que les arts marcials són poc conegudes i practicades a Sri Lanka.











Tot plegat em mantenia ocupat durant tota la setmana. Durant les meves estones lliures em dedicava a millorar algun aspecte de la casa on vivíem. En si, el mateix Peace Center havia crescut amb les petites reformes que havien anat fent els voluntaris que s’hi havien allotjat. Jo no hi entenia gaire de fontaneria o electricitat, però vaig trobar que potser sí que podria col·laborar amb el jardí abandonat que hi havia al pati de darrera la casa. Amb l’ajut de la Shiro (la noia local que vivia amb nosaltres) i d’alguns voluntaris, vam dedicar-hi moltes hores per acabar deixant un petit jardí botànic preciós que serviria d’entrada per als nens de l’escola de necessitats especials. Amb alguns voluntaris també vam iniciar projectes més ambiciosos, com una campanya dedicada a netejar els plàstics dels carrers (un greu problema en tot el país) o una campanya de donatius per ajudar a l’escola dels nens amb necessitats especials.

De Sri Lanka no només m’ha marcat l’experiència que de per si es viu quan es realitza un voluntariat. M’emporto els records dels diferents sabors dels curries que hi posen a l’arròs, contemplar els centenars de flors exòtiques, caminar sempre i a tot arreu amb xancletes o descalç, tenir les cames amenaçades pels mosquits les 24 hores, viure els festivals de les diferents religions, intentar aprendre els seus idiomes, viatjar amb el transport públic allà on fos, suar amb la calor que mai acaba, beure el mateix te però amb gustos diferents, banyar-se al mar de l’oceà índic, i un llarg etcètera d’experiències que han donat de si en només 6 mesos.

Però els millors records no els he viscut jo, no els he trobat jo. Me’ls han regalat la gent local. Elles m’han obert casa seva, on m’hi han alimentat amb els millors plats. M’han entregat el seu cor amb la seva hospitalitat, alegria i respecte. M’han abraçat amb la seva religió, ensenyant-me una espiritualitat i integritat que em despertava la més digna admiració. Amb totes elles, he tingut temps de conversar sobre milers de temes. Hem rigut plegades, hem compartit penes, ens hem enamorat, hem tingut alguna que altra mal interpretació pel xoc cultural, però sempre ens hem acabat entenent. Ens hem entès i enamorat, perquè hem sabut comprendre i respectar-nos mútuament.

 




                   


                                                                                                                                              


I un cop a casa (la de Catalunya), se’m fa difícil no qüestionar-me si, després de tot el que m’han donat, jo hi he aportat tot el que podria haver aportat. El moviment del voluntariat té molt poder per realitzar grans canvis en petites comunitats. Però sempre que aquests canvis estiguin ben coordinats, i tots actuïn com a grup. A nivell individual sé que he pogut ajudar a molta gent, però com hauria sigut aquesta col·laboració si hagués estat a nivell comunitari? En comptes de ser jo i uns pocs voluntaris internacionals més, haguérem sigut un grup ben establert i organitzat per lluitar per un objectiu més ambiciós, o senzillament, un objectiu que beneficiés a un nombre més ampli de persones? El voluntariat és el servei de les persones, per a les persones. Servim per a un futur més pròsper, per fer del món un conjunt de comunitats més igualitari. Cal obrir fronteres, però sobretot, obrir visió.
 


True Love is born form understanding
-Peace Center-



Dimarts, 10.4.2018 11h30

Grüße aus Graz - EVS a Àustria

Sóc la Marina Matalonga Migó, d’Esparreguera (una vil·la situada a 30 km al nord-oest de Barcelona) i graduada en Disseny per la Universitat de Barcelona.

Cap a l’any 2014 em vaig començar a interessar intensament per un grup de industrial metal alemany anomenat Rammstein i a partir d’aquest moment la meva atracció pel món germanòfon es començà a despertar. Durant el curs 2015-2016 faig un Erasmus universitari a Augsburg (Alemanya) que em fa descobrir les virtuts i defectes d’un país germano-parlant i per bé o per mal, em deixa amb ganes de més. Així doncs, un cop acabat el meu grau, em poso en contacte amb el SCI-Catalunya amb l’esperança de retornar a Alemanya.

I bé, finalment no és Alemanya, sinó Àustria el país que m’acull.



