Servei Civil Internacional Catalunya


Dimecres, 3.1.2018 15h30

Voluntariat a Ravensbrück (Alemanya)

Per Jesús Romero

El 13 d’agost de 2017, va ser un dia molt especial per mi. Iniciava un voluntariat de dues setmanes a Alemanya, estava molt il·lusionat, no només perquè em serviria per desconnectar de la rutina, ja que he estat treballant tot l’estiu; sinó que em serviria també per aprendre moltes coses sobre el que va passar al camp de concentració de Ravensbrück.

Estudio Llengües Aplicades i Traducció i Interpretació a Barcelona, curso anglès i alemany com a llengües estrangeres curriculars. Des que estudio alemany sempre he tingut molta curiositat per la cultura alemanya i la seva llengua. Els alemanys són molt conscients del que va passar durant l’època nazi, fet del qual ha repercutit en la seva llengua i a la seva cultura. Per tant, creia que l’oportunitat d’aventurar-me en aquest tipus de voluntariat faria adonar-me quina repercussió ha tingut l’etapa nazi en els alemanys.

El camp de concentració de Ravensbrück, era un camp de concentració de dones, de fet era un dels camps de concentració de dones més grans de tota alemanya, tot i que també hi havia una minoria d’homes. Aquest camp és famós perquè d’allà va sortir l’única supervivent catalana que viu actualment, Neus Català.

El viatge d’anada va ser molt llarg. Quan vam arribar a l’alberg, l’Aina (una noia de Parets del Vallès que vaig tenir el plaer de conèixer-la gràcies a aquest voluntariat) i jo, després d’una caminada molt llarga i la pluja a bots i barrals (típic temps a Alemanya), ens vam quedar molt sorpresos, perquè aquell tipus d’alberg no era un alberg típic.

L’alberg estava format per diverses cases, les quals a cadascuna hi havia una sèrie d’habitacions. Això no obstant, aquestes cases eren els habitatges on dormia l’antiga policia nazi i, a pocs metres estava el mateix camp de concentració. Mai m’hauria imaginat que dormiria on dormia aquesta gent, tot i que estava rehabilitat. Jo pensava que l’alberg on dormíem estava situat al poble i que aniríem i tornaríem al camp cada dia. 



La primera setmana vam ser molt afortunats per participar en un fòrum en el qual participaven dos grups de voluntaris de SCI més dos grups d’adolescents polonesos i alemanys. Allà vam conèixer tres supervivents (l’Emmy, la Bacheva, i la Selma; aquestes dues últimes amb més de 90 anys) que van estar amb nosaltres durant el fòrum. Totes van viure a Ravensbrück però cadascuna amb històries totalment diferents. Durant aquesta setmana vam fer diverses activitats i vam conèixer més a fons la pròpia història d’aquest camp de concentració.

La segona i última setmana vam treballar en una audioguia, la qual vam haver d’agafar uns regals que es feien entre les presoneres. Aquests regals estaven a l’exposició de Ravensbrück i portaven una història al darrere, nosaltres (els voluntaris) amb l’ajuda de l’equip investigador de Ravensbrück vam haver d’investigar la relació que hi havia darrere d’aquests regals, per després explicar-ho a l’audioguia.



Aquesta experiència vaig poder-la compartir amb nou voluntaris d’arreu del món. L’Aina i jo érem els dos catalans; després estava en Gorka (Bilbao), la Marta (Madrid), la Kelly (EUA), l’Anna (Hongria), en Lukas (Alemanya) i l’Amelie i en Nicolai (Alemanya), els quals eren els nostres dos líders. Ells van fer que gaudíssim molt gràcies al munt d’activitats que ens proposaven quan no estàvem ni fent àudioguia ni al fòrum fent activitats. El grup era molt heterogeni (diverses edats, diversos pensaments, etc.) però vam quallar molt bé. Sempre recordaré quan anàvem caminant (30 minuts) fins al supermercat més pròxim, quan vam agafar la canoa per anar a comprar un gelat al poble, o els riures que ens fèiem a la nit jugant a cartes i prenent una cervesa. Un voluntariat que recomanaria i sens dubte tornaria a repetir.


Dimecres, 3.1.2018 15h15

Na Fir Bolg Festival (unes tres setmanes a Bèlgica)

Per Anna Lleopart i Tió

Després d’un trajecte en cotxe, de Brussel·les a Vorselaar, on el coordinador ens parlava d’històries de terror belgues que havien passat en els boscos que ens voltaven (nens desapareguts, assassins despietats) –i jo que em pensava que el primer tema de conversa giraria al voltant de Tintin– vam arribar a una casa en obres. Allà passaríem les dues setmanes que duraria el camp de treball. Tot estava a punt per rebre’ns: menjar, cervesa, guitarres, coixins, danses improvisades... Hi havia tant de caliu, que de seguida em vaig sentir envoltada d’amics i amigues. A més, vam decidir començar-nos a conèixer de la meva manera preferida: el joc. Quan comences jugant s’esborren totes les timideses i barreres d’adults, i de seguida es creen vincles. Vincles que encara no s’han trencat. Cal tenir en compte que hi havia voluntaris i voluntàries d’edats i trajectòries vitals molt diverses, tant locals com d’altres llocs del món: una parella de Taiwan, una noia hungaresa aficionada a la dansa tradicional, tres actors nordamericans que fugien de Trump (dit i repetit per ells moltes vegades), una noia turca, tres espanyols... I què hi anàvem a fer, tota aquesta colla, a allà? Doncs a muntar un festival de folk, els beneficis econòmics del qual anirien, en gran mesura, a organitzacions de caràcter mediambiental i feminista.



Els novells en aquesta feina, com jo, no en teníem ni idea de què comportava alçar des de zero totes les infraestructures necessàries perquè un festival prengués vida. I els ja veterans i veteranes ens miraven amb una cara de “no sabeu pas el que us espera” que ens feia agafar calfreds entre riallades. El primer dia de treball vam començar a les 7 del matí (com tota la resta), i no vam parar de carregar pesos d’una banda a l’altra (igual que els quatre dies que el van seguir). Les fustes que feien de terra. Els pals de les tendes. Les lones que després s’havien de lligar entre elles. Alçar les columnes dels embalats (tots estirant a l’hora com si fóssim la tripulació d’un vaixell). I un llarg etcètera que queia sobre les nostres esquenes, cames, braços, caps o el que sigui que l’enginy de cadascú aportés per fer el treball una mica més fàcil. Tot i el cansament, no em podia pas imaginar un lloc millor on estar, ni un treball més bonic per fer. Sobretot per la gent. Sobretot per la il·lusió que ens movia a totes. I les ganes de veure-ho acabat. I de poder gaudir dels concerts. I la pinya. L’animar-nos els uns als altres. Les converses que no deixàvem de tenir entre descans i descans. I les bromes que ens gastàvem. Mai m’hauria imaginat que moure uns 20 lavabos públics entre quatre persones podia ser tant divertit. A més, dinàvem, sopàvem, vivíem sempre junts. Vaja, que érem una família –amb tot el sentit d’aquesta paraula. I quan tots els escenaris van ser muntats, les taules del bar preparades, els gots netejats... Ens van fer un taller de com servir cervesa (cosa molt important entre els belgues). Va ser el primer regal per la feina ben feta. El segon, que es va fer sentir com si de cop algú hagués encès un altre foc d’energia positiva i bon rotllo, va arribar quan, en començar el festival, vam veure que tot havia cobrat vida; que hi havia molta molta gent acampada, nens anant d’una banda a l’altra, joves prenent el sol, jugant, o fent cua per anar als escenaris... La sensació de...: i això ho hem construït nosaltres, ens feia brillar.



