Servei Civil Internacional Catalunya


Divendres, 4.5.2018 12h00

Mutur - Voluntariat a Sri Lanka

Per Poldi Galmes López.  22 anys. Nascut a Catalunya. Graduat en psicologia per la UAB. Inquiet, però amant de la pau i tranquil·litat. Íntegre, però somiatruites diürn. Viatger, marcat per la nostàlgia de les llars compartides.

 
Una de les coses que tenia més clares i que em feien més llàstima a l’hora d’haver de tornar a Catalunya era el fet de saber que tot i ensenyar centenars de fotografies i explicar mil històries, no seria capaç de transmetre tot el que, el fet de viure a Mutur (Sri Lanka) durant 6 mesos, ha significat per mi.

Un dels motius que personalment em van impulsar a realitzar un voluntariat internacional va ser aprendre a viure i conviure en una comunitat d’una cultura i religió ben allunyades dels estàndards occidentals, on poder desenvolupar una percepció dels països del primer món amb més perspectiva i qüestionar-ne de nou els seus valors i els meus propis.

Sri Lanka és un país situat al sud de l’Índia en ple oceà índic amb una superfície no superior a uns 65 mil  km2 (el doble de Catalunya) i amb uns 20 milions d’habitants. Però el més característic i el que segurament forma part del seu major atractiu turístic és la seva multiculturalitat. El budisme és la religió predominant, però també hi conviuen hindús, musulmans i cristians. Tenen també dues llengües oficials, el tàmil i el singalès, sent també l’anglès de gran rellevància al país.

El conflicte per una disputa territorial que va desencadenar en una guerra civil d’uns 30 anys va deixar l’illa profundament afectada, amb desenes de milers de persones assassinades tant pel bàndol rebel (els autoanomenats Tigers) com per l’exèrcit, amb una economia insostenible (tot i disposar dels recursos naturals suficients com per haver esdevingut la primera potència sud-est-asiàtica) i una societat dividida.

  
 
 


   

                                                                                                                                                                                                                                                                                                     
Teòricament, i segons se m’havia informat, la meva funció principal a Mutur (un poble costaner en una àrea rural) havia de ser de desarmament i promoció de la pau. Però un cop hi vaig arribar, em va sorprendre trobar-me amb una comunitat pacífica i infinitament respectuosa. La guerra civil va ser tan cruenta, que un cop acabada, l’únic que buscava la gent era reunificar-se amb les famílies i desitjar que un futur més pròsper pogués retornar la felicitat a la seva comunitat.

Si hagués de resumir Sri Lanka en una sola paraula, em sembla que la més adequada seria “diversitat”. És una paraula arriscada d’utilitzar, ja que és fàcil caure en l’obvietat que tot et sembla nou i diferent quan es viatja per primera vegada a un país asiàtic. Però sense cap mena de dubte aquest país se l’ha ben merescuda. No només per la varietat de religions (i els seus corresponents costums) sinó també per tota l’herència colonial dels portuguesos, holandesos i anglesos (sobretot aquests darrers), però sobretot, per la seva gent.

Al llarg de la meva estada he pogut conèixer i conviure amb gent de diferents ciutats del país, de diferents religions i diferents nivells socioeconòmics. Les seves diferents personalitats feien de cadascun d’ells tot un món per entendre i descobrir, a la vegada que em sentia acollit i abraçat per la seva immensa hospitalitat.

A Mutur vivia al Peace Center, una casa ben gran amb un gran menjador on als matins s’hi realitzaven classes per a nens i nenes amb necessitats especials. La casa estava situada al ben mig de l’àrea coneguda com el “rice mill”, antigament un terreny dedicat al cultiu d’arròs, però que després del tsunami del 2004 va ser utilitzat perquè les ONGs poguessin construir cases per a les famílies més afectades i desfavorides.

Encara recordo el primer dia que vaig arribar al Peace Center i la recepció i benvinguda que em va donar el Buhari, el coordinador. Un home alt i d’avançada edat però d’esperit ben juvenil, molt al dia de l’actualitat internacional i amb una llarga experiència amb voluntaris. El seu rol era trobar la posició i funció que millor s’adaptés a cada voluntari a partir de les seves qualitats i habilitats.

La meva idea era intentar incentivar una cultura basada en la pau mitjançant dinàmiques de grup i d’altres activitats però, com ja he comentat, la multietnicitat de la comunitat deixava entreveure que ja no era una necessitat prioritària. En canvi, donar classes d’anglès parlat sí que ho era, ja que, tot i haver rebut una forta inversió lingüística anglesa en el seu moment, la majoria dels habitants són capaços d’entendre i pronunciar correctament la majoria de paraules però com que no és una zona gaire turística presenten severes dificultats per mantenir una conversa bàsica en anglès.

Així va ser com vaig començar el meu voluntariat complementant unes classes d’anglès que l’organització que m’acollia ja estava duent a terme amb estudiants preuniversitaris. La gramàtica la impartia un professor local amb més profunditat, el meu rol era posar en pràctica aquest aprenentatge amb activitats que comportessin una major capacitat d’improvisació. Juntament amb les altres voluntàries, intentàvem trobar jocs o dinàmiques de grup amb les que poguéssim motivar als estudiants a parlar entre ells. Alguns dies de la setmana també anava a l’escola singalesa (on a Mutur, un poblat predominantment musulmà, els singalesos són minoria). Era una escola petita, amb pocs alumnes per classe, la gran part d’ells provinents de famílies humils de nivell socioeconòmic més aviat baix. A la segona o tercera setmana també vaig començar a impartir classes de Taekwondo per a adults.  Les van rebre amb moltes ganes i interès, ja que les arts marcials són poc conegudes i practicades a Sri Lanka.











Tot plegat em mantenia ocupat durant tota la setmana. Durant les meves estones lliures em dedicava a millorar algun aspecte de la casa on vivíem. En si, el mateix Peace Center havia crescut amb les petites reformes que havien anat fent els voluntaris que s’hi havien allotjat. Jo no hi entenia gaire de fontaneria o electricitat, però vaig trobar que potser sí que podria col·laborar amb el jardí abandonat que hi havia al pati de darrera la casa. Amb l’ajut de la Shiro (la noia local que vivia amb nosaltres) i d’alguns voluntaris, vam dedicar-hi moltes hores per acabar deixant un petit jardí botànic preciós que serviria d’entrada per als nens de l’escola de necessitats especials. Amb alguns voluntaris també vam iniciar projectes més ambiciosos, com una campanya dedicada a netejar els plàstics dels carrers (un greu problema en tot el país) o una campanya de donatius per ajudar a l’escola dels nens amb necessitats especials.

De Sri Lanka no només m’ha marcat l’experiència que de per si es viu quan es realitza un voluntariat. M’emporto els records dels diferents sabors dels curries que hi posen a l’arròs, contemplar els centenars de flors exòtiques, caminar sempre i a tot arreu amb xancletes o descalç, tenir les cames amenaçades pels mosquits les 24 hores, viure els festivals de les diferents religions, intentar aprendre els seus idiomes, viatjar amb el transport públic allà on fos, suar amb la calor que mai acaba, beure el mateix te però amb gustos diferents, banyar-se al mar de l’oceà índic, i un llarg etcètera d’experiències que han donat de si en només 6 mesos.

Però els millors records no els he viscut jo, no els he trobat jo. Me’ls han regalat la gent local. Elles m’han obert casa seva, on m’hi han alimentat amb els millors plats. M’han entregat el seu cor amb la seva hospitalitat, alegria i respecte. M’han abraçat amb la seva religió, ensenyant-me una espiritualitat i integritat que em despertava la més digna admiració. Amb totes elles, he tingut temps de conversar sobre milers de temes. Hem rigut plegades, hem compartit penes, ens hem enamorat, hem tingut alguna que altra mal interpretació pel xoc cultural, però sempre ens hem acabat entenent. Ens hem entès i enamorat, perquè hem sabut comprendre i respectar-nos mútuament.