Actualment faig un EVS (European Voluntary Service) fent tasques de disseny gràfic a Graz, ciutat construïda al voltant del riu Mur, capital de l’estat d’Estíria i la segona ciutat més gran d’Àustria. La meva opinió i la de molts altres grazencs és que la ciutat és perfecta: ni massa gran ni massa petita. Hi ha tot el que es necessita sense haver de suportar el trànsit i les aglomeracions de Viena. D’altra banda, l’arquitectura del centre històric és meravellosa. Tinc l'oficina en un dels carrers principals, a Herrengasse (literalment el carrer dels senyors) i cada dia és un passeig entre edificis majestuosos units els uns als altres que desperten desitjos de música clàssica.

No obstant, convé no quedar-se només amb aquesta visió romàntica de la ciutat. També vull parlar una mica del projecte: la meva tasca principal és redissenyar la pàgina web d’Art Mine http://artmine.at., una associació que es dedica a la promoció d’art i cultura a zones relativament rurals d’Estíria. He anat fent també petits encàrrecs com flyers i pòsters. D’altra banda, se’m va demanar que aportés idees pròpies a l’associació. Això va activar la meva ment de dissenyadora gràfica i vaig crear l’entitat visual per una de les seves principals iniciatives, Tower of Songs, així com una proposta de redisseny del logotip d’Art Mine.

He de confessar que tant per la meva vida quotidiana com per al voluntariat, saber parlar alemany m’està ajudant molt a portar-ho tot a un altre nivell. Malgrat que no tindria cap problema amb l’anglès, sento que amb l’alemany m’estic integrant millor i resulta molt satisfactori. Realment estic aconseguint quelcom que no vaig poder aconseguir quan vivia a Augsburg, i és la integració dins la societat.

Recomanaria el meu projecte a qualsevol dissenyador o dissenyadora gràfica amb ganes de tenir una experiència de voluntariat a l’estranger, definitivament. Desconec quin serà el proper repte d’Art Mine, però segur que serà engrescador!

 





Dilluns, 9.4.2018 18h15

El que ens uneix i el que ens separa - Voluntariat a Jordània

Per Marta

El periodista Bru Rovira escriu en el seu llibre de cròniques Áfricas: “Durant les inundacions de Moçambic l’any 2000, una dona va ser rescatada per un helicòpter juntament amb un grup que s’havia refugiat en uns arbres. Amb gran dificultat, la tripulació sud-africana de l’helicòpter va aconseguir llençar uns cables per pujar-los a bord. Però a l’arribar a la cabina, la dona, desesperada, va començar a cridar i, de sobte, es va llençar a l’aigua. S’havia oblidat la seva olla i de cap de les maneres marxaria sense ella! El pilot de l’helicòpter no s’ho podia creure. Una hora de vol d’aquells aparells llogats a Sud-Àfrica costava cinc mil dòlars. Quant costa una maleïda olla? Nosaltres no ho sabem. Els que viatgem amb un bitllet d’anada i tornada mai en sabem el preu. Però el preu no explica la vida de la dona. El preu és la nostra mirada. Aquesta és la distància que a vegades sento que em separa de la dona de la olla. La distància insondable que em separa de l’Àfrica.”



De tant en tant, des de Jordània, recupero aquest fragment i m’hi sento identificada. A vegades, en el meu dia a dia, també sento una distància infranquejable entre tot el que jo soc i el Pròxim Orient. Vull entendre aquesta gent, aquesta manera de fer, de saludar-se, d’explicar-se la vida, de menjar, de conduir, de treballar, de caminar, de fer amics, de ballar o d’estimar, diferent a la manera de fer en què jo he viscut i crescut tota la meva vida. Els jordans viuen diferent i això, a vegades, m’atrapa, m’encisa, m’encanta i m’enamora. D’altres, en canvi, em posa nerviosa, perquè no acabo d’entendre els seus codis, no els comparteixo o no hi estic d’acord.

Sé que quan torni a Europa trobaré a faltar aquest caos, aquest caminar tan pausat, aquest treballar tan poc planificat i tan poc eficient. Sé que trobaré a faltar que tothom m’ofereixi menjar i beure, que vulguin acompanyar-me a tot arreu o que em truquin cada dos per tres. A Europa trobaré a faltar el Pròxim Orient i al Pròxim Orient trobo a faltar Europa. I en aquesta disquisició, descobreixo i aprenc petites coses de cada lloc que són les que el defineixen.

L’altre dia, parlant en un jordà de les nostres respectives famílies i tradicions vam començar la broma de què ens dirien si els diguéssim que ens volem casar.