Els tres dies següents van ser molt diferents del que havíem viscut fins llavors. Ens anàvem a banyar al riu, i després, refrescades i descansades, ballàvem en tots els concerts fins que s’acabaven, per allà a les 3 de matinada. Inevitablement, però, de la mateixa manera que s’acabaven els concerts, finalment, el que es va acabar acabant va ser el festival. Estàvem –quasi literalment– morts i mortes. I tocava desmuntar. Tot i que la força de la gravetat ens ajudava a plegar certes coses, van ser els moments més durs del camp de treball, ja que molts dels voluntaris locals que ens havien ajudat abans, no es quedaven a desmuntar i, a més, treballàvem amb tot el son acumulat dels tres dies de festival i el cansament de portar una setmana i mitja dormint a terra i treballant de valent. Però, amb l’equipàs que havíem format, ho vam aconseguir –no podia ser d’altra manera. I ens esperava un dia de descans sencer amanit amb una barbacoa (amb delícies pels vegetarians, també). I després, ens en vam anar tots de viatge a descobrir algunes de les ciutats del nord de Bèlgica i... És molt difícil escriure fins a quin punt vam arribar a connectar tots i totes les voluntàries. I fins a quin punt estàvem agraïdes que la casualitat ens hagués portat a conèixer-nos. I a treballar juntes! Encara seguim en contacte, i ens trobem a faltar. I això és una de les millors excuses per posar-nos a rodar mon –visitant-nos! Alguns i algunes ja ho hem fet.

Participar en aquest camp de treball, ha estat una experiència genial! I crec que aquesta és una de les forces i màgies d’implicar-se en voluntariats –entregar-se generosament per tirar endavant, amb altres persones, un projecte; acaba enriquint la vida des de moltes dimensions.



 





Dimecres, 20.12.2017 16h45

Study camp: Nonviolence as a tool for social mobilization

From 11 to 15 December 2017, we welcomed an international group in a study camp on non-violent resistance.
 
We received a group of international SCI activists with whom we debated and reflected on the social movements in Catalonia as tools of non-violent resistance based on the discovery of different groups. We offered some activities open to the public. This was an activity that followed the international SCI assembly that have been held in Catalonia from December 6 to 10.



11th December 2017
 
Tired from the ICM but eager to learn more about Nonviolence, a motivated international group attended a workshop held by Felip Daza, Codirector at Novact, the International Institute for Nonviolent Action. Drawing from his personal experience and the inspiring words of personalities such as Martin Luther King, Gandhi, and Gene Sharp, Felip took the group on a journey through the history of the nonviolent movement, giving examples of several actions from around the world, and sharing the key aspects and strategies needed to organize a nonviolent campaign.
In the afternoon, a smaller but enthusiastic group of volunteers joined a workshop on Theatre of the Oppressed held by Clara Giberga, from the SCI Catalunya pool of trainers. 
After a brief theoretical introduction, the group performed a series of warm-up exercises and games, and explored different techniques, such as image theatre and the “Columbian Hypnosis”. That workshop showed us the greatness of body expression, not only for the spectator but for those who take the role.


12th December 2017

On the second day of the post ICM workcamp, the group left Barcelona to visit the maternity of Elna, an institution established by Elisabeth Eindenbenz and SCI Switzerland during the Spanish Civil War, where hundreds of refugee mothers gave birth to their children. The group was given a presentation about the history of the place by the staff of the museum and had the chance to walk around the building and visit the exposition. It was an inspiring and emotional story to discover. After that, the group had the chance to take a walk in the lovely city of Girona.



13th December 2017
 
After a free morning spent exploring the city of Barcelona, on Wednesday afternoon the group attended a meeting with the two activists Ghadir Shafie and Hanan Wakeem, from the Palestinian association Aswat, supporting the rights of Palestinian gay women. During the meeting, the two activists gave an overview of the Palestinian situation, and specifically of the history of the feminist movement in Palestine and the struggles of Palestinian women. Topics such as Pinkwashing and BDS were also tackled.



14th December 2017
 
Our last activity was a visit to two occupied flats that Obra Social BCN has in Barcelona. As a response to housing situation in the city, this organization works for the rights to housing and the dignity of the neighbors affected by the speculation and the lack of social flats. Melissa Garcia, researcher of housing, urbanism, and gentrification explained to us what's happening in Barcelona and what the activists from Obra Social BCN are working on. The city has changed, having a quick look on Barcelona's map we realized that, there are several reasons for nowadays situation; coming from last year's crisis, daily evictions and the gentrification process, that lead to community displacement for lower-income families. Pomares, an activist from the organization, told us that they're occupying the flats from the buildings breaking stereotypes and showing the occupation not as a problem, but as a solution for many families and also as a way to be against the capitalist economic system, that drives the housing market.
 
 


Divendres, 24.11.2017 13h30

Cooperem en la diversitat


Ja fa 5 anys que el districte de Ciutat Vella organitza les jornades "Cooperem en la diversitat", un espai de reflexió, debat i apropament a la realitat quotidiana de les persones amb diversitat funcional.

La finalitat del projecte és reflexionar sobre les situacions que es troben les persones amb diversitat funcional i buscar un apropament a les situacions quotidianes que viuen. Al llarg d'aquests anys s'ha convertit en un espai per a la reflexió i sensibilització des de l'enfocament del "dret als drets", entrant en diàleg sobre les dificultats, oportunitats i capacitats que han descobert a partir de la seva (dis)capacitat. 

Per l'edició del 2017 s'han plantejat diverses activitats entorn el lleure inclusiu, tallers, exposicions i debats on s'intenta establir ponts i trencar barreres. Dins d'aquestes activitats, l'SCI Catalunya va participar a l'Espai de Diàleg, celebrat dimarts 23 de novembre de 2017 de 12 a 14 h al Casal de Joves Palau Alòs.

En aquest espai van participar-hi joves i educadors d'entitats de Ciutat Vella exposant les seves experiències d'èxit en la inclusió i després es va obrir el debat en una taula rodona on totes les assistents van poder compartir impressions i aprenentatges. Van participar-hi Franja Raval i l'Agrupament Escolta Ermessenda amb experiències de participació molt positives d'infants i joves. 

Per part de l'SCI Catalunya, vam comptar amb el Carles Sanjuán, un noi de 19 anys que va compartir les seves experiències en 2 camps de voluntariat a Catalunya, a Valls i a Santa Coloma de Queralt. El Carles ens va explicar com havia estat difícil l'adaptació en el primer camp, sobretot pel que fa a l'alimentació, i que en el segon es va trobar més còmode en el grup intercultural i li va agradar conèixer la gent del poble. Amb aquestes experiències, el Carles ha pogut millorar la seva autonomia, participar activament en projectes comunitaris i conèixer altres voluntaris d'arreu del món. 

Li donem les gràcies al Carles per la seva motivació i iniciativa i esperem que segueixi sent part de la família SCI. 

 





Dimarts, 12.9.2017 10h30

1m3 de deixalles, esperit ‘pipi’

Per Alba Danés Boix

Diumenge cap al tard, principis d’agost, arribem a Can Pipirimosca, una finca situada a 20 minuts caminant del centre de Valls (Alt Camp). Som 13 voluntaris de l’SCI, venim d’Itàlia, el Kazakhstan, la República Txeca, Dinamarca, Rússia, Alemanya, Sèrbia i Catalunya.

Ens reb en Pere Vidal, ell és qui gestiona Can Pipirimosca i qui l’obre tot l’any a intercanvis wwoof, EVS i a tota persona interessada en viure durant un tempsindeterminat l’experiència de la permacultura.

L’objectiu del camp de treball que ens disposem a començar és descobrir una altra manera de ser al món, de consumir responsablement i esdevenir més sostenibles. La setmana comença amb una sorpresa, a Valls es celebra la Fira Agost, una tradicional trobada del sector de la ramaderia, l’agricultura i el camp en general. En Pere ens proposa un passeig per la fira, coneixem productors i productes artesanals locals; no ens sentim còmodes, hem vingut a desconectar d’aquesta boràgine consumista que treballa els recursos d’una manera poc sostenible, així que tornem a Can Pipirimosca amb moltes ganes de començar a experimentar una alternativa.