 




                   


                                                                                                                                              


I un cop a casa (la de Catalunya), se’m fa difícil no qüestionar-me si, després de tot el que m’han donat, jo hi he aportat tot el que podria haver aportat. El moviment del voluntariat té molt poder per realitzar grans canvis en petites comunitats. Però sempre que aquests canvis estiguin ben coordinats, i tots actuïn com a grup. A nivell individual sé que he pogut ajudar a molta gent, però com hauria sigut aquesta col·laboració si hagués estat a nivell comunitari? En comptes de ser jo i uns pocs voluntaris internacionals més, haguérem sigut un grup ben establert i organitzat per lluitar per un objectiu més ambiciós, o senzillament, un objectiu que beneficiés a un nombre més ampli de persones? El voluntariat és el servei de les persones, per a les persones. Servim per a un futur més pròsper, per fer del món un conjunt de comunitats més igualitari. Cal obrir fronteres, però sobretot, obrir visió.
 


True Love is born form understanding
-Peace Center-



Dimarts, 10.4.2018 11h30

Grüße aus Graz - EVS a Àustria

Sóc la Marina Matalonga Migó, d’Esparreguera (una vil·la situada a 30 km al nord-oest de Barcelona) i graduada en Disseny per la Universitat de Barcelona.

Cap a l’any 2014 em vaig començar a interessar intensament per un grup de industrial metal alemany anomenat Rammstein i a partir d’aquest moment la meva atracció pel món germanòfon es començà a despertar. Durant el curs 2015-2016 faig un Erasmus universitari a Augsburg (Alemanya) que em fa descobrir les virtuts i defectes d’un país germano-parlant i per bé o per mal, em deixa amb ganes de més. Així doncs, un cop acabat el meu grau, em poso en contacte amb el SCI-Catalunya amb l’esperança de retornar a Alemanya.

I bé, finalment no és Alemanya, sinó Àustria el país que m’acull.



Actualment faig un EVS (European Voluntary Service) fent tasques de disseny gràfic a Graz, ciutat construïda al voltant del riu Mur, capital de l’estat d’Estíria i la segona ciutat més gran d’Àustria. La meva opinió i la de molts altres grazencs és que la ciutat és perfecta: ni massa gran ni massa petita. Hi ha tot el que es necessita sense haver de suportar el trànsit i les aglomeracions de Viena. D’altra banda, l’arquitectura del centre històric és meravellosa. Tinc l'oficina en un dels carrers principals, a Herrengasse (literalment el carrer dels senyors) i cada dia és un passeig entre edificis majestuosos units els uns als altres que desperten desitjos de música clàssica.

No obstant, convé no quedar-se només amb aquesta visió romàntica de la ciutat. També vull parlar una mica del projecte: la meva tasca principal és redissenyar la pàgina web d’Art Mine http://artmine.at., una associació que es dedica a la promoció d’art i cultura a zones relativament rurals d’Estíria. He anat fent també petits encàrrecs com flyers i pòsters. D’altra banda, se’m va demanar que aportés idees pròpies a l’associació. Això va activar la meva ment de dissenyadora gràfica i vaig crear l’entitat visual per una de les seves principals iniciatives, Tower of Songs, així com una proposta de redisseny del logotip d’Art Mine.

He de confessar que tant per la meva vida quotidiana com per al voluntariat, saber parlar alemany m’està ajudant molt a portar-ho tot a un altre nivell. Malgrat que no tindria cap problema amb l’anglès, sento que amb l’alemany m’estic integrant millor i resulta molt satisfactori. Realment estic aconseguint quelcom que no vaig poder aconseguir quan vivia a Augsburg, i és la integració dins la societat.

Recomanaria el meu projecte a qualsevol dissenyador o dissenyadora gràfica amb ganes de tenir una experiència de voluntariat a l’estranger, definitivament. Desconec quin serà el proper repte d’Art Mine, però segur que serà engrescador!

 





Dilluns, 9.4.2018 18h15

El que ens uneix i el que ens separa - Voluntariat a Jordània

Per Marta

El periodista Bru Rovira escriu en el seu llibre de cròniques Áfricas: “Durant les inundacions de Moçambic l’any 2000, una dona va ser rescatada per un helicòpter juntament amb un grup que s’havia refugiat en uns arbres. Amb gran dificultat, la tripulació sud-africana de l’helicòpter va aconseguir llençar uns cables per pujar-los a bord. Però a l’arribar a la cabina, la dona, desesperada, va començar a cridar i, de sobte, es va llençar a l’aigua. S’havia oblidat la seva olla i de cap de les maneres marxaria sense ella! El pilot de l’helicòpter no s’ho podia creure. Una hora de vol d’aquells aparells llogats a Sud-Àfrica costava cinc mil dòlars. Quant costa una maleïda olla? Nosaltres no ho sabem. Els que viatgem amb un bitllet d’anada i tornada mai en sabem el preu. Però el preu no explica la vida de la dona. El preu és la nostra mirada. Aquesta és la distància que a vegades sento que em separa de la dona de la olla. La distància insondable que em separa de l’Àfrica.”



De tant en tant, des de Jordània, recupero aquest fragment i m’hi sento identificada. A vegades, en el meu dia a dia, també sento una distància infranquejable entre tot el que jo soc i el Pròxim Orient. Vull entendre aquesta gent, aquesta manera de fer, de saludar-se, d’explicar-se la vida, de menjar, de conduir, de treballar, de caminar, de fer amics, de ballar o d’estimar, diferent a la manera de fer en què jo he viscut i crescut tota la meva vida. Els jordans viuen diferent i això, a vegades, m’atrapa, m’encisa, m’encanta i m’enamora. D’altres, en canvi, em posa nerviosa, perquè no acabo d’entendre els seus codis, no els comparteixo o no hi estic d’acord.

Sé que quan torni a Europa trobaré a faltar aquest caos, aquest caminar tan pausat, aquest treballar tan poc planificat i tan poc eficient. Sé que trobaré a faltar que tothom m’ofereixi menjar i beure, que vulguin acompanyar-me a tot arreu o que em truquin cada dos per tres. A Europa trobaré a faltar el Pròxim Orient i al Pròxim Orient trobo a faltar Europa. I en aquesta disquisició, descobreixo i aprenc petites coses de cada lloc que són les que el defineixen.

L’altre dia, parlant en un jordà de les nostres respectives famílies i tradicions vam començar la broma de què ens dirien si els diguéssim que ens volem casar.

- Si li digués a la meva mare que m’he enamorat d’una noia occidental, atea, que no creu en el matrimoni i que a sobre pensa que pot follar amb qui sigui sense problemes, es desmaiaria del susto. “Aquests occidentals sense moral”, diria.

- Si jo li digués a la meva mare que m’he enamorat d’un jordà, que me’n vaig a viure amb ell i la seva família, com es fa en aquests casos, en un poble perdut, que per casar-nos convidarem a tot el poble i la gent em regalarà joies i or per poder comprar l’imprescindible per la meva casa, que, és clar, hauré de netejar, cuidar i mantenir digne, a la meva li agafaria un patatús. “Aquests moros incivilitzats”.

Que sí, que ens separen moltes coses, quilòmetres, llengües, creences, però vés si no ens ho passem bé, oi, fent-ne broma. Vés si no ens estimem, també, així com som. I que mengem tots dos del mateix plat d’arròs perquè tenim gana, perquè tots dos necessitem menjar. I que parlem del futur, de què volem i de com n’estem de perduts, perquè tots dos tenim por i esperança. I que riem i ens en fotem de les tonteries racistes de les nostres famílies i dels prejudicis que també nosaltres arrosseguem.