- Si li digués a la meva mare que m’he enamorat d’una noia occidental, atea, que no creu en el matrimoni i que a sobre pensa que pot follar amb qui sigui sense problemes, es desmaiaria del susto. “Aquests occidentals sense moral”, diria.

- Si jo li digués a la meva mare que m’he enamorat d’un jordà, que me’n vaig a viure amb ell i la seva família, com es fa en aquests casos, en un poble perdut, que per casar-nos convidarem a tot el poble i la gent em regalarà joies i or per poder comprar l’imprescindible per la meva casa, que, és clar, hauré de netejar, cuidar i mantenir digne, a la meva li agafaria un patatús. “Aquests moros incivilitzats”.

Que sí, que ens separen moltes coses, quilòmetres, llengües, creences, però vés si no ens ho passem bé, oi, fent-ne broma. Vés si no ens estimem, també, així com som. I que mengem tots dos del mateix plat d’arròs perquè tenim gana, perquè tots dos necessitem menjar. I que parlem del futur, de què volem i de com n’estem de perduts, perquè tots dos tenim por i esperança. I que riem i ens en fotem de les tonteries racistes de les nostres famílies i dels prejudicis que també nosaltres arrosseguem.

Viatjo per descobrir i entendre la humanitat, i per entendre’m a mi mateixa, també. Pot semblar tòpic, però és així. Els jordans estimen, mengen, es relacionen, parlen, es toquen diferent. Però és igual, perquè també estimen, mengen, es relacionen i parlen, en general. I també tenen por, se senten sols, els agrada riure i acariciar-se i estar acompanyats, i s’estressen i criden i s’enfaden. I vés, que també són persones i quan els coneixes, amb les seves virtuts i defectes, te’ls estimes i els odies també una mica, perquè tenen, com tothom, coses odioses i coses fantàstiques.  



Dimarts, 20.3.2018 09h45

Camp de treball d’arqueologia a Son Serra de Marina (Mallorca)

Per Marc Dalmau

Vam arribar el dia 4 de febrer a Palma de Mallorca. El viatge havia estat llarg, va començar el dia anterior. De casa vaig anar a Tarragona on vaig passar la nit en un alberg. Al dia següent al matí vaig agafar un autobús a l’aeroport del Prat de Barcelona i d’aquí amb un avió cap a l’aeroport de Palma. Amb autobús vaig arribar a Palma on ens vam reunir amb altres persones voluntàries. Vam acordar trobar-nos a Muro cap a on ens vam desplaçar amb tren i amb cotxe.

Un cop reunit tot el grup amb persones vingudes del centre d’Europa, ens vam desplaçar a les escoles de la població. Ens van donar les primeres indicacions sobre l’allotjament, la manutenció, l’excavació i les activitats que faríem. Dormíem en una sala molt ampla, noies i nois tots junts, amb matalassos sobre el terra. Hi havia calefacció instal·lada i l’àrea estava ben calefactada.

El dia 5 de febrer es va començar a treballar al jaciment de Son Serra. Devíem ser unes 20 persones entre voluntaris del SCI, la direcció de l’excavació i els voluntaris locals. Es va anar traient la vegetació de la superfície i desbrossant la zona. Es van utilitzar  falçs i estisores de podar per tallar les plantes més llenyoses.  A la zona hi havia dos estructures rectangulars amb forma de talaiot (A i B)
El temps no ha aguantat i el dia 6 de febrer la TV va amenaçar en pluges. No obstant, la gent es va desplaçar al jaciment i es va començar a delimitar el mur d’una de les fortificacions. Eren pedres de mitjanes i grans dimensions. Una de les formes que tenen de comptar la quantitat de material que es va extraient es situant una pedra cada vegada que es treu una senalla de pedra o de terra en dos munts diferents. És un sistema que funciona molt bé que segurament es remunta quan els pastors no sabien comptar i volien saber si havien perdut algun cap de bestiar. O per tenir consciència del temps que s’ha estat treballant.



Per la tarda hem visitat l’Arxiu Municipal de Muro. Tenen documentació molt important i ens han ensenyat algunes actes municipals, llibres molt antics de la Corona d’Aragó del segle XIV, capbreus, llibres de comptabilitat, cadastres i alguns mapes.