Els primers dies a Can Pipi, són durs, “cal passar el moment de xoc” ens recorda en Pere. El repte és viure durant 15 dies el més autosuficients i sostenible possible. Més enllà de la tasca del camp de treball, que en aquest cas és la creació d’un hort comunitari a Valls en el marc del projecte Ciutats en Transició i Increïble Comestible, a Can Pipirimosca l’alimentació i les activitats quotidianes són la clau per a la proposta de decreixement. La dieta és vegana, amb regularitat anem a recollir el producte descartat a l’explotació dels veïns que treballen en agricultura ecològica. Ens regalen caixes i més caixes de producte, no guanyem pas en varietat, sinò en quantitat: “Quan és època de carbassons en collim cada dia i venem als nostres clients els més frescos de manera que els d’ahir ja queden obsolets”, ens expliquen els treballadors. Així, a Can Pipi cuinem el producte d’ahir, d’abans d’ahir, o de l’anterior a l’abans d’ahir, i el que s’ha fet malbé, cap a les gallines o al compost! Consumir producte descartat però fresc, de temporada i provinent de l’explotació agrícola ecològica veïna, és una aposta ferma i clara: no existeixen intermediaris, no necessitem envasos, no hi ha transport, bé sí, 3 minuts de furgo. 
 

Ens hem dividit en grups de treball, a la finca hi ha moltes tasques a fer: preparar la terra per a la propera temporada, cuidar la zona d’herbes remeieres, netejar l’antiga piscina que servirà per recollir l’aigua del circuit de regadiu dels arbres fruiters… També intercanviem coneixement per mans amb veïns com l’Iñaki qui ens va confiar la construcció d’un mur de pedra seca al seu terreny, o la Roser amb qui pasturàvem les cabres i recollíem garrofes. Però una de les tasques diàries que reclamen més hores és fer el menjar per a les 20 persones que convivim a la casa. Cuinem amb cuina rocket, de foc, d’aquelles que fan xup xup i no hi entenen de presses, d’aquelles que deixen fluïr les converses. Mentre tallem els carbassons parlem de tot; Preguntem a l’Aigul com són els paisatges del Kazakhstan, ens emocionem amb el positivisme de l’Anna i el riure incansable de la Rozie, les dues de la República Txeca. La Sandra, la més jove del grup qui davant la confusió dels companys, remarca que és filla de Barcelona amb orígens xinesos i japonesos, donant peu a la Nevenka que ens explica com curs rere curs anima als seus alumnes de Sèrbia a sortir a veure món, sense dubte, hi ha molt per descobrir i compartir. Aigua i farina, de mides exactes i una bona dosi de somriure, la Sara i la Christianne de Dinamarca són les reines de les coques que esmorzem, en fem de dolces amb garrofa, i de salades, amb pastanaga i carbassó, que no s’acaba mai!
 

Mentre l’olla agafa el bull, gràcies a l’enèrgic foc d’en Jordi i en Jonny, la Masha discuteix amb la Laura sobre si les latrines de Gàmbia, on la Laura ha viscut temporades, són o no millors que els lavabos secs de Can Pipi. En Lúa i l’Eric corren feliços i salvatges mentre sentim remugar els italians, indignats, perquè no seiem a taula quan la pasta ja és al dente, a dinar! Tenim temps i el dediquem a cuidar-nos, l’invertim en l’intercanvi, des d’una obertura individual cap a un benestar comú.

Quatre dies mal comptats i ja som ‘pipis’, preparats per iniciar el projecte que ens unirà durant les properes tardes amb les veïnes de Valls: L’Hort Comunitari dels 4 Cantons.
 
“Aquest divendres, 4 d'agost, a la tarda, els
col·lectius Valls en Transició i Increïble
Comestible han iniciat els treballs per convertir
en un hort urbà social el solar situat al costat
del Teatre Principal de Valls, desocupat des de
fa prop d'una dècada. Les primeres tasques de
desbrossament i neteja del solar, que patia
problemes de salubritat pel seu estat
d'abandonament, han comptat amb la
col·laboració d'una desena de joves que
participen en un camp de treball del Servei Civil
Internacional a Can Pipirimosca.
L'espai, que ha estat batejat com a 'Hort
Comunitari els 4 Cantons', es presenta com un
espai obert a la participació de tots els
ciutadans on també es pot rebre informació
sobre l'autocultiu i esdevenir un espai
d'aprenentatge i formació. A més, segons han
explicat els promotors, vol servir d'exemple per
al naixement d'altres iniciatives similars.”

EL PORTAL NOU
Periòdic de Valls, l'Alt Camp i la Conca

En Pere, ens explica que “el moviment Valls en Transició va néixer amb l'objectiu de conscienciar la ciutadania sobre problemes com el canvi climàtic, la contaminació i els residus, la crisi econòmica i els desajustos socials que se'n deriven”. Amb orígens a un moviment social iniciat a Anglaterra fa més de 10 anys, Ciutats en Transició proposa la suma d'accions locals i a petita escala per fer front als problemes socials actuals. A més a més Valls es suma també al moviment internacional Increïble Comestible que té com a exemple el petit municipi britànic de Todmorden, d'uns 15.000 habitants. “Prop de 300 persones treballen en uns 70 horts urbans d'aquesta vila que generen productes que es faciliten de manera gratuïta a tota la població. La iniciativa s'ha expandit per tot el Regne Unit, després ha quallat a França, i ara també ha arribat als Països Catalans on a Valls es compta amb un nucli impulsor”, ens comenta.

Tallem arbusts, arrenquem herbes, traïem runes, netejem de plàstics la terra i llancem tot tipus de residus acumulats al solar durant anys, aquesta és la nostra tasca, però també ens presentem a aquelles persones que s’apropen a l’hort encuriosits. Sabem que l’objectiu és conscienciar la ciutadania dels problemes del planeta, ambientals i econòmics. Juntament amb els membres del col·lectiu, nosaltres hem estat els primers en posar els peus al solar, hem donat un cop de mà i ara cedim, amb la il·lusió i l’esperança que acompanya l’inici de tota aventura, les eines als vallencs i vallenques per tal que facin crèixer el projecte.
 

Hem viscut 15 dies en una bombolla, d’aquelles verdes, d’aquelles que malgrat la incomoditat dels primers dies ara veiem com a possible manera de viure. Hem après a fer pa i sabó, tenim nocions de construcció sostenible i les mans cansades de pic i pala. Hem menjat carbassó cada dia, sí del verd i cada dia, però han estat unes mans diferents qui l’han cuinat i sempre ens ha semblat un plat nou. No hem entrat al supermercat, tenim la zona de reciclatge buida d’envasos i el compost ple fins dalt. Què passarà al tornar a casa? Només esperem que l’esperit ‘pipi’ hagi començat a fer arrel en algun racó del nostre cor i gota a gota de consciència, l’anem fent crèixer.

Abans de marxar en Pere ens fa conscients d’una dada: durant 15 dies, 20 persones hem generat un total de 1m3 de deixalles, plàstic, paper, vidre i rebuig.

Alba Danés Boix
Coordinadora del camp de treball SCI - WORKING TOGETHER FOR SUSTAINABLE LIFESTYLE,
Can Pipirimosca - Valls, agost 2017


Dimarts, 5.9.2017 12h45

Intervencions solidàries internacionals: de la despolitització a la possible conflictualitat.

Per Simone Ogno (SCI Itàlia)
Traduccio de l'italià per Helena Casas Perpinyà

“Turisme humanitari o activisme transnacional”, és aquest el títol de l’important contribució de Francesco Ferri i Lucia Gennari, publicada fa algunes setmanes al diari online DINAMOpress. L’article, que condueix la seva anàlisi a partir dels desenvolupaments solidaris entorn els recents moviments migratoris europeus, pretén obrir un espai de reflexió col·lectiva sobre l’activitat en zones de frontera, a la recerca de pistes metodològiques que permetin interrogar-nos sobre la real utilitat del viatge solidari, amb la finalitat de comprendre, fins a quin punt, aquest tipus d’activisme és capaç de transformar els conflictes socials contemporanis. Com a Servei Civil Internacional portem endavant aquesta reflexió des de fa més de trenta anys, per aquesta raó acollim amb entusiasme la voluntat de fer-la esdevenir col·lectiva i, afegir-hi nosaltres, una (auto)crítica.

