Servei Civil Internacional Catalunya


Articles voluntàries

Dimarts, 5.9.2017 12h45

Intervencions solidàries internacionals: de la despolitització a la possible conflictualitat.


Comentaris Cap comentari    


Per Simone Ogno (SCI Itàlia)
Traduccio de l'italià per Helena Casas Perpinyà

“Turisme humanitari o activisme transnacional”, és aquest el títol de l’important contribució de Francesco Ferri i Lucia Gennari, publicada fa algunes setmanes al diari online DINAMOpress. L’article, que condueix la seva anàlisi a partir dels desenvolupaments solidaris entorn els recents moviments migratoris europeus, pretén obrir un espai de reflexió col·lectiva sobre l’activitat en zones de frontera, a la recerca de pistes metodològiques que permetin interrogar-nos sobre la real utilitat del viatge solidari, amb la finalitat de comprendre, fins a quin punt, aquest tipus d’activisme és capaç de transformar els conflictes socials contemporanis. Com a Servei Civil Internacional portem endavant aquesta reflexió des de fa més de trenta anys, per aquesta raó acollim amb entusiasme la voluntat de fer-la esdevenir col·lectiva i, afegir-hi nosaltres, una (auto)crítica.

La genealogia de la despolitització

La violenta ofensiva duta a terme per les polítiques neoliberals vers els drets socials, culturals, civils i ambientals pot comparar-se amb la violència pròpia dels exèrcits: destrucció de les infraestructures de base, desgregació del teixit social,  devastació ambiental, pèrdua de vides. La violència pot, en conseqüència, produir efectes en la seva forma directa però, i també, en aquella econòmica i cultural, donant lloc a conflictes socials, ambientals i armats a una escala local i internacional.

Per aquestes raons es tendeix a viure el conflicte com quelcom negatiu i del qual cal allunyar-se; una tensió que, a dia d’avui, és present en tot aquell món, més o menys visible, on el voluntariat internacional i l’activisme polític es troben, de manera particular, en tant que vinculats a l’associacionisme. Al respecte, es pot afirmar que una part de l’associacionisme de base (aquell que als anys 70 era definit com a “conflictiu”), vinculat als valors del pacifisme i de la no-violència activa, ha perdut, als llarg dels anys, part de la seva capacitat de protagonisme en la realitat contemporània, desplaçant-se a un nivell abstracte, d’anàlisi metodològica, o bé esdevenint complementari a les polítiques institucionals.

S’ha allunyat així, progressivament, de la seva perspectiva militant, sense posar en dubte les bases mateixes d’un sistema violent i limitant-se a accions d’advocacy no orgàniques i quasi mai conflictives amb les institucions. No obstant no sigui aquest l’espai per aprofundir sobre un argument complex i mai realment afrontat pels autors involucrats, durant els dies precedents al G8 de Gènova, la perspectiva militant havia permès al món de l’associacionisme de base ésser inclusiu, dialogar amb qui fos i estar present, amb les pròpies idees i amb els propis cossos, als conflictes que travessaven aquells anys, desencadenant processos de transformació social susceptibles de desvelar causes i conseqüències dels conflictes: els dies del G8 foren comparables, no pas tant a un cop de força, sinó més aviat a un incendi, capaç de cremar tot el que havia estat creat fins al moment, sense permetre una nova estació de sembra.

El mes de juliol del 2001 pot ser, per tant, individuat com un moment originari de la despolitització de l’associacionisme de base, travessat per un debat tant encès com limitat sobre la violència i la no-violència, provocant polaritzacions mai sanades i allunyant-lo de facto “del carrer”.


Treball i voluntariat: els anys de la sobreposició

Una progressiva sobreprosició entre món del treball i món del voluntariat ha contribuït a aquest procés de despolitització.

La manca d’oportunitats laborals i de creixement professional han alimentat, al llarg del temps, l’inducció al treball gratuït, a l’explotació consensuada de les competències i de les habilitats. El treball no retribuït, promogut per la conveniència econòmica, ha esdevingut a ulls de l’opinió pública- i del dret- un estadi, pràctiques formatives i, finalment, voluntariat. Una confusió entre feina i voluntariat en la qual les respectives definicions i els límits conceptuals i normatius es toquen, volgudament, fins a sobreposar-se.