Viatjo per descobrir i entendre la humanitat, i per entendre’m a mi mateixa, també. Pot semblar tòpic, però és així. Els jordans estimen, mengen, es relacionen, parlen, es toquen diferent. Però és igual, perquè també estimen, mengen, es relacionen i parlen, en general. I també tenen por, se senten sols, els agrada riure i acariciar-se i estar acompanyats, i s’estressen i criden i s’enfaden. I vés, que també són persones i quan els coneixes, amb les seves virtuts i defectes, te’ls estimes i els odies també una mica, perquè tenen, com tothom, coses odioses i coses fantàstiques.  



Dimarts, 20.3.2018 09h45

Camp de treball d’arqueologia a Son Serra de Marina (Mallorca)

Per Marc Dalmau

Vam arribar el dia 4 de febrer a Palma de Mallorca. El viatge havia estat llarg, va començar el dia anterior. De casa vaig anar a Tarragona on vaig passar la nit en un alberg. Al dia següent al matí vaig agafar un autobús a l’aeroport del Prat de Barcelona i d’aquí amb un avió cap a l’aeroport de Palma. Amb autobús vaig arribar a Palma on ens vam reunir amb altres persones voluntàries. Vam acordar trobar-nos a Muro cap a on ens vam desplaçar amb tren i amb cotxe.

Un cop reunit tot el grup amb persones vingudes del centre d’Europa, ens vam desplaçar a les escoles de la població. Ens van donar les primeres indicacions sobre l’allotjament, la manutenció, l’excavació i les activitats que faríem. Dormíem en una sala molt ampla, noies i nois tots junts, amb matalassos sobre el terra. Hi havia calefacció instal·lada i l’àrea estava ben calefactada.

El dia 5 de febrer es va començar a treballar al jaciment de Son Serra. Devíem ser unes 20 persones entre voluntaris del SCI, la direcció de l’excavació i els voluntaris locals. Es va anar traient la vegetació de la superfície i desbrossant la zona. Es van utilitzar  falçs i estisores de podar per tallar les plantes més llenyoses.  A la zona hi havia dos estructures rectangulars amb forma de talaiot (A i B)
El temps no ha aguantat i el dia 6 de febrer la TV va amenaçar en pluges. No obstant, la gent es va desplaçar al jaciment i es va començar a delimitar el mur d’una de les fortificacions. Eren pedres de mitjanes i grans dimensions. Una de les formes que tenen de comptar la quantitat de material que es va extraient es situant una pedra cada vegada que es treu una senalla de pedra o de terra en dos munts diferents. És un sistema que funciona molt bé que segurament es remunta quan els pastors no sabien comptar i volien saber si havien perdut algun cap de bestiar. O per tenir consciència del temps que s’ha estat treballant.



Per la tarda hem visitat l’Arxiu Municipal de Muro. Tenen documentació molt important i ens han ensenyat algunes actes municipals, llibres molt antics de la Corona d’Aragó del segle XIV, capbreus, llibres de comptabilitat, cadastres i alguns mapes.

El dimecres 7 i el dijous 8 es va començar a treballar a una tercera zona on es documenta una estructura en forma de cabana ovalada. L’objectiu era delimitar la zona per poder dibuixar i fer la topografia de les pedres dels murs. El dijous va venir la premsa i va fer un reportatge, apareixent la noticia a diferents mitjans escrits (Última Hora i Diari de Mallorca), televisió (IB3) i a alguns mitjans digitals. El divendres 9 no vam anar a excavar a causa de la pluja. Vam visitar la Biblioteca on se’ns va fer la presentació d’un llibre sobre l’arqueologia de l’illa des de la Prehistòria fins a la fi de l’Antiguitat. Després vam visitar el Museu de Muro, una antiga casa pairal amb molts objectes antics sobre la casa, la farmàcia i les activitats econòmiques que es feien al camp.

El dissabte 10 estava planejat fer un taller de fona al jaciment però a causa del temps es va suspendre. Es va anar a Pol·lèntia cap a mig matí però el jaciment estava tancat a causa de la pluja. Es va pujar a un mirador on es veien els penya-segats. Feia molt de vent, la sensació era molt bèstia. Després ens van deixar a Alcúdia, on vam pujar fins a l’ermita de la Victòria a través d’una escalinata llarguíssima. També vam passejar per les muralles de Pol·lèntia.

Pel que fa a la gastronomia recordo els berenars al Restaurant de Muro: glans, figues seques, cansaladeta i botifarra fregida. El diumenge 11 es va aprofitar per fer una excursió caminant pel poble i pel món rural més proper. Es va visitar el mercat setmanal i al migdia es va anar a dinar a la Fonda on es va menjar el primer dia. El menjar era boníssim. Destacar una sopa d’anguila amb bolets i ànec molt bona, els peus de porc i el cabrit rostit.

La segona setmana va començar amb bon clima i no va perjudicar el progrés natural de l’excavació. Durant aquesta setmana es va anar aclarint l’interior dels talaiots traient les pedres petites i de mitjanes dimensions amb les mans. També es van anar aixecant els grans blocs amb una grua hidràulica instal·lada en un camió. Durant aquests dies es van anar formant dos grups de treball: un de restauradors i un d’arqueòlegs. El grup de restauradors basaven el seu esforç en reconstruir la muralla de tramuntana del talaiot B, mentre que el grup d’arqueòlegs van començar a excavar el costat de migdia del talaiot A.

Un dia ens van portar a visitar l’Església Parroquial de Muro i el Convent de Santa Anna. Va ser una visita molt agradable. L’Església Parroquial de Muro és una església que conté moltes obres d’art i relíquies. Només entrar-hi un nota la sensació d’estar a un lloc sagrat i molt màgic. També es van realitzar visites als pobles d’Inca, al santuari de Lluc, un lloc que es remunta al segle XIII, i a la platja de Picafort. També ens van fer demostracions del Ball del bot, el ball típic de Mallorca. És com una sardana però els dansaries tenen un major grau de complicitat i complexitat. L’última dia ens van fer una demostració de tir de fona, van venir moltes visites i es va fer un vermut amb coca de recapte i begudes.

Saber escoltar, mirar, interpretar i tenir suficient empatia per reconèixer les emocions i les passions que mouen les persones, està moltes vegades per sobre de la frontera cultural o lingüística. Aquestes afinitats i aquests lligams són molt més forts. El meu consell és no tornar a casa amb l’ànima buida sinó plena d’experiències. Explicar al veïnat, a la família, a les amistats i a la societat les experiències d’aquest voluntariat és la clau perquè la cascada cultural pugui passar de la societat d’origen a la de destí.

L’últim dia vaig anar amb un dels voluntaris a Palma i vam passar la nit a l’Hostal Atlanta. I si l’Atlàntida i els seus habitants haguessin existit? Vaig pensar. I si no hagués estat una invenció dels antics? I si Mallorca... Vaig agafar l’avió i vaig tornar cap a Barcelona.






Dimecres, 3.1.2018 15h30

Voluntariat a Ravensbrück (Alemanya)

Per Jesús Romero

El 13 d’agost de 2017, va ser un dia molt especial per mi. Iniciava un voluntariat de dues setmanes a Alemanya, estava molt il·lusionat, no només perquè em serviria per desconnectar de la rutina, ja que he estat treballant tot l’estiu; sinó que em serviria també per aprendre moltes coses sobre el que va passar al camp de concentració de Ravensbrück.

Estudio Llengües Aplicades i Traducció i Interpretació a Barcelona, curso anglès i alemany com a llengües estrangeres curriculars. Des que estudio alemany sempre he tingut molta curiositat per la cultura alemanya i la seva llengua. Els alemanys són molt conscients del que va passar durant l’època nazi, fet del qual ha repercutit en la seva llengua i a la seva cultura. Per tant, creia que l’oportunitat d’aventurar-me en aquest tipus de voluntariat faria adonar-me quina repercussió ha tingut l’etapa nazi en els alemanys.