La genealogia de la despolitització

La violenta ofensiva duta a terme per les polítiques neoliberals vers els drets socials, culturals, civils i ambientals pot comparar-se amb la violència pròpia dels exèrcits: destrucció de les infraestructures de base, desgregació del teixit social,  devastació ambiental, pèrdua de vides. La violència pot, en conseqüència, produir efectes en la seva forma directa però, i també, en aquella econòmica i cultural, donant lloc a conflictes socials, ambientals i armats a una escala local i internacional.

Per aquestes raons es tendeix a viure el conflicte com quelcom negatiu i del qual cal allunyar-se; una tensió que, a dia d’avui, és present en tot aquell món, més o menys visible, on el voluntariat internacional i l’activisme polític es troben, de manera particular, en tant que vinculats a l’associacionisme. Al respecte, es pot afirmar que una part de l’associacionisme de base (aquell que als anys 70 era definit com a “conflictiu”), vinculat als valors del pacifisme i de la no-violència activa, ha perdut, als llarg dels anys, part de la seva capacitat de protagonisme en la realitat contemporània, desplaçant-se a un nivell abstracte, d’anàlisi metodològica, o bé esdevenint complementari a les polítiques institucionals.

S’ha allunyat així, progressivament, de la seva perspectiva militant, sense posar en dubte les bases mateixes d’un sistema violent i limitant-se a accions d’advocacy no orgàniques i quasi mai conflictives amb les institucions. No obstant no sigui aquest l’espai per aprofundir sobre un argument complex i mai realment afrontat pels autors involucrats, durant els dies precedents al G8 de Gènova, la perspectiva militant havia permès al món de l’associacionisme de base ésser inclusiu, dialogar amb qui fos i estar present, amb les pròpies idees i amb els propis cossos, als conflictes que travessaven aquells anys, desencadenant processos de transformació social susceptibles de desvelar causes i conseqüències dels conflictes: els dies del G8 foren comparables, no pas tant a un cop de força, sinó més aviat a un incendi, capaç de cremar tot el que havia estat creat fins al moment, sense permetre una nova estació de sembra.

El mes de juliol del 2001 pot ser, per tant, individuat com un moment originari de la despolitització de l’associacionisme de base, travessat per un debat tant encès com limitat sobre la violència i la no-violència, provocant polaritzacions mai sanades i allunyant-lo de facto “del carrer”.


Treball i voluntariat: els anys de la sobreposició

Una progressiva sobreprosició entre món del treball i món del voluntariat ha contribuït a aquest procés de despolitització.

La manca d’oportunitats laborals i de creixement professional han alimentat, al llarg del temps, l’inducció al treball gratuït, a l’explotació consensuada de les competències i de les habilitats. El treball no retribuït, promogut per la conveniència econòmica, ha esdevingut a ulls de l’opinió pública- i del dret- un estadi, pràctiques formatives i, finalment, voluntariat. Una confusió entre feina i voluntariat en la qual les respectives definicions i els límits conceptuals i normatius es toquen, volgudament, fins a sobreposar-se.

És aquesta la confusió en la percepció pública de les coses que disminueix el rol social del voluntariat i el valor del treball. En un context social en el qual les persones són sempre més consumidores i sempre menys ciutadanes, també el voluntariat esdevé un producte. Les voluntàries es veuen cada vegada més involucrades en unes dinàmiques cada vegada més utilitaristes, sempre immerses en activitats cada vegada més variades. La precarietat, que ha colpejat totes les dimensions de la nostra vida, no s'ha estalviat de colpejar també les formes a través de les quals es manifesta el compromís civil. Sempre més freqüent, és el cas de les persones que viuen el voluntariat com un moment extemporani, una experiència de solidaritat circumscrita en el temps i en l’espai.


Ampliar la perspectiva: la frontera com a conflicte, el conflicte com a oportunitat

És possible, però, sortir d'aquest impàs, a través d'un recorregut que porti a reconsiderar el conflicte, no pas com un immutable moment negatiu, sinó com un moment de canvi del qual no és necessari allunyar-se, perquè visibilitza les causes reals dels conflictes i afavoreix la denúncia de totes aquelles dinàmiques violentes a les quals es volen contraproposar alternatives. La crítica i l'activitat de “construcció” són dos aspectes que haurien de ser essencials en l'associacionisme de base, permetent-nos estar presents en el conflicte.

Construir enmig dels conflictes és el motor del canvi social, perquè significa treballar sobre les causes que l'han generat: en poques paraules, transformar el conflicte.

El conflicte es transforma gràcies a la contribució d'accions i processos a llarg termini que pretenen canviar les seves característiques i manifestacions interactuant sobre les causes estructurals, compartamentals i culturals. Per transformar els conflictes és fonamental construir relacions horitzontals a cada nivell, superant doncs les jerarquies i les dinàmiques de poder, afavorint l'inclusió i l'atenció entre les persones, organitzacions i moviments, promovent, a més a més, socialitat i comunitat.
Els recents fenomens migratoris mostren com la frontera és la manifestacio d'un conflicte, de difícil definició, lligat a dinàmiques locals i internacionals, sovint no directament relacionades però sempre exercitades sobre els cossos de les persones-objecte. Les accions, dutes a terme per l'associacionisme de base, en relació a les qüestions migratories, no poden, en conseqüència, prescindir d'una visió de la ciutadania que vagi més enllà de les fronteres, reconeixent a cada persona el dret de buscar, per si mateixa, pel nucli familiar i per la pròpia comunitat, les condicions per la satisfacció dels propis projectes de vida. Una recerca que ha determinat i continua determinant, per milions de persones, l'exigència de moure's, de trobar el propi camí en altres llocs diferents d'aquells on s'ha nascut. Tot plegat, suportat per un marc jurídic que reconegui la llibertat de moviment i un renovat context polític internacional, capaç d'afrontar les causes des de la base dels fonaments migratoris.
En aquest sentit, la contribució “Turismo umanitario o attivismo transnazionale” és un estímul per anar més enllà dels fenomens relacionats amb la presència solidària en zones de frontera, vinculant aquesta darrera a cada geografia i a cadascuna de les instàncies en les quals es manifesta un conflicte.


L'escletxa: formació i descentralització

En l'article citat, es parla de dues escletxes per comprendre millor les diferències entre els diversos tipus d'intervencions solidàries: politització, continuïtat temporal, enquesta jurídica i política.

Aquest tres elements són necessaris per distingir accions solidàries encarades a la transformació social, de les accions assistencialistes – en general, mogudes per l'esperit de la pietat- i, en conseqüència, accions de normalització del conflicte.

També la nostra organització s'ha trobat, en els darrers anys, amb l'exigència d'afrontar aquests aspectes, precisament enfront els fenomens migratoris que travessen l'area balcànica. Recentment, recolzant-nos en els nostres partners serbis, hem promogut un projecte “Interventi civili di pace al confine serbo-ungherese”, en suport a les persones migrants en trànsit als Balcans, la llibertat de moviment de les quals es troba obstaculitzada per les polítiques europees de tancament de les fronteres, a les quals s'afegeixen les quotidianes violacions dels drets humans, dutes a terme per la policia de frontera i de grups aparentment neofeixistes. Aquest tipus d'intervenció s'insereix en l'àmbit purament humanitari i, si volem, assistencial. El seu caràcter polític resideix, això no obstant, en una voluntat manifesta, tan simple com necessària: aquella de alleugerir el viatge de les persones i garantir-ne la llibertat de moviment. Com ja ha succeït a Itàlia i a França, la solidaritat directa amb les persones migrants s'emmarca en aquella zona grisa entre la legalitat i la il·legalitat, amb una progressiva tendència vers la segona i, en conseqüència, en la possibilitat de patir mesures legals. D'això en som conscients i responem amb l'actitud de la “legitimitat”.

