Servei Civil Internacional Catalunya


Articles voluntàries

Dilluns, 9.4.2018 18h15

El que ens uneix i el que ens separa - Voluntariat a Jordània


Comentaris Cap comentari    


Per Marta

El periodista Bru Rovira escriu en el seu llibre de cròniques Áfricas: “Durant les inundacions de Moçambic l’any 2000, una dona va ser rescatada per un helicòpter juntament amb un grup que s’havia refugiat en uns arbres. Amb gran dificultat, la tripulació sud-africana de l’helicòpter va aconseguir llençar uns cables per pujar-los a bord. Però a l’arribar a la cabina, la dona, desesperada, va començar a cridar i, de sobte, es va llençar a l’aigua. S’havia oblidat la seva olla i de cap de les maneres marxaria sense ella! El pilot de l’helicòpter no s’ho podia creure. Una hora de vol d’aquells aparells llogats a Sud-Àfrica costava cinc mil dòlars. Quant costa una maleïda olla? Nosaltres no ho sabem. Els que viatgem amb un bitllet d’anada i tornada mai en sabem el preu. Però el preu no explica la vida de la dona. El preu és la nostra mirada. Aquesta és la distància que a vegades sento que em separa de la dona de la olla. La distància insondable que em separa de l’Àfrica.”



De tant en tant, des de Jordània, recupero aquest fragment i m’hi sento identificada. A vegades, en el meu dia a dia, també sento una distància infranquejable entre tot el que jo soc i el Pròxim Orient. Vull entendre aquesta gent, aquesta manera de fer, de saludar-se, d’explicar-se la vida, de menjar, de conduir, de treballar, de caminar, de fer amics, de ballar o d’estimar, diferent a la manera de fer en què jo he viscut i crescut tota la meva vida. Els jordans viuen diferent i això, a vegades, m’atrapa, m’encisa, m’encanta i m’enamora. D’altres, en canvi, em posa nerviosa, perquè no acabo d’entendre els seus codis, no els comparteixo o no hi estic d’acord.

Sé que quan torni a Europa trobaré a faltar aquest caos, aquest caminar tan pausat, aquest treballar tan poc planificat i tan poc eficient. Sé que trobaré a faltar que tothom m’ofereixi menjar i beure, que vulguin acompanyar-me a tot arreu o que em truquin cada dos per tres. A Europa trobaré a faltar el Pròxim Orient i al Pròxim Orient trobo a faltar Europa. I en aquesta disquisició, descobreixo i aprenc petites coses de cada lloc que són les que el defineixen.

L’altre dia, parlant en un jordà de les nostres respectives famílies i tradicions vam començar la broma de què ens dirien si els diguéssim que ens volem casar.

- Si li digués a la meva mare que m’he enamorat d’una noia occidental, atea, que no creu en el matrimoni i que a sobre pensa que pot follar amb qui sigui sense problemes, es desmaiaria del susto. “Aquests occidentals sense moral”, diria.

- Si jo li digués a la meva mare que m’he enamorat d’un jordà, que me’n vaig a viure amb ell i la seva família, com es fa en aquests casos, en un poble perdut, que per casar-nos convidarem a tot el poble i la gent em regalarà joies i or per poder comprar l’imprescindible per la meva casa, que, és clar, hauré de netejar, cuidar i mantenir digne, a la meva li agafaria un patatús. “Aquests moros incivilitzats”.

Que sí, que ens separen moltes coses, quilòmetres, llengües, creences, però vés si no ens ho passem bé, oi, fent-ne broma. Vés si no ens estimem, també, així com som. I que mengem tots dos del mateix plat d’arròs perquè tenim gana, perquè tots dos necessitem menjar. I que parlem del futur, de què volem i de com n’estem de perduts, perquè tots dos tenim por i esperança. I que riem i ens en fotem de les tonteries racistes de les nostres famílies i dels prejudicis que també nosaltres arrosseguem.

Viatjo per descobrir i entendre la humanitat, i per entendre’m a mi mateixa, també. Pot semblar tòpic, però és així. Els jordans estimen, mengen, es relacionen, parlen, es toquen diferent. Però és igual, perquè també estimen, mengen, es relacionen i parlen, en general. I també tenen por, se senten sols, els agrada riure i acariciar-se i estar acompanyats, i s’estressen i criden i s’enfaden. I vés, que també són persones i quan els coneixes, amb les seves virtuts i defectes, te’ls estimes i els odies també una mica, perquè tenen, com tothom, coses odioses i coses fantàstiques.  




Comentaris


No hi ha cap comentari




Comenta

El comentari s'ha enviat correctament

  Previsualitza

La direcció de La Veu del País Valencià es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.

Perfil

Les més llegides


Més articles

Arxiu




Altres articles


Servei Civil Internacional Catalunya
Servei Civil Internacional Catalunya

Carrer del Carme 95, baixos 2n.
08001 - Barcelona
T. +34 934 417 079
F. +34 934 417 018
Contacte