El camp de concentració de Ravensbrück, era un camp de concentració de dones, de fet era un dels camps de concentració de dones més grans de tota alemanya, tot i que també hi havia una minoria d’homes. Aquest camp és famós perquè d’allà va sortir l’única supervivent catalana que viu actualment, Neus Català.

El viatge d’anada va ser molt llarg. Quan vam arribar a l’alberg, l’Aina (una noia de Parets del Vallès que vaig tenir el plaer de conèixer-la gràcies a aquest voluntariat) i jo, després d’una caminada molt llarga i la pluja a bots i barrals (típic temps a Alemanya), ens vam quedar molt sorpresos, perquè aquell tipus d’alberg no era un alberg típic.

L’alberg estava format per diverses cases, les quals a cadascuna hi havia una sèrie d’habitacions. Això no obstant, aquestes cases eren els habitatges on dormia l’antiga policia nazi i, a pocs metres estava el mateix camp de concentració. Mai m’hauria imaginat que dormiria on dormia aquesta gent, tot i que estava rehabilitat. Jo pensava que l’alberg on dormíem estava situat al poble i que aniríem i tornaríem al camp cada dia. 



La primera setmana vam ser molt afortunats per participar en un fòrum en el qual participaven dos grups de voluntaris de SCI més dos grups d’adolescents polonesos i alemanys. Allà vam conèixer tres supervivents (l’Emmy, la Bacheva, i la Selma; aquestes dues últimes amb més de 90 anys) que van estar amb nosaltres durant el fòrum. Totes van viure a Ravensbrück però cadascuna amb històries totalment diferents. Durant aquesta setmana vam fer diverses activitats i vam conèixer més a fons la pròpia història d’aquest camp de concentració.

La segona i última setmana vam treballar en una audioguia, la qual vam haver d’agafar uns regals que es feien entre les presoneres. Aquests regals estaven a l’exposició de Ravensbrück i portaven una història al darrere, nosaltres (els voluntaris) amb l’ajuda de l’equip investigador de Ravensbrück vam haver d’investigar la relació que hi havia darrere d’aquests regals, per després explicar-ho a l’audioguia.



Aquesta experiència vaig poder-la compartir amb nou voluntaris d’arreu del món. L’Aina i jo érem els dos catalans; després estava en Gorka (Bilbao), la Marta (Madrid), la Kelly (EUA), l’Anna (Hongria), en Lukas (Alemanya) i l’Amelie i en Nicolai (Alemanya), els quals eren els nostres dos líders. Ells van fer que gaudíssim molt gràcies al munt d’activitats que ens proposaven quan no estàvem ni fent àudioguia ni al fòrum fent activitats. El grup era molt heterogeni (diverses edats, diversos pensaments, etc.) però vam quallar molt bé. Sempre recordaré quan anàvem caminant (30 minuts) fins al supermercat més pròxim, quan vam agafar la canoa per anar a comprar un gelat al poble, o els riures que ens fèiem a la nit jugant a cartes i prenent una cervesa. Un voluntariat que recomanaria i sens dubte tornaria a repetir.


Dimecres, 3.1.2018 15h15

Na Fir Bolg Festival (unes tres setmanes a Bèlgica)

Per Anna Lleopart i Tió

Després d’un trajecte en cotxe, de Brussel·les a Vorselaar, on el coordinador ens parlava d’històries de terror belgues que havien passat en els boscos que ens voltaven (nens desapareguts, assassins despietats) –i jo que em pensava que el primer tema de conversa giraria al voltant de Tintin– vam arribar a una casa en obres. Allà passaríem les dues setmanes que duraria el camp de treball. Tot estava a punt per rebre’ns: menjar, cervesa, guitarres, coixins, danses improvisades... Hi havia tant de caliu, que de seguida em vaig sentir envoltada d’amics i amigues. A més, vam decidir començar-nos a conèixer de la meva manera preferida: el joc. Quan comences jugant s’esborren totes les timideses i barreres d’adults, i de seguida es creen vincles. Vincles que encara no s’han trencat. Cal tenir en compte que hi havia voluntaris i voluntàries d’edats i trajectòries vitals molt diverses, tant locals com d’altres llocs del món: una parella de Taiwan, una noia hungaresa aficionada a la dansa tradicional, tres actors nordamericans que fugien de Trump (dit i repetit per ells moltes vegades), una noia turca, tres espanyols... I què hi anàvem a fer, tota aquesta colla, a allà? Doncs a muntar un festival de folk, els beneficis econòmics del qual anirien, en gran mesura, a organitzacions de caràcter mediambiental i feminista.



Els novells en aquesta feina, com jo, no en teníem ni idea de què comportava alçar des de zero totes les infraestructures necessàries perquè un festival prengués vida. I els ja veterans i veteranes ens miraven amb una cara de “no sabeu pas el que us espera” que ens feia agafar calfreds entre riallades. El primer dia de treball vam començar a les 7 del matí (com tota la resta), i no vam parar de carregar pesos d’una banda a l’altra (igual que els quatre dies que el van seguir). Les fustes que feien de terra. Els pals de les tendes. Les lones que després s’havien de lligar entre elles. Alçar les columnes dels embalats (tots estirant a l’hora com si fóssim la tripulació d’un vaixell). I un llarg etcètera que queia sobre les nostres esquenes, cames, braços, caps o el que sigui que l’enginy de cadascú aportés per fer el treball una mica més fàcil. Tot i el cansament, no em podia pas imaginar un lloc millor on estar, ni un treball més bonic per fer. Sobretot per la gent. Sobretot per la il·lusió que ens movia a totes. I les ganes de veure-ho acabat. I de poder gaudir dels concerts. I la pinya. L’animar-nos els uns als altres. Les converses que no deixàvem de tenir entre descans i descans. I les bromes que ens gastàvem. Mai m’hauria imaginat que moure uns 20 lavabos públics entre quatre persones podia ser tant divertit. A més, dinàvem, sopàvem, vivíem sempre junts. Vaja, que érem una família –amb tot el sentit d’aquesta paraula. I quan tots els escenaris van ser muntats, les taules del bar preparades, els gots netejats... Ens van fer un taller de com servir cervesa (cosa molt important entre els belgues). Va ser el primer regal per la feina ben feta. El segon, que es va fer sentir com si de cop algú hagués encès un altre foc d’energia positiva i bon rotllo, va arribar quan, en començar el festival, vam veure que tot havia cobrat vida; que hi havia molta molta gent acampada, nens anant d’una banda a l’altra, joves prenent el sol, jugant, o fent cua per anar als escenaris... La sensació de...: i això ho hem construït nosaltres, ens feia brillar.



Els tres dies següents van ser molt diferents del que havíem viscut fins llavors. Ens anàvem a banyar al riu, i després, refrescades i descansades, ballàvem en tots els concerts fins que s’acabaven, per allà a les 3 de matinada. Inevitablement, però, de la mateixa manera que s’acabaven els concerts, finalment, el que es va acabar acabant va ser el festival. Estàvem –quasi literalment– morts i mortes. I tocava desmuntar. Tot i que la força de la gravetat ens ajudava a plegar certes coses, van ser els moments més durs del camp de treball, ja que molts dels voluntaris locals que ens havien ajudat abans, no es quedaven a desmuntar i, a més, treballàvem amb tot el son acumulat dels tres dies de festival i el cansament de portar una setmana i mitja dormint a terra i treballant de valent. Però, amb l’equipàs que havíem format, ho vam aconseguir –no podia ser d’altra manera. I ens esperava un dia de descans sencer amanit amb una barbacoa (amb delícies pels vegetarians, també). I després, ens en vam anar tots de viatge a descobrir algunes de les ciutats del nord de Bèlgica i... És molt difícil escriure fins a quin punt vam arribar a connectar tots i totes les voluntàries. I fins a quin punt estàvem agraïdes que la casualitat ens hagués portat a conèixer-nos. I a treballar juntes! Encara seguim en contacte, i ens trobem a faltar. I això és una de les millors excuses per posar-nos a rodar mon –visitant-nos! Alguns i algunes ja ho hem fet.