A les escletxes ja citades voldríem afegir-ne altres dues: la formació i la descentralització.

Des de sempre considerem els espais de formació com a propensos a prendre partit de qualsevol activitat d'acció solidària, independentment del fet que la persona ja hagi viscut experiències similars. Les trobades de formació que la nostra associació du a terme estan vinculades a qualsevol aspecte del nostre aparell: la coordinació dels camps de voluntariat internacionals, la participació als camps de voluntariat internacionals i la presència civil en zones de conflicte armat de baixa intensitat (Palestina, Kurdistan, Líban i, justament, els Balcans). L'objectiu de les trobades de formació és afavorir una presència que sigui conscient de les dinàmiques in situ, respectuosa amb el context que les acull, amb la finalitat de produir dinàmiques solidàries i de cooperació virtuoses i allunyades de l'assistencialisme i de la normalització, amb el darrer objectiu de desvelar les causes del conflicte, des de l'arrel mateixa.

L'element essencial en aquests moments és l'ús d'una perspectiva lligada a l'educació no-formal, que es realitza, en la seva majoria, a través de sessions de jocs: teatre de l'oprimit, role-plays, preguntes-respostes. També les sessions més encarades a la discussió col·lectiva són dutes a terme a través del brainstorming (facilitat i, sovint, silenciós) o preveuen l'ús d'elements audiovisuals i, sobretot, de l'element de l'experiència, important per transmetre una actitutd empàtica i directa durant l'intervenció mateixa, en presència. L'educació no-formal permet, doncs, discutir sobre el factor polític i polititzar l'actitud i la perspectiva mateixa,  ja que això permet deconstruir les dinàmiques frontals i verticals de transmissió del saber, afavorint la participació de totes i de tots, així com l'intercanvi de sabers, fent del coneixement un bé comú en construcció.

Quan reafirmem la necessitat d'aquests moments formatius, també per persones que ja han viscut experiències similars, ho fem a partir de la nostra experiència transversal en el món del voluntariat internacional i de l'activisme polític. En relació a aquest darrer, el raonament declina en una (auto)crítica que deriva de la proximitat d'aquella qui es mou guiada per un esperit de militància. Les dinàmiques de l'activisme polític són sovint tan sols visibles en la seva aparença horitzontal i inclusiva, a partir dels moments assemblearis, els més clàssics. Però, pot anomenar-se inclusiva i horitzontal una discussió que, no obstant l'aspecte formal de la superació de la frontalitat, és moltes vegades poc més que un collage d'opinions que no s'escolten? Pensem en nosaltres. Per aquestes raons, en els moments de formació, explorem l'àmbit de la comunicació noviolenta i de l'atenció i l'escolta activa, elements encarats a deconstruir les dinàmiques citades.

A això s'hi afegeix un aspecte encara massa difós entre l'activisme polític, internacional o proper geogràficament: aquell de la projecció d'una mateixa en les altres. Idealitzar i projectar les nostres expectatives, motivacions i idees polítiques en el subjecte geogràfic, social i personal i en el nostre mètode de treball  – que ha de ser, de ben segur, militant com nosaltres, potencialment amb un alt nivell d'instrucció, sempre preparat a llençar-se al conflicte – són el primer pas per cosificar els subjectes i forçar processos de creixement, segurament no mútus ni horitzontals. És aquesta projecció la que està a la base de tants “fluxos” d'activisme internacionalista, a vegades moguts per un discurs auto-referencial o precipitats per vergents “emergencials”, mancats doncs d'una perspectiva auto(crítica). Txiapes, Palestina, Kurdistan, Grècia, els Balcans i Ucraïna han estat entre els marges més concorreguts per l'activisme internacionalista en els darrers anys, molt sovint units per les crides claus comunes (antifeixisme, processos de justícia social, crítica a l'estat-nació).

Encara que aquests marges portin amb ells evidents senyals de resistència i/o processos de construcció de societats noves, les lectures proposades són, a vegades, aproximatives, perquè són caracteritzades per mecanismes de projecció, creant de facto vergents de primera i de segona fila, aquestes darreres acompanyades d'altres paraules claus menys appealing, des del punt de vista militant: Sri Lanka, Sàhara Occidental, Tíbet, Azerbaijan, República Democràtica del Congo, Nigeria etc. Un punt de vista acrític vers les primeres vergents que, en el pitjor dels casos, s'han transformat en prototurisme. Palestina és segurament una de les zones geogràfiques més colpides per aquesta presència solidària poc raonada i molt egocèntrica, de manera particular després de la Segona Intifada amb, l'així anomenat, “turisme de l'ocupació”. Per una banda, cal doncs valorar la capacitat d'interpretació de les dinàmiques internacionals; per una altra banda, existeix el risc d'operar a través de la concepció de la solidaritat “condicionada”, una pràctica distant de l'internacionalisme i de les transformacions socials.

Aquest procés de projecció d'una mateixa vers el subjecte central, així com la seva cosificació, no està només relacionat amb la presència al camp, sinó i també en projeccions més estructurades i relatives a l'àmbit de la cooperació internacional. Quins processos d'autonomia poden afavorir a un projecte coordinat per una tercera geografia, amb personal expatriat? On resta la perspectiva mútua i de creixement comú? Pensem que la cooperació descentralitzada sigui l'instrument més adequat per construir unes societats justes a través de processos realment col·lectius i inclusius, per aquesta raó no podem eximir-nos de suportar i no desmarcar els nostres partners, proposar i no imposar, observar i escoltar abans de parlar. Els nostres partners locals, les nostres companyes i companys, són aquelles qui, millor que ningú altre, coneixen la realitat geogràfica, social i cultural en la qual es realitza l'acció solidària. Són elles doncs les que coneixen les pròpies necessitats personals i, en conseqüència, les que poden vincular-les a problemes més amplis en relació als conflictes que viuen. Per tant, són els primers subjectes els que poden proposar solucions i accions eficaces per la transformació del conflicte i per la construcció de noves societats.

Aquestes valoracions són sempre discutides en el marc de la nostra pràctica, immersa en un escenari internacional mai tan fluïd i estratificat com fins ara, en el qual els processos socials i polítics ja no poden ser interpretats a través dels filtres de fa vint o trenta anys. Tal i com hem tingut ocasió d'evidenciar, aquestes valoracions han estat també discutides fruit d'una evolució de les concepcions de la solidaritat, cada vegada més orientades a les satisfaccions individuals (en totes les seves vessants) i no pas col·lectives.

Encara que les apostes siguin cada vegada més altes, són al mateix temps més estimulants, perquè necessiten una dedicació constant sobre nosaltres mateixes, sobre les nostres contradiccions i les modalitats per portar endavant la nostra feina, sempre moguda (i haurà de ser sempre així) per la voluntat d'incidir sobre la realitat que ens envolta, juntament amb totes aquelles que es reconeguin en la construcció d'unes relacions hortizontals a tots nivells, en la superació de les jerarquies i les dinàmiques de poder, afavorint l'inclusió social i l'escolta recíproca.

Amb l'esperança que aquest debat pugui continuar amb altres contribucions, necessàries per crèixer, tanquem afirmant que aquests raonaments porten a una reformulació constant de les formes, a una reformulació tal que pot interceptar el més ampli ventall de motivacions que impulsen a dur a terme accions solidàries, sense però cedir en els continguts, en un procés de creixement gradual i mútu.

* Servei Civil Internacional – Itàlia.
 






Dimarts, 5.9.2017 12h15

Voluntariat de llarga durada a la Granja Kanazawa (Japó)

Tenia ganes de treballar en un projecte mediambiental. Sortir de la ciutat i treballar a l'aire lliure en contacte amb la natura. El projecte Kanazawa Farm consisteix en treballar en una granja orgànica al Japó, on pots aprendre alguns conceptes i conèixer una altre forma de viure.