És aquesta la confusió en la percepció pública de les coses que disminueix el rol social del voluntariat i el valor del treball. En un context social en el qual les persones són sempre més consumidores i sempre menys ciutadanes, també el voluntariat esdevé un producte. Les voluntàries es veuen cada vegada més involucrades en unes dinàmiques cada vegada més utilitaristes, sempre immerses en activitats cada vegada més variades. La precarietat, que ha colpejat totes les dimensions de la nostra vida, no s'ha estalviat de colpejar també les formes a través de les quals es manifesta el compromís civil. Sempre més freqüent, és el cas de les persones que viuen el voluntariat com un moment extemporani, una experiència de solidaritat circumscrita en el temps i en l’espai.


Ampliar la perspectiva: la frontera com a conflicte, el conflicte com a oportunitat

És possible, però, sortir d'aquest impàs, a través d'un recorregut que porti a reconsiderar el conflicte, no pas com un immutable moment negatiu, sinó com un moment de canvi del qual no és necessari allunyar-se, perquè visibilitza les causes reals dels conflictes i afavoreix la denúncia de totes aquelles dinàmiques violentes a les quals es volen contraproposar alternatives. La crítica i l'activitat de “construcció” són dos aspectes que haurien de ser essencials en l'associacionisme de base, permetent-nos estar presents en el conflicte.

Construir enmig dels conflictes és el motor del canvi social, perquè significa treballar sobre les causes que l'han generat: en poques paraules, transformar el conflicte.

El conflicte es transforma gràcies a la contribució d'accions i processos a llarg termini que pretenen canviar les seves característiques i manifestacions interactuant sobre les causes estructurals, compartamentals i culturals. Per transformar els conflictes és fonamental construir relacions horitzontals a cada nivell, superant doncs les jerarquies i les dinàmiques de poder, afavorint l'inclusió i l'atenció entre les persones, organitzacions i moviments, promovent, a més a més, socialitat i comunitat.
Els recents fenomens migratoris mostren com la frontera és la manifestacio d'un conflicte, de difícil definició, lligat a dinàmiques locals i internacionals, sovint no directament relacionades però sempre exercitades sobre els cossos de les persones-objecte. Les accions, dutes a terme per l'associacionisme de base, en relació a les qüestions migratories, no poden, en conseqüència, prescindir d'una visió de la ciutadania que vagi més enllà de les fronteres, reconeixent a cada persona el dret de buscar, per si mateixa, pel nucli familiar i per la pròpia comunitat, les condicions per la satisfacció dels propis projectes de vida. Una recerca que ha determinat i continua determinant, per milions de persones, l'exigència de moure's, de trobar el propi camí en altres llocs diferents d'aquells on s'ha nascut. Tot plegat, suportat per un marc jurídic que reconegui la llibertat de moviment i un renovat context polític internacional, capaç d'afrontar les causes des de la base dels fonaments migratoris.
En aquest sentit, la contribució “Turismo umanitario o attivismo transnazionale” és un estímul per anar més enllà dels fenomens relacionats amb la presència solidària en zones de frontera, vinculant aquesta darrera a cada geografia i a cadascuna de les instàncies en les quals es manifesta un conflicte.


L'escletxa: formació i descentralització

En l'article citat, es parla de dues escletxes per comprendre millor les diferències entre els diversos tipus d'intervencions solidàries: politització, continuïtat temporal, enquesta jurídica i política.

Aquest tres elements són necessaris per distingir accions solidàries encarades a la transformació social, de les accions assistencialistes – en general, mogudes per l'esperit de la pietat- i, en conseqüència, accions de normalització del conflicte.

També la nostra organització s'ha trobat, en els darrers anys, amb l'exigència d'afrontar aquests aspectes, precisament enfront els fenomens migratoris que travessen l'area balcànica. Recentment, recolzant-nos en els nostres partners serbis, hem promogut un projecte “Interventi civili di pace al confine serbo-ungherese”, en suport a les persones migrants en trànsit als Balcans, la llibertat de moviment de les quals es troba obstaculitzada per les polítiques europees de tancament de les fronteres, a les quals s'afegeixen les quotidianes violacions dels drets humans, dutes a terme per la policia de frontera i de grups aparentment neofeixistes. Aquest tipus d'intervenció s'insereix en l'àmbit purament humanitari i, si volem, assistencial. El seu caràcter polític resideix, això no obstant, en una voluntat manifesta, tan simple com necessària: aquella de alleugerir el viatge de les persones i garantir-ne la llibertat de moviment. Com ja ha succeït a Itàlia i a França, la solidaritat directa amb les persones migrants s'emmarca en aquella zona grisa entre la legalitat i la il·legalitat, amb una progressiva tendència vers la segona i, en conseqüència, en la possibilitat de patir mesures legals. D'això en som conscients i responem amb l'actitud de la “legitimitat”.