Participar en aquest camp de treball, ha estat una experiència genial! I crec que aquesta és una de les forces i màgies d’implicar-se en voluntariats –entregar-se generosament per tirar endavant, amb altres persones, un projecte; acaba enriquint la vida des de moltes dimensions.



 





Dimecres, 20.12.2017 16h45

Study camp: Nonviolence as a tool for social mobilization

From 11 to 15 December 2017, we welcomed an international group in a study camp on non-violent resistance.
 
We received a group of international SCI activists with whom we debated and reflected on the social movements in Catalonia as tools of non-violent resistance based on the discovery of different groups. We offered some activities open to the public. This was an activity that followed the international SCI assembly that have been held in Catalonia from December 6 to 10.



11th December 2017
 
Tired from the ICM but eager to learn more about Nonviolence, a motivated international group attended a workshop held by Felip Daza, Codirector at Novact, the International Institute for Nonviolent Action. Drawing from his personal experience and the inspiring words of personalities such as Martin Luther King, Gandhi, and Gene Sharp, Felip took the group on a journey through the history of the nonviolent movement, giving examples of several actions from around the world, and sharing the key aspects and strategies needed to organize a nonviolent campaign.
In the afternoon, a smaller but enthusiastic group of volunteers joined a workshop on Theatre of the Oppressed held by Clara Giberga, from the SCI Catalunya pool of trainers. 
After a brief theoretical introduction, the group performed a series of warm-up exercises and games, and explored different techniques, such as image theatre and the “Columbian Hypnosis”. That workshop showed us the greatness of body expression, not only for the spectator but for those who take the role.


12th December 2017

On the second day of the post ICM workcamp, the group left Barcelona to visit the maternity of Elna, an institution established by Elisabeth Eindenbenz and SCI Switzerland during the Spanish Civil War, where hundreds of refugee mothers gave birth to their children. The group was given a presentation about the history of the place by the staff of the museum and had the chance to walk around the building and visit the exposition. It was an inspiring and emotional story to discover. After that, the group had the chance to take a walk in the lovely city of Girona.



13th December 2017
 
After a free morning spent exploring the city of Barcelona, on Wednesday afternoon the group attended a meeting with the two activists Ghadir Shafie and Hanan Wakeem, from the Palestinian association Aswat, supporting the rights of Palestinian gay women. During the meeting, the two activists gave an overview of the Palestinian situation, and specifically of the history of the feminist movement in Palestine and the struggles of Palestinian women. Topics such as Pinkwashing and BDS were also tackled.



14th December 2017
 
Our last activity was a visit to two occupied flats that Obra Social BCN has in Barcelona. As a response to housing situation in the city, this organization works for the rights to housing and the dignity of the neighbors affected by the speculation and the lack of social flats. Melissa Garcia, researcher of housing, urbanism, and gentrification explained to us what's happening in Barcelona and what the activists from Obra Social BCN are working on. The city has changed, having a quick look on Barcelona's map we realized that, there are several reasons for nowadays situation; coming from last year's crisis, daily evictions and the gentrification process, that lead to community displacement for lower-income families. Pomares, an activist from the organization, told us that they're occupying the flats from the buildings breaking stereotypes and showing the occupation not as a problem, but as a solution for many families and also as a way to be against the capitalist economic system, that drives the housing market.
 
 


Divendres, 24.11.2017 13h30

Cooperem en la diversitat


Ja fa 5 anys que el districte de Ciutat Vella organitza les jornades "Cooperem en la diversitat", un espai de reflexió, debat i apropament a la realitat quotidiana de les persones amb diversitat funcional.

La finalitat del projecte és reflexionar sobre les situacions que es troben les persones amb diversitat funcional i buscar un apropament a les situacions quotidianes que viuen. Al llarg d'aquests anys s'ha convertit en un espai per a la reflexió i sensibilització des de l'enfocament del "dret als drets", entrant en diàleg sobre les dificultats, oportunitats i capacitats que han descobert a partir de la seva (dis)capacitat. 

Per l'edició del 2017 s'han plantejat diverses activitats entorn el lleure inclusiu, tallers, exposicions i debats on s'intenta establir ponts i trencar barreres. Dins d'aquestes activitats, l'SCI Catalunya va participar a l'Espai de Diàleg, celebrat dimarts 23 de novembre de 2017 de 12 a 14 h al Casal de Joves Palau Alòs.

En aquest espai van participar-hi joves i educadors d'entitats de Ciutat Vella exposant les seves experiències d'èxit en la inclusió i després es va obrir el debat en una taula rodona on totes les assistents van poder compartir impressions i aprenentatges. Van participar-hi Franja Raval i l'Agrupament Escolta Ermessenda amb experiències de participació molt positives d'infants i joves. 

Per part de l'SCI Catalunya, vam comptar amb el Carles Sanjuán, un noi de 19 anys que va compartir les seves experiències en 2 camps de voluntariat a Catalunya, a Valls i a Santa Coloma de Queralt. El Carles ens va explicar com havia estat difícil l'adaptació en el primer camp, sobretot pel que fa a l'alimentació, i que en el segon es va trobar més còmode en el grup intercultural i li va agradar conèixer la gent del poble. Amb aquestes experiències, el Carles ha pogut millorar la seva autonomia, participar activament en projectes comunitaris i conèixer altres voluntaris d'arreu del món. 

Li donem les gràcies al Carles per la seva motivació i iniciativa i esperem que segueixi sent part de la família SCI. 

 





Dimarts, 12.9.2017 10h30

1m3 de deixalles, esperit ‘pipi’

Per Alba Danés Boix

Diumenge cap al tard, principis d’agost, arribem a Can Pipirimosca, una finca situada a 20 minuts caminant del centre de Valls (Alt Camp). Som 13 voluntaris de l’SCI, venim d’Itàlia, el Kazakhstan, la República Txeca, Dinamarca, Rússia, Alemanya, Sèrbia i Catalunya.

Ens reb en Pere Vidal, ell és qui gestiona Can Pipirimosca i qui l’obre tot l’any a intercanvis wwoof, EVS i a tota persona interessada en viure durant un tempsindeterminat l’experiència de la permacultura.

L’objectiu del camp de treball que ens disposem a començar és descobrir una altra manera de ser al món, de consumir responsablement i esdevenir més sostenibles. La setmana comença amb una sorpresa, a Valls es celebra la Fira Agost, una tradicional trobada del sector de la ramaderia, l’agricultura i el camp en general. En Pere ens proposa un passeig per la fira, coneixem productors i productes artesanals locals; no ens sentim còmodes, hem vingut a desconectar d’aquesta boràgine consumista que treballa els recursos d’una manera poc sostenible, així que tornem a Can Pipirimosca amb moltes ganes de començar a experimentar una alternativa.