Vivia a la granja amb la Yoko, la grangera, i era l'únic voluntari. La meva estada va ser de 3 mesos.

Treballava 6 dies a la setmana. De dilluns a dissabte. Diumenge festa. El meu dia a dia era així:
M'aixecava a les 7:00. Preparava l'esmorzar amb la Yoko. Tots els àpats tenien la mateixa base: sopa miso i un bol d'arròs. A més, ho complementàvem amb ous, verdures, carn, peix, iogurt o fruita  depenent de l'àpat.
Cap a les 9:00/9:30 començàvem a fer feina. L'horari de feina començava i acabava als corrals de gallines: netejar els abeuradors i posar-hi aigua, netejar les menjadores, collir els ous, mullar el menjar de les gallines amb aigua i per últim tallar i donar herba a les gallines per què mengessin variat. També fèiem anar als ànecs cap al camp d'arròs on es menjaven les males herbes.



Aquesta feina normalment ens ocupava tot el matí. Dinàvem cap a la 13:00. I a les 15:00 tornàvem a la feina. Tres dies a la setmana: dilluns, dimecres i divendres, anàvem a vendre ous. Aquests dies, per la tarda netejàvem els ous per després anar-los a repartir. Els altres dies la feina era variada. Vaig poder fer feines diferents, i això em va motivar més a l'hora de treballar. Algunes de les que vam fer són: preparar els camps d'arròs per la plantació, plantar l'arròs, construir cases pels ànecs, tallar l'herba de l'hort, llaurar l'hort, collir i plantar-hi vegetals,...



L'últim que fèiem era tornar als corrals i repetir el mateix procés que al matí. No tenia cap horari establert, alguns dies hi havia més feina i en altres menys, per això sempre acabàvem en una hora diferent, entre les 18:30 i les 20:00. Durant tot el dia feia diverses pauses, les quals aprofitava per menjar, beure, tocar la guitarra que vaig trobar a la granja, o simplement relaxar-me i pensar.

El meu temps lliure l'aprofitava per anar amb bici, dibuixar, llegir, estudiar el hiragana i katakana (alfabets japonesos). Anar fins a Yaita, el poble del costat. Anar per la muntanya, on acostumava a visitar un temple,  i algunes nits mirar una peli. Durant la meva estada també vaig poder visitar Tokio, Nikkō i Kyoto.

La granja està envoltada per natura: una muntanya al darrera, boscos pels costats, i un riu que corre molt aprop. És un lloc molt tranquil ja que pels voltants hi viu poca gent.  També hi ha moments de més activitat a la granja, com quan venen amics a ajudar. O la trobada d'SCI Japó on vaig poder conèixer als seus membres. En el dia a dia pot semblar un lloc una mica aïllat i solitari, però aquesta tranquil·litat  és una de les coses que més m'ha agradat.



Vaig gaudir molt la meva estada a la granja. La Yoko és una dona molt amable i tant ella com l'SCI van fer el possible per fer la meva estada més còmode. Al principi tenia dubtes de com comunicar-me amb ella, però no vaig tenir cap problema parlant una barreja d'anglès i japonès, que vaig anar millorant. Van ser tres mesos treballant molt però alhora molt tranquils. He après a treballar en una granja, i algunes coses de la granja orgànica. He començat a aprendre el japonès, he conegut el Japó i gent nova. I he descobert el voluntariat de llarga durada. Em quedo amb ganes de repetir. 


Dimarts, 5.9.2017 10h30

Camp de voluntariat Marianów Calling (Polònia)

Per Carlos Linares Benítez

El darrer mes de Juliol vaig participar en un camp de treball a Marianów, un petit poble d’uns 60 habitants prop de Varsòvia. El projecte estava format per un grup de 7 voluntaris procedents d’Espanya, Itàlia, Polònia, Rússia i Ucraïna.

La nostra feina consistia en preparar i dur a terme activitats d’entreteniment per a un grup de 30 nens i nenes residents a la zona (de 8 a 13 anys aproximadament). Es tracta d’una zona rural i tranquil·la, apartada de l’àrea metropolitana de Varsòvia, formada per pobles molts petits en els quals no hi ha una gran oferta de lleure per als nens i nenes, i és per això que l’associació AXA, junt amb l’SCI van decidir crear una mena de casal d’estiu amb voluntaris internacionals. Les activitats que preparàvem eren bàsicament tallers de manualitats (workshops), esports, jocs d’aigua, balls, obres de teatre i altres actuacions. També destacava la temàtica de la diversitat cultural. De fet, cada dia preparàvem els jocs i les manualitats tradicionals d’un dels països dels quals procedíem els voluntaris. A més, havíem d’animar als nens i nenes a parlar anglès el màxim possible, per tal que aprenguessin mentre s’ho passaven d’allò més bé.

Comptàvem amb el suport de voluntaris locals per a realitzar certes activitats, així com per fer el dinar. Dinàvem a la casa amb els nens i només ens encarregàvem de parar taula. De l’esmorzar, el sopar i la neteja de la casa, ens encarregàvem nosaltres mateixos.
Treballàvem aproximadament unes 6 hores diàries amb els nens (de 10h a 16h). A la tarda, també teníem força feina planificant i preparant les activitats del dia següent, però alhora podíem gaudir de temps lliure per sortir a fer un tomb en bici pel veïnat, jugar al billar, passejar pel poble o simplement relaxar-nos a dins, descansant o xerrant. El cap de setmana de descans vam aprofitar per visitar Poznan, una ciutat polonesa prop d’Alemanya que ens va resultar alhora preciosa i peculiar. El darrer cap de setmana, 4 dels voluntaris també vam decidir visitar Varsòvia, la capital.

Pel que fa a l’allotjament, ho vam tenir d’allò més bé. Dormíem a una casa rural molt espaiosa, amb dues dutxes i tres habitacions d’un, dos i quatre llits. La casa tenia una cuina en condicions i una sala per jugar al billar. La nostra veïna era membre de l’organització AXA i ens deixava utilitzar la rentadora i el wifi. A més, ens proveïa del menjar i part del material que necessitàvem per fer les activitats.

La veritat és que feia temps que volia prendre part d’un projecte com aquest i només me’n penedeixo de no haver-me decidit abans. Només tinc bones paraules pels companys, els coordinadors voluntaris, els organitzadors, i els nens i nenes amb els quals vaig passar uns dies inoblidables. He gaudit gairebé com ho vaig fer quan era jo el nen que participava als casals d’estiu.

Personalment, penso que aquesta experiència ha estat gratificant, m’ha aportat molt. Malgrat que els integrants compartíem la passió pels idiomes, no teníem gaire experiència en el camp de l’educació. Tot i així, considero que ens hi vam sortir força bé. He hagut de planificar, treballar en equip, comunicar-me en anglès i amb gestos amb els nens i nenes, i he après molt d’altres països i cultures, coses que realment només pots aprendre quan convius amb la gent i formes un bon equip.





Dijous, 24.8.2017 12h00

Camp de treball d’arqueologia a Chellah (Rabat. Marroc)

Per Marc Dalmau Vinyals

El camp de treball que he realitzat ha estat al Marroc durant la primera quinzena d’agost del 2017. Es tracta d’un camp d’arqueologia al monument de Chellah a Rabat, antiga Sala Colonia romana, i declarada per la UNESCO com a patrimoni de la humanitat. He tornat cap a casa amb la sensació que el Marroc és molt més del que he viscut i amb moltes coses pendents per fer. La intervenció a Chellah és una manera de conèixer la gent que treballa al monument. Allí vaig conèixer en Muhammad i en Jalal, dos jardiners. El projecte a Chellah no té com objectiu obtenir dades arqueològiques a través de la prospecció o l’excavació, sinó posar en contacte el mon llatí i el mon musulmà. Amb aquest projecte les dos ribes del mediterrani entren en contacte i s’enriqueixen mútuament de l’experiència. Aquest projecte va més enllà de l’arqueologia. Als voluntaris i voluntàries que s’acostin a Chellah els aconsello que s’hi acostin amb una mirada oberta a conèixer noves cultures i antigues civilitzacions.