El dimecres 7 i el dijous 8 es va començar a treballar a una tercera zona on es documenta una estructura en forma de cabana ovalada. L’objectiu era delimitar la zona per poder dibuixar i fer la topografia de les pedres dels murs. El dijous va venir la premsa i va fer un reportatge, apareixent la noticia a diferents mitjans escrits (Última Hora i Diari de Mallorca), televisió (IB3) i a alguns mitjans digitals. El divendres 9 no vam anar a excavar a causa de la pluja. Vam visitar la Biblioteca on se’ns va fer la presentació d’un llibre sobre l’arqueologia de l’illa des de la Prehistòria fins a la fi de l’Antiguitat. Després vam visitar el Museu de Muro, una antiga casa pairal amb molts objectes antics sobre la casa, la farmàcia i les activitats econòmiques que es feien al camp.

El dissabte 10 estava planejat fer un taller de fona al jaciment però a causa del temps es va suspendre. Es va anar a Pol·lèntia cap a mig matí però el jaciment estava tancat a causa de la pluja. Es va pujar a un mirador on es veien els penya-segats. Feia molt de vent, la sensació era molt bèstia. Després ens van deixar a Alcúdia, on vam pujar fins a l’ermita de la Victòria a través d’una escalinata llarguíssima. També vam passejar per les muralles de Pol·lèntia.

Pel que fa a la gastronomia recordo els berenars al Restaurant de Muro: glans, figues seques, cansaladeta i botifarra fregida. El diumenge 11 es va aprofitar per fer una excursió caminant pel poble i pel món rural més proper. Es va visitar el mercat setmanal i al migdia es va anar a dinar a la Fonda on es va menjar el primer dia. El menjar era boníssim. Destacar una sopa d’anguila amb bolets i ànec molt bona, els peus de porc i el cabrit rostit.

La segona setmana va començar amb bon clima i no va perjudicar el progrés natural de l’excavació. Durant aquesta setmana es va anar aclarint l’interior dels talaiots traient les pedres petites i de mitjanes dimensions amb les mans. També es van anar aixecant els grans blocs amb una grua hidràulica instal·lada en un camió. Durant aquests dies es van anar formant dos grups de treball: un de restauradors i un d’arqueòlegs. El grup de restauradors basaven el seu esforç en reconstruir la muralla de tramuntana del talaiot B, mentre que el grup d’arqueòlegs van començar a excavar el costat de migdia del talaiot A.

Un dia ens van portar a visitar l’Església Parroquial de Muro i el Convent de Santa Anna. Va ser una visita molt agradable. L’Església Parroquial de Muro és una església que conté moltes obres d’art i relíquies. Només entrar-hi un nota la sensació d’estar a un lloc sagrat i molt màgic. També es van realitzar visites als pobles d’Inca, al santuari de Lluc, un lloc que es remunta al segle XIII, i a la platja de Picafort. També ens van fer demostracions del Ball del bot, el ball típic de Mallorca. És com una sardana però els dansaries tenen un major grau de complicitat i complexitat. L’última dia ens van fer una demostració de tir de fona, van venir moltes visites i es va fer un vermut amb coca de recapte i begudes.

Saber escoltar, mirar, interpretar i tenir suficient empatia per reconèixer les emocions i les passions que mouen les persones, està moltes vegades per sobre de la frontera cultural o lingüística. Aquestes afinitats i aquests lligams són molt més forts. El meu consell és no tornar a casa amb l’ànima buida sinó plena d’experiències. Explicar al veïnat, a la família, a les amistats i a la societat les experiències d’aquest voluntariat és la clau perquè la cascada cultural pugui passar de la societat d’origen a la de destí.

L’últim dia vaig anar amb un dels voluntaris a Palma i vam passar la nit a l’Hostal Atlanta. I si l’Atlàntida i els seus habitants haguessin existit? Vaig pensar. I si no hagués estat una invenció dels antics? I si Mallorca... Vaig agafar l’avió i vaig tornar cap a Barcelona.






Dimecres, 3.1.2018 15h30

Voluntariat a Ravensbrück (Alemanya)

Per Jesús Romero

El 13 d’agost de 2017, va ser un dia molt especial per mi. Iniciava un voluntariat de dues setmanes a Alemanya, estava molt il·lusionat, no només perquè em serviria per desconnectar de la rutina, ja que he estat treballant tot l’estiu; sinó que em serviria també per aprendre moltes coses sobre el que va passar al camp de concentració de Ravensbrück.

Estudio Llengües Aplicades i Traducció i Interpretació a Barcelona, curso anglès i alemany com a llengües estrangeres curriculars. Des que estudio alemany sempre he tingut molta curiositat per la cultura alemanya i la seva llengua. Els alemanys són molt conscients del que va passar durant l’època nazi, fet del qual ha repercutit en la seva llengua i a la seva cultura. Per tant, creia que l’oportunitat d’aventurar-me en aquest tipus de voluntariat faria adonar-me quina repercussió ha tingut l’etapa nazi en els alemanys.