Els primers dies a Can Pipi, són durs, “cal passar el moment de xoc” ens recorda en Pere. El repte és viure durant 15 dies el més autosuficients i sostenible possible. Més enllà de la tasca del camp de treball, que en aquest cas és la creació d’un hort comunitari a Valls en el marc del projecte Ciutats en Transició i Increïble Comestible, a Can Pipirimosca l’alimentació i les activitats quotidianes són la clau per a la proposta de decreixement. La dieta és vegana, amb regularitat anem a recollir el producte descartat a l’explotació dels veïns que treballen en agricultura ecològica. Ens regalen caixes i més caixes de producte, no guanyem pas en varietat, sinò en quantitat: “Quan és època de carbassons en collim cada dia i venem als nostres clients els més frescos de manera que els d’ahir ja queden obsolets”, ens expliquen els treballadors. Així, a Can Pipi cuinem el producte d’ahir, d’abans d’ahir, o de l’anterior a l’abans d’ahir, i el que s’ha fet malbé, cap a les gallines o al compost! Consumir producte descartat però fresc, de temporada i provinent de l’explotació agrícola ecològica veïna, és una aposta ferma i clara: no existeixen intermediaris, no necessitem envasos, no hi ha transport, bé sí, 3 minuts de furgo. 
 

Ens hem dividit en grups de treball, a la finca hi ha moltes tasques a fer: preparar la terra per a la propera temporada, cuidar la zona d’herbes remeieres, netejar l’antiga piscina que servirà per recollir l’aigua del circuit de regadiu dels arbres fruiters… També intercanviem coneixement per mans amb veïns com l’Iñaki qui ens va confiar la construcció d’un mur de pedra seca al seu terreny, o la Roser amb qui pasturàvem les cabres i recollíem garrofes. Però una de les tasques diàries que reclamen més hores és fer el menjar per a les 20 persones que convivim a la casa. Cuinem amb cuina rocket, de foc, d’aquelles que fan xup xup i no hi entenen de presses, d’aquelles que deixen fluïr les converses. Mentre tallem els carbassons parlem de tot; Preguntem a l’Aigul com són els paisatges del Kazakhstan, ens emocionem amb el positivisme de l’Anna i el riure incansable de la Rozie, les dues de la República Txeca. La Sandra, la més jove del grup qui davant la confusió dels companys, remarca que és filla de Barcelona amb orígens xinesos i japonesos, donant peu a la Nevenka que ens explica com curs rere curs anima als seus alumnes de Sèrbia a sortir a veure món, sense dubte, hi ha molt per descobrir i compartir. Aigua i farina, de mides exactes i una bona dosi de somriure, la Sara i la Christianne de Dinamarca són les reines de les coques que esmorzem, en fem de dolces amb garrofa, i de salades, amb pastanaga i carbassó, que no s’acaba mai!
 

Mentre l’olla agafa el bull, gràcies a l’enèrgic foc d’en Jordi i en Jonny, la Masha discuteix amb la Laura sobre si les latrines de Gàmbia, on la Laura ha viscut temporades, són o no millors que els lavabos secs de Can Pipi. En Lúa i l’Eric corren feliços i salvatges mentre sentim remugar els italians, indignats, perquè no seiem a taula quan la pasta ja és al dente, a dinar! Tenim temps i el dediquem a cuidar-nos, l’invertim en l’intercanvi, des d’una obertura individual cap a un benestar comú.

Quatre dies mal comptats i ja som ‘pipis’, preparats per iniciar el projecte que ens unirà durant les properes tardes amb les veïnes de Valls: L’Hort Comunitari dels 4 Cantons.
 
“Aquest divendres, 4 d'agost, a la tarda, els
col·lectius Valls en Transició i Increïble
Comestible han iniciat els treballs per convertir
en un hort urbà social el solar situat al costat
del Teatre Principal de Valls, desocupat des de
fa prop d'una dècada. Les primeres tasques de
desbrossament i neteja del solar, que patia
problemes de salubritat pel seu estat
d'abandonament, han comptat amb la
col·laboració d'una desena de joves que
participen en un camp de treball del Servei Civil
Internacional a Can Pipirimosca.
L'espai, que ha estat batejat com a 'Hort
Comunitari els 4 Cantons', es presenta com un
espai obert a la participació de tots els
ciutadans on també es pot rebre informació
sobre l'autocultiu i esdevenir un espai
d'aprenentatge i formació. A més, segons han
explicat els promotors, vol servir d'exemple per
al naixement d'altres iniciatives similars.”

EL PORTAL NOU
Periòdic de Valls, l'Alt Camp i la Conca

En Pere, ens explica que “el moviment Valls en Transició va néixer amb l'objectiu de conscienciar la ciutadania sobre problemes com el canvi climàtic, la contaminació i els residus, la crisi econòmica i els desajustos socials que se'n deriven”. Amb orígens a un moviment social iniciat a Anglaterra fa més de 10 anys, Ciutats en Transició proposa la suma d'accions locals i a petita escala per fer front als problemes socials actuals. A més a més Valls es suma també al moviment internacional Increïble Comestible que té com a exemple el petit municipi britànic de Todmorden, d'uns 15.000 habitants. “Prop de 300 persones treballen en uns 70 horts urbans d'aquesta vila que generen productes que es faciliten de manera gratuïta a tota la població. La iniciativa s'ha expandit per tot el Regne Unit, després ha quallat a França, i ara també ha arribat als Països Catalans on a Valls es compta amb un nucli impulsor”, ens comenta.

Tallem arbusts, arrenquem herbes, traïem runes, netejem de plàstics la terra i llancem tot tipus de residus acumulats al solar durant anys, aquesta és la nostra tasca, però també ens presentem a aquelles persones que s’apropen a l’hort encuriosits. Sabem que l’objectiu és conscienciar la ciutadania dels problemes del planeta, ambientals i econòmics. Juntament amb els membres del col·lectiu, nosaltres hem estat els primers en posar els peus al solar, hem donat un cop de mà i ara cedim, amb la il·lusió i l’esperança que acompanya l’inici de tota aventura, les eines als vallencs i vallenques per tal que facin crèixer el projecte.
 

Hem viscut 15 dies en una bombolla, d’aquelles verdes, d’aquelles que malgrat la incomoditat dels primers dies ara veiem com a possible manera de viure. Hem après a fer pa i sabó, tenim nocions de construcció sostenible i les mans cansades de pic i pala. Hem menjat carbassó cada dia, sí del verd i cada dia, però han estat unes mans diferents qui l’han cuinat i sempre ens ha semblat un plat nou. No hem entrat al supermercat, tenim la zona de reciclatge buida d’envasos i el compost ple fins dalt. Què passarà al tornar a casa? Només esperem que l’esperit ‘pipi’ hagi començat a fer arrel en algun racó del nostre cor i gota a gota de consciència, l’anem fent crèixer.

Abans de marxar en Pere ens fa conscients d’una dada: durant 15 dies, 20 persones hem generat un total de 1m3 de deixalles, plàstic, paper, vidre i rebuig.

Alba Danés Boix
Coordinadora del camp de treball SCI - WORKING TOGETHER FOR SUSTAINABLE LIFESTYLE,
Can Pipirimosca - Valls, agost 2017


Dimarts, 5.9.2017 12h45

Intervencions solidàries internacionals: de la despolitització a la possible conflictualitat.

Per Simone Ogno (SCI Itàlia)
Traduccio de l'italià per Helena Casas Perpinyà

“Turisme humanitari o activisme transnacional”, és aquest el títol de l’important contribució de Francesco Ferri i Lucia Gennari, publicada fa algunes setmanes al diari online DINAMOpress. L’article, que condueix la seva anàlisi a partir dels desenvolupaments solidaris entorn els recents moviments migratoris europeus, pretén obrir un espai de reflexió col·lectiva sobre l’activitat en zones de frontera, a la recerca de pistes metodològiques que permetin interrogar-nos sobre la real utilitat del viatge solidari, amb la finalitat de comprendre, fins a quin punt, aquest tipus d’activisme és capaç de transformar els conflictes socials contemporanis. Com a Servei Civil Internacional portem endavant aquesta reflexió des de fa més de trenta anys, per aquesta raó acollim amb entusiasme la voluntat de fer-la esdevenir col·lectiva i, afegir-hi nosaltres, una (auto)crítica.