L’associació d’acollida era la CSM (Chantiers Sociaux Marocains). El grup era format per tres noies de Madrid, un noi de Mallorca, tres representants d’Itàlia, una noia del Marroc i jo. Hi havia també un noi austríac que va decidir abandonar el camp el segon dia. Al pis hi havia voluntaris d’altres projectes procedents d’altres països. L’associació d’acollida era formada només per homes musulmans. La nostra actuació sobre el monument ha consistit sobretot en feines de jardineria. Ens hem dedicat a treure males herbes amb aixades i pales, a treure la part morta de palmeres amb serres i tisores i a escombrar les zones que anaven quedant netes. En total dedicàvem tres hores de treball al matí de dilluns a divendres. Crec que la nostra actuació sobre el lloc ha estat valuosa des del punt de vista d’aportar una mica de dinamisme i frescor a la rutina dels treballadors habituals del monument.



A nivell d’instal·lacions hem estat vivint en un pis situat molt a prop de la Torre de Hassan a Rabat. Els nois i les noies dormiem en habitacions separades en estores sobre el terra. Els organitzadors locals dormien en unes altres habitacions. El bany era la típica lletrina turca amb un plat de dutxa i una galleda amb aigua. Hi havia una cuina i una gran terrassa on menjàvem tots junts. Vam menjar tajins de pollastre, de fetges de corder i de gall d’indi. Recordo els acompanyaments amb ceba caramelitzada, olives i panses. També vam menjar cuscús amb verdures i pollastre, quiches de verdures i sardines farcides. Hi recordo les pastanagues, les albergínies, els cogombres, la carabassa, el pebrot, la remolatxa, la ceba i els carabassons.  Per esmorzar acostumavem menjar msemen i pa marroquí de farina i sèmola acompanyat amb mantega, confitura i te a la menta. Recordo la canyella, la menta, l’oli d’oliva i el coriandre.

El primer dia el vaig passar a Casablanca on vaig visitar la Medina i la fantàstica mesquita de Hassan II. És una zona amb molt de magnetisme religiós. És un autèntic remolí que engoleix cada dia a milers de fidels. El segon dia el vaig passar a Rabat on vaig visitar l’esplanada coneguda com la Torre de Hassan, on s’hi troba el mausoleu on es van enterrar l'avi i el pare de l'actual rei del Marroc. El lloc esta ple de centenars de columnes inacabades on els nens competeixen per veure qui puja a la més alta. El dia 1 de juny és el dia que va començar oficialment el camp i és el dia de reunió de tots els participants. Vaig aprofitar el matí per visitar el far, la platja, el cementiri, la medina i l’alcassaba. El far de Rabat es troba a pocs metres de la medina. Es va construir a començaments del segle XIX i serveix de guia als navegants de la costa Atlàntica. El cementiri és enorme i es troba a tocar de la platja. Vida i mort s'entremesclen entre els camins de la vida. Els jardins de l’alcassaba son el millor lloc per descansar durant el sol del migdia. Des d’aquí també es possible visitar el Museu dels Udaia. La medina és un autèntic laberint de carrerons on s’hi pot trobar menjar, artesanies i antiguitats. A Rabat també es pot visitar la catedral de Sant Pere, un gran temple catòlic construït al centre de la ciutat al segle XIX. A prop de l’estació de Rabat hi ha el Museu Arqueològic, on es troben peces molt interessants del passat romà i musulmà del Marroc, i la Biblioteca Pública de Rabat. També es pot visitar la ciutat pirata de Salé, a l’altre costat del riu Bu Regreg, rodejada d’una gran muralla i amb vuit portes.

Al Museu d’Arqueologia de Rabat es poden veure artefactes i manifestacions dels primers homes del Marroc, de l’època fenícia, de l’època romana, de l’època mauritana i de l’època islàmica. S’hi troben restes de la Sala Colonia, de Volubilies, de Mogadur, de Thamusida, de Banasa, de Lixus, de Kouass i de Lalla Mimouna. També hi trobem restes de les diferents dinasties marroquines com els almoràvits, els almohades, els benimerins, els sadites o els alauites. La visita de les restes romanes del Museu Arqueològic de Rabat es pot completar amb la visita de les restes romanes que es conserven a Chellah, corresponent a l’antiga Sala Colonia. A la zona del fòrum es conserven algunes esteles romanes amb inscripcions. També es conserven les restes d’una basílica, d’un arc de triomf, del barri dels artesans, d’uns banys o un nimfeu.

Amb tots els participants reunits, ens vam organitzar i vam crear grups per tal d’ajudar a les tasques de preparar el menjar i netejar el pis. El dia 2 d’agost vam realitzar la primera visita a la ciutat de Chellah i el coordinador ens va ensenyar la part musulmana del jaciment. Per la tarda vam anar a unes sessions d’intercanvi lingüístic on es debatien aspectes de la cultura musulmana, el món occidental i el paper de la dona. El dia 3 d’agost vam començar els treballs sobre el monument i per la tarda ens van portar a fer un bany a una platja a prop de Casablanca.

El primer cap de setmana vam anar amb tren de Rabat a Marràqueix. De l’estació de tren ens van portar directament a un domicili on ens van servir un enorme cuscús de verdures i pollastre. A la nit vam dormir al terrat de la casa sobre unes catifes ficades al terra. El dissabte 5 d’agost vam agafar un taxi turístic que ens va portar de Marràqueix a la Kasbah de La Vallée a través del sud de l’Atles. Ens vam parar a Ait Ben Hadu, a la província d’Uarzazate, una antiga ciutat fortificada, famosa per ser escenari de pel·lícules com Lawrence de Arabia, Gladiator, Alexandre Magne, El regne dels cels o Babel. També vam parar en un poble que semblava un autèntic oasi. El guia local ens va portar fins a una casa al centre antic on ens van intentar vendre catifes. Per la tarda vam entrar al país berber i a la zona més desèrtica. Vam arribar a Merzouga. Encara era de dia i a través d’un viatge amb camell d’unes dos hores cap a dins del desert vam arribar a un campament. Era ja de nit. Vam sopar a una haima amb viatgers d’altres països. Després de sopar hi va haver alguns músics que van amenitzar la nit. Primer van tocar els professionals i més tard els amateurs. Al dia següent, dilluns 7 d’agost, ens vam aixecar d’hora i vam tornar amb camell cap al poble on vam agafar de nou el taxi i vam tornar cap a Rabat. Ens vam parar a Tinguir a dinar una truita berber. També vam passar per una zona molt maca de l’Atlas, muntanyosa i plena de ramats de bestiar.



El segon cap de setmana vam anar amb un autobús turístic fins a Chefchauen, una ciutat fundada al segle XV amb els exiliats de l’Àndalus, després de la conquesta duta a terme pels reis catòlics. A la tarda vam pujar a la mesquita vella on vam veure la posta de sol i vam escoltar l’oració simultània de totes les mesquites de la vall. El lloc és molt animat i està ple de gent i venedors. És un centre turístic de primer ordre. El dia següent vam visitar les cascades d’Akchour. És un bonic recorregut de tres hores caminant fins a la cascada. Pel trajecte hi ha molts llocs on es pot menjar i banyar-se. El dia 14 i 15 d’agost el vam dedicar a fer les últimes compres. El dia 14 vaig anar fins a Meknès amb la intenció de visitar la ciutat romana de Volubilis i la ciutat santa de Mulay Idris. Però el mateix dia 14 vaig tornar cap a Casablanca a causa dels talls elèctrics del tren. Hi vaig passar la nit i al dia següent vaig anar a l’aeroport per agafar l’avió de tornada cap a Catalunya.