El camp de concentració de Ravensbrück, era un camp de concentració de dones, de fet era un dels camps de concentració de dones més grans de tota alemanya, tot i que també hi havia una minoria d’homes. Aquest camp és famós perquè d’allà va sortir l’única supervivent catalana que viu actualment, Neus Català.

El viatge d’anada va ser molt llarg. Quan vam arribar a l’alberg, l’Aina (una noia de Parets del Vallès que vaig tenir el plaer de conèixer-la gràcies a aquest voluntariat) i jo, després d’una caminada molt llarga i la pluja a bots i barrals (típic temps a Alemanya), ens vam quedar molt sorpresos, perquè aquell tipus d’alberg no era un alberg típic.

L’alberg estava format per diverses cases, les quals a cadascuna hi havia una sèrie d’habitacions. Això no obstant, aquestes cases eren els habitatges on dormia l’antiga policia nazi i, a pocs metres estava el mateix camp de concentració. Mai m’hauria imaginat que dormiria on dormia aquesta gent, tot i que estava rehabilitat. Jo pensava que l’alberg on dormíem estava situat al poble i que aniríem i tornaríem al camp cada dia. 



La primera setmana vam ser molt afortunats per participar en un fòrum en el qual participaven dos grups de voluntaris de SCI més dos grups d’adolescents polonesos i alemanys. Allà vam conèixer tres supervivents (l’Emmy, la Bacheva, i la Selma; aquestes dues últimes amb més de 90 anys) que van estar amb nosaltres durant el fòrum. Totes van viure a Ravensbrück però cadascuna amb històries totalment diferents. Durant aquesta setmana vam fer diverses activitats i vam conèixer més a fons la pròpia història d’aquest camp de concentració.

La segona i última setmana vam treballar en una audioguia, la qual vam haver d’agafar uns regals que es feien entre les presoneres. Aquests regals estaven a l’exposició de Ravensbrück i portaven una història al darrere, nosaltres (els voluntaris) amb l’ajuda de l’equip investigador de Ravensbrück vam haver d’investigar la relació que hi havia darrere d’aquests regals, per després explicar-ho a l’audioguia.



Aquesta experiència vaig poder-la compartir amb nou voluntaris d’arreu del món. L’Aina i jo érem els dos catalans; després estava en Gorka (Bilbao), la Marta (Madrid), la Kelly (EUA), l’Anna (Hongria), en Lukas (Alemanya) i l’Amelie i en Nicolai (Alemanya), els quals eren els nostres dos líders. Ells van fer que gaudíssim molt gràcies al munt d’activitats que ens proposaven quan no estàvem ni fent àudioguia ni al fòrum fent activitats. El grup era molt heterogeni (diverses edats, diversos pensaments, etc.) però vam quallar molt bé. Sempre recordaré quan anàvem caminant (30 minuts) fins al supermercat més pròxim, quan vam agafar la canoa per anar a comprar un gelat al poble, o els riures que ens fèiem a la nit jugant a cartes i prenent una cervesa. Un voluntariat que recomanaria i sens dubte tornaria a repetir.


Dimecres, 3.1.2018 15h15

Na Fir Bolg Festival (unes tres setmanes a Bèlgica)

Per Anna Lleopart i Tió

Després d’un trajecte en cotxe, de Brussel·les a Vorselaar, on el coordinador ens parlava d’històries de terror belgues que havien passat en els boscos que ens voltaven (nens desapareguts, assassins despietats) –i jo que em pensava que el primer tema de conversa giraria al voltant de Tintin– vam arribar a una casa en obres. Allà passaríem les dues setmanes que duraria el camp de treball. Tot estava a punt per rebre’ns: menjar, cervesa, guitarres, coixins, danses improvisades... Hi havia tant de caliu, que de seguida em vaig sentir envoltada d’amics i amigues. A més, vam decidir començar-nos a conèixer de la meva manera preferida: el joc. Quan comences jugant s’esborren totes les timideses i barreres d’adults, i de seguida es creen vincles. Vincles que encara no s’han trencat. Cal tenir en compte que hi havia voluntaris i voluntàries d’edats i trajectòries vitals molt diverses, tant locals com d’altres llocs del món: una parella de Taiwan, una noia hungaresa aficionada a la dansa tradicional, tres actors nordamericans que fugien de Trump (dit i repetit per ells moltes vegades), una noia turca, tres espanyols... I què hi anàvem a fer, tota aquesta colla, a allà? Doncs a muntar un festival de folk, els beneficis econòmics del qual anirien, en gran mesura, a organitzacions de caràcter mediambiental i feminista.