La genealogia de la despolitització

La violenta ofensiva duta a terme per les polítiques neoliberals vers els drets socials, culturals, civils i ambientals pot comparar-se amb la violència pròpia dels exèrcits: destrucció de les infraestructures de base, desgregació del teixit social,  devastació ambiental, pèrdua de vides. La violència pot, en conseqüència, produir efectes en la seva forma directa però, i també, en aquella econòmica i cultural, donant lloc a conflictes socials, ambientals i armats a una escala local i internacional.

Per aquestes raons es tendeix a viure el conflicte com quelcom negatiu i del qual cal allunyar-se; una tensió que, a dia d’avui, és present en tot aquell món, més o menys visible, on el voluntariat internacional i l’activisme polític es troben, de manera particular, en tant que vinculats a l’associacionisme. Al respecte, es pot afirmar que una part de l’associacionisme de base (aquell que als anys 70 era definit com a “conflictiu”), vinculat als valors del pacifisme i de la no-violència activa, ha perdut, als llarg dels anys, part de la seva capacitat de protagonisme en la realitat contemporània, desplaçant-se a un nivell abstracte, d’anàlisi metodològica, o bé esdevenint complementari a les polítiques institucionals.

S’ha allunyat així, progressivament, de la seva perspectiva militant, sense posar en dubte les bases mateixes d’un sistema violent i limitant-se a accions d’advocacy no orgàniques i quasi mai conflictives amb les institucions. No obstant no sigui aquest l’espai per aprofundir sobre un argument complex i mai realment afrontat pels autors involucrats, durant els dies precedents al G8 de Gènova, la perspectiva militant havia permès al món de l’associacionisme de base ésser inclusiu, dialogar amb qui fos i estar present, amb les pròpies idees i amb els propis cossos, als conflictes que travessaven aquells anys, desencadenant processos de transformació social susceptibles de desvelar causes i conseqüències dels conflictes: els dies del G8 foren comparables, no pas tant a un cop de força, sinó més aviat a un incendi, capaç de cremar tot el que havia estat creat fins al moment, sense permetre una nova estació de sembra.

El mes de juliol del 2001 pot ser, per tant, individuat com un moment originari de la despolitització de l’associacionisme de base, travessat per un debat tant encès com limitat sobre la violència i la no-violència, provocant polaritzacions mai sanades i allunyant-lo de facto “del carrer”.


Treball i voluntariat: els anys de la sobreposició

Una progressiva sobreprosició entre món del treball i món del voluntariat ha contribuït a aquest procés de despolitització.

La manca d’oportunitats laborals i de creixement professional han alimentat, al llarg del temps, l’inducció al treball gratuït, a l’explotació consensuada de les competències i de les habilitats. El treball no retribuït, promogut per la conveniència econòmica, ha esdevingut a ulls de l’opinió pública- i del dret- un estadi, pràctiques formatives i, finalment, voluntariat. Una confusió entre feina i voluntariat en la qual les respectives definicions i els límits conceptuals i normatius es toquen, volgudament, fins a sobreposar-se.

És aquesta la confusió en la percepció pública de les coses que disminueix el rol social del voluntariat i el valor del treball. En un context social en el qual les persones són sempre més consumidores i sempre menys ciutadanes, també el voluntariat esdevé un producte. Les voluntàries es veuen cada vegada més involucrades en unes dinàmiques cada vegada més utilitaristes, sempre immerses en activitats cada vegada més variades. La precarietat, que ha colpejat totes les dimensions de la nostra vida, no s'ha estalviat de colpejar també les formes a través de les quals es manifesta el compromís civil. Sempre més freqüent, és el cas de les persones que viuen el voluntariat com un moment extemporani, una experiència de solidaritat circumscrita en el temps i en l’espai.


Ampliar la perspectiva: la frontera com a conflicte, el conflicte com a oportunitat

És possible, però, sortir d'aquest impàs, a través d'un recorregut que porti a reconsiderar el conflicte, no pas com un immutable moment negatiu, sinó com un moment de canvi del qual no és necessari allunyar-se, perquè visibilitza les causes reals dels conflictes i afavoreix la denúncia de totes aquelles dinàmiques violentes a les quals es volen contraproposar alternatives. La crítica i l'activitat de “construcció” són dos aspectes que haurien de ser essencials en l'associacionisme de base, permetent-nos estar presents en el conflicte.

Construir enmig dels conflictes és el motor del canvi social, perquè significa treballar sobre les causes que l'han generat: en poques paraules, transformar el conflicte.

El conflicte es transforma gràcies a la contribució d'accions i processos a llarg termini que pretenen canviar les seves característiques i manifestacions interactuant sobre les causes estructurals, compartamentals i culturals. Per transformar els conflictes és fonamental construir relacions horitzontals a cada nivell, superant doncs les jerarquies i les dinàmiques de poder, afavorint l'inclusió i l'atenció entre les persones, organitzacions i moviments, promovent, a més a més, socialitat i comunitat.
Els recents fenomens migratoris mostren com la frontera és la manifestacio d'un conflicte, de difícil definició, lligat a dinàmiques locals i internacionals, sovint no directament relacionades però sempre exercitades sobre els cossos de les persones-objecte. Les accions, dutes a terme per l'associacionisme de base, en relació a les qüestions migratories, no poden, en conseqüència, prescindir d'una visió de la ciutadania que vagi més enllà de les fronteres, reconeixent a cada persona el dret de buscar, per si mateixa, pel nucli familiar i per la pròpia comunitat, les condicions per la satisfacció dels propis projectes de vida. Una recerca que ha determinat i continua determinant, per milions de persones, l'exigència de moure's, de trobar el propi camí en altres llocs diferents d'aquells on s'ha nascut. Tot plegat, suportat per un marc jurídic que reconegui la llibertat de moviment i un renovat context polític internacional, capaç d'afrontar les causes des de la base dels fonaments migratoris.
En aquest sentit, la contribució “Turismo umanitario o attivismo transnazionale” és un estímul per anar més enllà dels fenomens relacionats amb la presència solidària en zones de frontera, vinculant aquesta darrera a cada geografia i a cadascuna de les instàncies en les quals es manifesta un conflicte.


L'escletxa: formació i descentralització

En l'article citat, es parla de dues escletxes per comprendre millor les diferències entre els diversos tipus d'intervencions solidàries: politització, continuïtat temporal, enquesta jurídica i política.

Aquest tres elements són necessaris per distingir accions solidàries encarades a la transformació social, de les accions assistencialistes – en general, mogudes per l'esperit de la pietat- i, en conseqüència, accions de normalització del conflicte.

També la nostra organització s'ha trobat, en els darrers anys, amb l'exigència d'afrontar aquests aspectes, precisament enfront els fenomens migratoris que travessen l'area balcànica. Recentment, recolzant-nos en els nostres partners serbis, hem promogut un projecte “Interventi civili di pace al confine serbo-ungherese”, en suport a les persones migrants en trànsit als Balcans, la llibertat de moviment de les quals es troba obstaculitzada per les polítiques europees de tancament de les fronteres, a les quals s'afegeixen les quotidianes violacions dels drets humans, dutes a terme per la policia de frontera i de grups aparentment neofeixistes. Aquest tipus d'intervenció s'insereix en l'àmbit purament humanitari i, si volem, assistencial. El seu caràcter polític resideix, això no obstant, en una voluntat manifesta, tan simple com necessària: aquella de alleugerir el viatge de les persones i garantir-ne la llibertat de moviment. Com ja ha succeït a Itàlia i a França, la solidaritat directa amb les persones migrants s'emmarca en aquella zona grisa entre la legalitat i la il·legalitat, amb una progressiva tendència vers la segona i, en conseqüència, en la possibilitat de patir mesures legals. D'això en som conscients i responem amb l'actitud de la “legitimitat”.