A les escletxes ja citades voldríem afegir-ne altres dues: la formació i la descentralització.

Des de sempre considerem els espais de formació com a propensos a prendre partit de qualsevol activitat d'acció solidària, independentment del fet que la persona ja hagi viscut experiències similars. Les trobades de formació que la nostra associació du a terme estan vinculades a qualsevol aspecte del nostre aparell: la coordinació dels camps de voluntariat internacionals, la participació als camps de voluntariat internacionals i la presència civil en zones de conflicte armat de baixa intensitat (Palestina, Kurdistan, Líban i, justament, els Balcans). L'objectiu de les trobades de formació és afavorir una presència que sigui conscient de les dinàmiques in situ, respectuosa amb el context que les acull, amb la finalitat de produir dinàmiques solidàries i de cooperació virtuoses i allunyades de l'assistencialisme i de la normalització, amb el darrer objectiu de desvelar les causes del conflicte, des de l'arrel mateixa.

L'element essencial en aquests moments és l'ús d'una perspectiva lligada a l'educació no-formal, que es realitza, en la seva majoria, a través de sessions de jocs: teatre de l'oprimit, role-plays, preguntes-respostes. També les sessions més encarades a la discussió col·lectiva són dutes a terme a través del brainstorming (facilitat i, sovint, silenciós) o preveuen l'ús d'elements audiovisuals i, sobretot, de l'element de l'experiència, important per transmetre una actitutd empàtica i directa durant l'intervenció mateixa, en presència. L'educació no-formal permet, doncs, discutir sobre el factor polític i polititzar l'actitud i la perspectiva mateixa,  ja que això permet deconstruir les dinàmiques frontals i verticals de transmissió del saber, afavorint la participació de totes i de tots, així com l'intercanvi de sabers, fent del coneixement un bé comú en construcció.

Quan reafirmem la necessitat d'aquests moments formatius, també per persones que ja han viscut experiències similars, ho fem a partir de la nostra experiència transversal en el món del voluntariat internacional i de l'activisme polític. En relació a aquest darrer, el raonament declina en una (auto)crítica que deriva de la proximitat d'aquella qui es mou guiada per un esperit de militància. Les dinàmiques de l'activisme polític són sovint tan sols visibles en la seva aparença horitzontal i inclusiva, a partir dels moments assemblearis, els més clàssics. Però, pot anomenar-se inclusiva i horitzontal una discussió que, no obstant l'aspecte formal de la superació de la frontalitat, és moltes vegades poc més que un collage d'opinions que no s'escolten? Pensem en nosaltres. Per aquestes raons, en els moments de formació, explorem l'àmbit de la comunicació noviolenta i de l'atenció i l'escolta activa, elements encarats a deconstruir les dinàmiques citades.

A això s'hi afegeix un aspecte encara massa difós entre l'activisme polític, internacional o proper geogràficament: aquell de la projecció d'una mateixa en les altres. Idealitzar i projectar les nostres expectatives, motivacions i idees polítiques en el subjecte geogràfic, social i personal i en el nostre mètode de treball  – que ha de ser, de ben segur, militant com nosaltres, potencialment amb un alt nivell d'instrucció, sempre preparat a llençar-se al conflicte – són el primer pas per cosificar els subjectes i forçar processos de creixement, segurament no mútus ni horitzontals. És aquesta projecció la que està a la base de tants “fluxos” d'activisme internacionalista, a vegades moguts per un discurs auto-referencial o precipitats per vergents “emergencials”, mancats doncs d'una perspectiva auto(crítica). Txiapes, Palestina, Kurdistan, Grècia, els Balcans i Ucraïna han estat entre els marges més concorreguts per l'activisme internacionalista en els darrers anys, molt sovint units per les crides claus comunes (antifeixisme, processos de justícia social, crítica a l'estat-nació).