Els novells en aquesta feina, com jo, no en teníem ni idea de què comportava alçar des de zero totes les infraestructures necessàries perquè un festival prengués vida. I els ja veterans i veteranes ens miraven amb una cara de “no sabeu pas el que us espera” que ens feia agafar calfreds entre riallades. El primer dia de treball vam començar a les 7 del matí (com tota la resta), i no vam parar de carregar pesos d’una banda a l’altra (igual que els quatre dies que el van seguir). Les fustes que feien de terra. Els pals de les tendes. Les lones que després s’havien de lligar entre elles. Alçar les columnes dels embalats (tots estirant a l’hora com si fóssim la tripulació d’un vaixell). I un llarg etcètera que queia sobre les nostres esquenes, cames, braços, caps o el que sigui que l’enginy de cadascú aportés per fer el treball una mica més fàcil. Tot i el cansament, no em podia pas imaginar un lloc millor on estar, ni un treball més bonic per fer. Sobretot per la gent. Sobretot per la il·lusió que ens movia a totes. I les ganes de veure-ho acabat. I de poder gaudir dels concerts. I la pinya. L’animar-nos els uns als altres. Les converses que no deixàvem de tenir entre descans i descans. I les bromes que ens gastàvem. Mai m’hauria imaginat que moure uns 20 lavabos públics entre quatre persones podia ser tant divertit. A més, dinàvem, sopàvem, vivíem sempre junts. Vaja, que érem una família –amb tot el sentit d’aquesta paraula. I quan tots els escenaris van ser muntats, les taules del bar preparades, els gots netejats... Ens van fer un taller de com servir cervesa (cosa molt important entre els belgues). Va ser el primer regal per la feina ben feta. El segon, que es va fer sentir com si de cop algú hagués encès un altre foc d’energia positiva i bon rotllo, va arribar quan, en començar el festival, vam veure que tot havia cobrat vida; que hi havia molta molta gent acampada, nens anant d’una banda a l’altra, joves prenent el sol, jugant, o fent cua per anar als escenaris... La sensació de...: i això ho hem construït nosaltres, ens feia brillar.



Els tres dies següents van ser molt diferents del que havíem viscut fins llavors. Ens anàvem a banyar al riu, i després, refrescades i descansades, ballàvem en tots els concerts fins que s’acabaven, per allà a les 3 de matinada. Inevitablement, però, de la mateixa manera que s’acabaven els concerts, finalment, el que es va acabar acabant va ser el festival. Estàvem –quasi literalment– morts i mortes. I tocava desmuntar. Tot i que la força de la gravetat ens ajudava a plegar certes coses, van ser els moments més durs del camp de treball, ja que molts dels voluntaris locals que ens havien ajudat abans, no es quedaven a desmuntar i, a més, treballàvem amb tot el son acumulat dels tres dies de festival i el cansament de portar una setmana i mitja dormint a terra i treballant de valent. Però, amb l’equipàs que havíem format, ho vam aconseguir –no podia ser d’altra manera. I ens esperava un dia de descans sencer amanit amb una barbacoa (amb delícies pels vegetarians, també). I després, ens en vam anar tots de viatge a descobrir algunes de les ciutats del nord de Bèlgica i... És molt difícil escriure fins a quin punt vam arribar a connectar tots i totes les voluntàries. I fins a quin punt estàvem agraïdes que la casualitat ens hagués portat a conèixer-nos. I a treballar juntes! Encara seguim en contacte, i ens trobem a faltar. I això és una de les millors excuses per posar-nos a rodar mon –visitant-nos! Alguns i algunes ja ho hem fet.

Participar en aquest camp de treball, ha estat una experiència genial! I crec que aquesta és una de les forces i màgies d’implicar-se en voluntariats –entregar-se generosament per tirar endavant, amb altres persones, un projecte; acaba enriquint la vida des de moltes dimensions.



 





Perfil

Les més llegides

Arxiu




Altres articles


Servei Civil Internacional Catalunya
Servei Civil Internacional Catalunya

Carrer del Carme 95, baixos 2n.
08001 - Barcelona
T. +34 934 417 079
F. +34 934 417 018
Contacte