A les escletxes ja citades voldríem afegir-ne altres dues: la formació i la descentralització.

Des de sempre considerem els espais de formació com a propensos a prendre partit de qualsevol activitat d'acció solidària, independentment del fet que la persona ja hagi viscut experiències similars. Les trobades de formació que la nostra associació du a terme estan vinculades a qualsevol aspecte del nostre aparell: la coordinació dels camps de voluntariat internacionals, la participació als camps de voluntariat internacionals i la presència civil en zones de conflicte armat de baixa intensitat (Palestina, Kurdistan, Líban i, justament, els Balcans). L'objectiu de les trobades de formació és afavorir una presència que sigui conscient de les dinàmiques in situ, respectuosa amb el context que les acull, amb la finalitat de produir dinàmiques solidàries i de cooperació virtuoses i allunyades de l'assistencialisme i de la normalització, amb el darrer objectiu de desvelar les causes del conflicte, des de l'arrel mateixa.

L'element essencial en aquests moments és l'ús d'una perspectiva lligada a l'educació no-formal, que es realitza, en la seva majoria, a través de sessions de jocs: teatre de l'oprimit, role-plays, preguntes-respostes. També les sessions més encarades a la discussió col·lectiva són dutes a terme a través del brainstorming (facilitat i, sovint, silenciós) o preveuen l'ús d'elements audiovisuals i, sobretot, de l'element de l'experiència, important per transmetre una actitutd empàtica i directa durant l'intervenció mateixa, en presència. L'educació no-formal permet, doncs, discutir sobre el factor polític i polititzar l'actitud i la perspectiva mateixa,  ja que això permet deconstruir les dinàmiques frontals i verticals de transmissió del saber, afavorint la participació de totes i de tots, així com l'intercanvi de sabers, fent del coneixement un bé comú en construcció.

Quan reafirmem la necessitat d'aquests moments formatius, també per persones que ja han viscut experiències similars, ho fem a partir de la nostra experiència transversal en el món del voluntariat internacional i de l'activisme polític. En relació a aquest darrer, el raonament declina en una (auto)crítica que deriva de la proximitat d'aquella qui es mou guiada per un esperit de militància. Les dinàmiques de l'activisme polític són sovint tan sols visibles en la seva aparença horitzontal i inclusiva, a partir dels moments assemblearis, els més clàssics. Però, pot anomenar-se inclusiva i horitzontal una discussió que, no obstant l'aspecte formal de la superació de la frontalitat, és moltes vegades poc més que un collage d'opinions que no s'escolten? Pensem en nosaltres. Per aquestes raons, en els moments de formació, explorem l'àmbit de la comunicació noviolenta i de l'atenció i l'escolta activa, elements encarats a deconstruir les dinàmiques citades.

A això s'hi afegeix un aspecte encara massa difós entre l'activisme polític, internacional o proper geogràficament: aquell de la projecció d'una mateixa en les altres. Idealitzar i projectar les nostres expectatives, motivacions i idees polítiques en el subjecte geogràfic, social i personal i en el nostre mètode de treball  – que ha de ser, de ben segur, militant com nosaltres, potencialment amb un alt nivell d'instrucció, sempre preparat a llençar-se al conflicte – són el primer pas per cosificar els subjectes i forçar processos de creixement, segurament no mútus ni horitzontals. És aquesta projecció la que està a la base de tants “fluxos” d'activisme internacionalista, a vegades moguts per un discurs auto-referencial o precipitats per vergents “emergencials”, mancats doncs d'una perspectiva auto(crítica). Txiapes, Palestina, Kurdistan, Grècia, els Balcans i Ucraïna han estat entre els marges més concorreguts per l'activisme internacionalista en els darrers anys, molt sovint units per les crides claus comunes (antifeixisme, processos de justícia social, crítica a l'estat-nació).

Encara que aquests marges portin amb ells evidents senyals de resistència i/o processos de construcció de societats noves, les lectures proposades són, a vegades, aproximatives, perquè són caracteritzades per mecanismes de projecció, creant de facto vergents de primera i de segona fila, aquestes darreres acompanyades d'altres paraules claus menys appealing, des del punt de vista militant: Sri Lanka, Sàhara Occidental, Tíbet, Azerbaijan, República Democràtica del Congo, Nigeria etc. Un punt de vista acrític vers les primeres vergents que, en el pitjor dels casos, s'han transformat en prototurisme. Palestina és segurament una de les zones geogràfiques més colpides per aquesta presència solidària poc raonada i molt egocèntrica, de manera particular després de la Segona Intifada amb, l'així anomenat, “turisme de l'ocupació”. Per una banda, cal doncs valorar la capacitat d'interpretació de les dinàmiques internacionals; per una altra banda, existeix el risc d'operar a través de la concepció de la solidaritat “condicionada”, una pràctica distant de l'internacionalisme i de les transformacions socials.

Aquest procés de projecció d'una mateixa vers el subjecte central, així com la seva cosificació, no està només relacionat amb la presència al camp, sinó i també en projeccions més estructurades i relatives a l'àmbit de la cooperació internacional. Quins processos d'autonomia poden afavorir a un projecte coordinat per una tercera geografia, amb personal expatriat? On resta la perspectiva mútua i de creixement comú? Pensem que la cooperació descentralitzada sigui l'instrument més adequat per construir unes societats justes a través de processos realment col·lectius i inclusius, per aquesta raó no podem eximir-nos de suportar i no desmarcar els nostres partners, proposar i no imposar, observar i escoltar abans de parlar. Els nostres partners locals, les nostres companyes i companys, són aquelles qui, millor que ningú altre, coneixen la realitat geogràfica, social i cultural en la qual es realitza l'acció solidària. Són elles doncs les que coneixen les pròpies necessitats personals i, en conseqüència, les que poden vincular-les a problemes més amplis en relació als conflictes que viuen. Per tant, són els primers subjectes els que poden proposar solucions i accions eficaces per la transformació del conflicte i per la construcció de noves societats.

Aquestes valoracions són sempre discutides en el marc de la nostra pràctica, immersa en un escenari internacional mai tan fluïd i estratificat com fins ara, en el qual els processos socials i polítics ja no poden ser interpretats a través dels filtres de fa vint o trenta anys. Tal i com hem tingut ocasió d'evidenciar, aquestes valoracions han estat també discutides fruit d'una evolució de les concepcions de la solidaritat, cada vegada més orientades a les satisfaccions individuals (en totes les seves vessants) i no pas col·lectives.

Encara que les apostes siguin cada vegada més altes, són al mateix temps més estimulants, perquè necessiten una dedicació constant sobre nosaltres mateixes, sobre les nostres contradiccions i les modalitats per portar endavant la nostra feina, sempre moguda (i haurà de ser sempre així) per la voluntat d'incidir sobre la realitat que ens envolta, juntament amb totes aquelles que es reconeguin en la construcció d'unes relacions hortizontals a tots nivells, en la superació de les jerarquies i les dinàmiques de poder, afavorint l'inclusió social i l'escolta recíproca.

Amb l'esperança que aquest debat pugui continuar amb altres contribucions, necessàries per crèixer, tanquem afirmant que aquests raonaments porten a una reformulació constant de les formes, a una reformulació tal que pot interceptar el més ampli ventall de motivacions que impulsen a dur a terme accions solidàries, sense però cedir en els continguts, en un procés de creixement gradual i mútu.

* Servei Civil Internacional – Itàlia.
 






Perfil

Les més llegides

Arxiu




Altres articles


Servei Civil Internacional Catalunya
Servei Civil Internacional Catalunya

Carrer del Carme 95, baixos 2n.
08001 - Barcelona
T. +34 934 417 079
F. +34 934 417 018
Contacte