Encara que aquests marges portin amb ells evidents senyals de resistència i/o processos de construcció de societats noves, les lectures proposades són, a vegades, aproximatives, perquè són caracteritzades per mecanismes de projecció, creant de facto vergents de primera i de segona fila, aquestes darreres acompanyades d'altres paraules claus menys appealing, des del punt de vista militant: Sri Lanka, Sàhara Occidental, Tíbet, Azerbaijan, República Democràtica del Congo, Nigeria etc. Un punt de vista acrític vers les primeres vergents que, en el pitjor dels casos, s'han transformat en prototurisme. Palestina és segurament una de les zones geogràfiques més colpides per aquesta presència solidària poc raonada i molt egocèntrica, de manera particular després de la Segona Intifada amb, l'així anomenat, “turisme de l'ocupació”. Per una banda, cal doncs valorar la capacitat d'interpretació de les dinàmiques internacionals; per una altra banda, existeix el risc d'operar a través de la concepció de la solidaritat “condicionada”, una pràctica distant de l'internacionalisme i de les transformacions socials.

Aquest procés de projecció d'una mateixa vers el subjecte central, així com la seva cosificació, no està només relacionat amb la presència al camp, sinó i també en projeccions més estructurades i relatives a l'àmbit de la cooperació internacional. Quins processos d'autonomia poden afavorir a un projecte coordinat per una tercera geografia, amb personal expatriat? On resta la perspectiva mútua i de creixement comú? Pensem que la cooperació descentralitzada sigui l'instrument més adequat per construir unes societats justes a través de processos realment col·lectius i inclusius, per aquesta raó no podem eximir-nos de suportar i no desmarcar els nostres partners, proposar i no imposar, observar i escoltar abans de parlar. Els nostres partners locals, les nostres companyes i companys, són aquelles qui, millor que ningú altre, coneixen la realitat geogràfica, social i cultural en la qual es realitza l'acció solidària. Són elles doncs les que coneixen les pròpies necessitats personals i, en conseqüència, les que poden vincular-les a problemes més amplis en relació als conflictes que viuen. Per tant, són els primers subjectes els que poden proposar solucions i accions eficaces per la transformació del conflicte i per la construcció de noves societats.

Aquestes valoracions són sempre discutides en el marc de la nostra pràctica, immersa en un escenari internacional mai tan fluïd i estratificat com fins ara, en el qual els processos socials i polítics ja no poden ser interpretats a través dels filtres de fa vint o trenta anys. Tal i com hem tingut ocasió d'evidenciar, aquestes valoracions han estat també discutides fruit d'una evolució de les concepcions de la solidaritat, cada vegada més orientades a les satisfaccions individuals (en totes les seves vessants) i no pas col·lectives.

Encara que les apostes siguin cada vegada més altes, són al mateix temps més estimulants, perquè necessiten una dedicació constant sobre nosaltres mateixes, sobre les nostres contradiccions i les modalitats per portar endavant la nostra feina, sempre moguda (i haurà de ser sempre així) per la voluntat d'incidir sobre la realitat que ens envolta, juntament amb totes aquelles que es reconeguin en la construcció d'unes relacions hortizontals a tots nivells, en la superació de les jerarquies i les dinàmiques de poder, afavorint l'inclusió social i l'escolta recíproca.

Amb l'esperança que aquest debat pugui continuar amb altres contribucions, necessàries per crèixer, tanquem afirmant que aquests raonaments porten a una reformulació constant de les formes, a una reformulació tal que pot interceptar el més ampli ventall de motivacions que impulsen a dur a terme accions solidàries, sense però cedir en els continguts, en un procés de creixement gradual i mútu.

* Servei Civil Internacional – Itàlia.
 




Comentaris


No hi ha cap comentari




Comenta

El comentari s'ha enviat correctament

  Previsualitza

La direcció de La Veu del País Valencià es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.

Perfil

Més articles

Arxiu




Altres articles


Servei Civil Internacional Catalunya
Servei Civil Internacional Catalunya

Carrer del Carme 95, baixos 2n.
08001 - Barcelona
T. +34 934 417 079
F. +34 934 417 018
Contacte