Gastronomia, idioma, alfabet, societats, cultura, història, mentalitat i religió són alguns dels conceptes que m’emporto a la maleta d’aquesta experiència cap a Catalunya. Potser l’actuació dels voluntaris i les voluntaris no ha significat una punta de llança encaminada a canviar, modificar o descobrir l’arqueologia de Sala Colonia o de Chellah. Però ha representant una experiència única de relació, d’amor, de diàleg, d’amistat entre els voluntaris del Servei Civil Internacional i les persones que ens han acollit i ens han rebut durant aquesta experiència. Em quedo amb l’alegria i els somriures que aquesta experiència ha fet florir en els rostres dels habitants de les dos ribes del Mar Mediterrani. Chellah segueix sent un cadàver rodejat de frondosos jardins, al que els turistes i treballadors segueixen donant vida diàriament. 


Dimecres, 26.7.2017 16h00

La cerca de refugi als Balcans ahir i avui

Per Arantzatzu i Sandra (participants al seminari 'One Step Forward, One Step Back'

Moltes són les maneres per les quals les persones que fugen de conflictes, guerres i persecucions intenten reestablir-se en països que -potser erròniament- són considerats pacífics i pròspers. La crisi de refugiats que ocupa tantes planes de diaris actualment ha deixat milers de morts i conflictes diplomàtics a la Mediterrània. Però, tot i que aquest sigui un dels escenaris més visibles de la crisi, n'hi ha de molts altres.
 
Els Balcans van ser de gran importància per a totes aquelles persones que realitzaven la ruta des del Pròxim Orient fins a Europa a peu. La ruta que portava el nom d'aquesta zona de l'Europa de l'Est va acollir, -segons dades de juliol de 2015, dos mesos abans que fos tancada- a 70.000 persones que havien creuat per Macedònia o per Sèrbia.
 
Però aquesta no és la primera vegada que els Balcans interactuen amb les migracions forçades: a la dècada dels 90, durant la guerra de l'ex-Iugoslàvia, 2 milions de persones van fugir de casa seva. Però a diferència de les persones refugiades avui, la majoria no va anar molt lluny: aquelles migracions van ser internes.
 
Les ètnies als Balcans encara es confonen a les branques dels arbres genealògics dels seus habitants, però són aquestes mateixes diferències ètniques les que van provocar la guerra llavors i en mantenen candents les brases avui. Molts d'aquells refugiats no han tornat al país del qual van fugir, formant una realitat complexa i heterogènia que ara ha de reviure -com a amfitrió o simple zona de pas- una altra crisi de refugi. Són, doncs, els Balcans una zona preparada per a entendre i afrontar millor els desplaçaments forçats? O per contra, els seus conflictes sense resoldre la fan una àrea procliu al rebuig?
 
Aquesta comparació era la que volia posar sobre la taula el seminari 'One Step Back, One Step Forward', organitzat per l'SCI de Novi Sad (Sèrbia) i emmarcat al projecte PATH (Peace Activism Through Lessons from History of Forced Migration). Durant la primera setmana de maig, 25 joves de tota Europa i amb diferents experiències i perspectives, es van reunir per a debatre aquestes qüestions i compartir sessions en les que diverses persones involucrades en la lluita pels Drets Humans -tant ara com als 90- donaven els seus testimonis i incitaven al debat. 

Alguns dels ponents que van ser convidats al seminari treballen activament pels drets de les persones refugiades que fan el seu camí per Sèrbia. Un camí que consistia en poc més de quatre dies quan la ruta dels Balcans estava oberta, però que en l'actualitat els costa dies o inclús anys. Els i les activistes que recolzen tant les persones que creuen el país, com aquelles que s'hi han vist atrapades, denuncien que un dels grans problemes de la seva feina consisteix en la falta d'ajuda per part d'un govern que es caracteritza pels canvis sobtats en la seva política fronterera i migratòria, als quals tenen poc temps per a adaptar-se i generar una resposta.

Aquest va ser el cas del desallotjament de les anomenades Barraques a Belgrad, la capital del país. Es tractava d'un espai provisional per a persones migrants del qual, en pocs dies van ser expulsades més de 1.000 persones a mitjans de maig d'aquest any. Algunes es van traslladar a campaments per a refugiades, mentre que d'altres van decidir seguir a la cerca d'un altre indret on poder asilar-se on no haguessin de passar pel tràmit obligatori de registrar-se a les llistes oficials.

Actualment s'estima que a Sèrbia hi ha 10.000 persones refugiades i hi ha vora 19 camps. Des del tancament de la frontera amb Hongria i l'enduriment de les seves polítiques migratòries, Croàcia s'ha convertit en el següent pas per a moltes d'elles. Però l'entrada no és fàcil i molts són interceptats per la policia, amb el conseqüent retorn a Sèrbia -l'últim país al que van ser registrats.
 
En aquesta difícil situació, persones com les que van compartir les seves experiències al seminari continuen oferint la seva ajuda per a garantir la supervivència de les persones refugiades, però també per oferir-los el seu recolzament a l'àmbit legal i psicològic.
 
Per a familiaritzar-se més amb la problemàtica que ha perseguit i persegueix la ruta dels Balcans, els i les assistents al seminari van visitar la frontera entre Sèrbia i Hongria, així com la reixa que separa ambdós països, fent impossible una entrada digna.
 
En un context en que molts dels i les participants provenien de la regió balcànica i havien experimentat en pròpia pell la guerra i les migracions forçades, el seminari va organitzar una Biblioteca Humana, una iniciativa on els llibres eren persones i les seves històries eren explicades a un lector que escoltava i guiava la conversa. El tema principal consistia en la cerca de refugi als 90, quan els protagonistes van ser part de la gran migració provocada per les guerres de l'ex-Iugoslàvia.
 
Per a plasmar mitjançant xifres la problemàtica de les migracions al context de guerra dels Balcans, s'ha de destacar que durant 1991 i 1995, 618.000 persones refugiades van arribar a Sèrbia, la majoria des de Croàcia i Bòsnia. Actualment, 57.247 d'aquestes tenen l'estatus de refugiades al país -això sense comptar aquelles que provenen de Kòsovo, que són considerades apàtrides des de la guerra que va acabar amb la seva independència de Sèrbia al 2008.
 
Les migracions forçades dels 90 i les de l'actualitat tenen similituts que inclouen la dependència de l'ajuda humanitaria i legal, així com la inseguretat i l'incertesa. Però les diferències també són diverses i una de les més importants està relacionada amb l'origen socio-cultural de les persones refugiades, incloent-hi l'idioma i els costums, que en l'actualitat són molt diferents a les del país d'acollida.
 
Totes aquestes diferències i ferides obertes dels conflictes dels 90 fan que l'escenari sigui encara més complicat. I és per això que els seminaris i trobades realitzats al marc del PATH són tan importants, ja que ajuden a posar sobre la taula totes aquestes problemàtiques: la divulgació fa que puguin ser estudiades i que es creï consciència a l'àmbit local i internacional.
 
El projecte PATH se centra en l'estudi de conflictes migratoris que s'han viscut a la història més recent, incloent-hi la Segona Guerra Mundial, la Guerra Civil espanyola o les guerres de l'ex-Igoslàvia. A través d'aquests estudis s'intenten entendre les migracions forçades que es viuen a l'actualitat i fomentar l'educació per a la pau en aquest context.
 
La trobada final d'aquest projecte tindrà lloc a Sofia (Bulgària) a finals de gener de 2018, on s'analitzaran i avaluaran els projectes anteriors i es conclourà quina ha estat la influència de la història en les actuals crisis migratòries. 





Perfil

Les més llegides

Arxiu




Altres articles


Servei Civil Internacional Catalunya
Servei Civil Internacional Catalunya

Carrer del Carme 95, baixos 2n.
08001 - Barcelona
T. +34 934 417 079
F. +34 934 417 018
Contacte