Servei Civil Internacional Catalunya

Camps de Voluntariat a Àfrica

Dilluns, 5.9.2016 19h15

Camp de voluntariat a Zanzíbar - Norbert Manén

Jambo!

Se m’encomana una tasca delicada nogensmenys ambiciosa: descriure un camp de treball a Unguja, Zanzíbar, Tanzània. Començaré amb un apunt: quan els marrecs de Barcelona sortim a pixar pins diem “marxo a l’Àfrica”. Juguem a ser déus. L’Àfrica és enorme i a cada punta tenen les seves manies, cultures i virtuts. Així que parlaré de Zanzíbar: l’illa promesa.

Diuen que aquest petit arxipèlag situat a la costa est del continent que fou el bressol de la humanitat és un dels paradisos per als mortals, i no erren massa. A l’illa principal, Unguja i ha una densitat de població intensa constantment assetjant aquells muzungu (blanc) perduts del ramat, amb la boca oberta i caminar insegur. Qui-ets-com-et-dius-que-hi fas-aquí-d’ón-ets?-messi. Saber el valor de tot allò bàsic i assimilar tota la vitalitat són els utillatges amb els que ràpidament t’equipes, un cop adquirits et permeten gaudir dels sotracs dins els Dalla Dalla’s i les platges tropicals, amb la companyia dels actors de “Buscant a Nemo”. 

Tu i les dues anècdotes arribeu al camp. Coneixes els voluntaris i els locals: tots tímids al principi, els locals molt càlids, et fan sentir com a casa. 
 
Els dies passen i la feina té recompensa: plantar Manglars, tot i ser una tasca repetitiva, et permet tant discernir les realitats dels locals com dels altres company internacionals, o bé recórrer el teu propi camí frondós i trobar un espai de reflexió, l’únic prolongat durant el dia. Tanmateix, les classes d’Anglès del vespre demanen suor i hores per tenir-les llestes quan en un instant ja s’enceta la cançó o el joc que en marca el final. Amb tot, al darrer element de la llista hi tenia ser professor d’Anglès, no obstant això ha estat una experiència molt enriquidora per ambdós parts (espero). 

Dins els succints moments lliures dels que disposem, proposo activitats de cohesió de grup, que, a l’hora de prendre decisions, ens donen un cop de mà ja que podem compartir lliurement el nostre punt de vista, som una gran nova família. Considero imprescindibles aquests espais per compartir el que carreguem de les nostres rutines, on s’aprèn i s’ensenya en un win win. 

Com a altres voluntaris a l’Àfrica, t’adones que les nostres accions com a tals no eren imprescindibles, i moltes vegades ens sentíem que érem desitjats més com a font d’ingressos de turisme alternatiu que no per al nostre impacte real, tot i que esperem que la nostra feina altruista, juntament amb la de camps previs i posteriors,tingui un impacte de desenvolupament -no dependent- sobre la societat de Zanzíbar. 

Per rematar: com a ésser humà percebo una transició; intento comprendre l’estil de vida i la cultura musulmana-Zanzibarita, que m’obren plantejaments de la vida que són intransferibles i molt valuosos - Pole pole. Agraeixo a l’SCI l’oportunitat que m’ha donat i considero la seva labor imprescindible i inestimable.

Ahsante Sana & Hakkuna mattata,

Nor


Dimarts, 21.10.2014 13h45

Kiguranga Women Self Help Group (Kènia)

Aquest any he tingut la sort de poder anar a un camp de treball a Kenia, concretament a un projecte que es diu Kiguranga Women Self Help Group. Dic sort per que conèixer aquelles dones a casa seva i en el seu ambient  es un luxe. Kiburanga es una associació de dones que s’han ajuntat per resoldre problemes i donar-se suport per treure al màxim de profit a lo poc que tenen. Quan dic que tenen poc em refereixo a poca cosa material, les cases son petites, algunes sense mobles ni matalassos, evidentment sense aigua ni llum. Allà les dones son el puntal de la casa, de la família i de la economia, els marits ... be els marits son la gran incògnita: que fan? Es la pregunta que ens fem tots. Doncs aquestes dones amb tant poc son enormes en alegria, ganes de viure, energia i empenta. Fan manualitats, planten patates, ... tot per aconseguir una mica diners que inverteixen en la pròpia comunitat.  I a l’estiu intenten, amb l’ajuda del cooperants, avançar en nous projectes que ajudin a l’educació del seus fills.
He picat pedra per convertir-la en grava i poder fer una letrina, he tret males herbes del hort, he plantat arbres per poder vendre’ls com a fusta,  he jugat, cantat i ballat amb seus nens...  He po
gut assistit a les seves reunions setmanals, m’han deixat participar,  i m’han explicat coses realment impactants de la seva vida.

Encara que no tots els companys ho han viscut de la mateixa manera. Alguns cooperants del meu grup semblava que anessin de vacances, a posar-se morenes o a fer turisme.  Vam fer un  llarg viatge, vam anar a viure a una zona rural on els nens no van a l’escola per que no tenen sabates per aposar-hi, i hi havia qui es preocupava més de si una samarreta queda be amb uns pantalons o qui sortia més vegades a les fotos.
Anar a Kiguranga es conèixer a un poble des de dintre i en primera persona. Es veure unes necessitats, costums i historia totalment diferent de les nostres.  Es una oportunitat de viure durant 3 setmanes una experiència, que si et deixes portar per ells, serà única. 





Dimecres, 23.4.2014 17h00

Itzar (Marroc)



Dimarts, 14.1.2014 13h30

Les Ententes (Senegal)

Tenía muchas esperanzas de volver al Senegal rural y campesino. Mis recuerdos de cuando estuve el Dakar conociendo la vida urbana y las distintas manifestaciones culturales eran incompletos sin profundizar en la vida de los campesinos y sus esfuerzos por adaptarse a los nuevos tiempos.

La acogida de los responsables del proyecto cooperativo LES ENTENTES fue muy satisfactoria, y nos alojaron a mis compañeras, Guinette congo-belga y Marta de Italia, entre cada una de las familias del equipo.
Mis compañeras fueron muy afortunadas pues participaban más en las tareas del hogar y la amistad con las mujeres. Mientras que yo vivía en el poblado de Lamine que estaba solo, lo cual me permitía relacionarme con el grupo de vecinos de mi poblado.
Hacía mis tareas corrientes sin distinción de género, lo cual sorprendía a todos, pues allí ciertas cosas están reservadas al trabajo femenino.

También me apasionaba colaborar en la recolección de los cacahuetes y valorar el trabajo de todos para soportar la dureza del campo y la presión del mercado.

Como me era difícil compartir la escasa comida de la familia yo compraba lo que necesitaba en los pueblos próximos, y eso me permitía saber como funcionaba el comercio y la economía de intercambio.

En esta época se celebró la fiesta musulmana del cordero TABASKI, y fue interesante como los pobres vestidos de cada día se cambiaban por lujosos trajes de maravillosos colores y dibujos.

Conversábamos con tranquilidad de todos los temas, y sentíamos el cariño, la cercanía y el respeto mutuo a nuestras ideas y las suyas. He escrito varias veces para seguir en relación pero las cartas no llegan pues hasta el precio de un sello es una fortuna.





Perfil

Arxiu




Altres articles


Servei Civil Internacional Catalunya
Servei Civil Internacional Catalunya

Carrer del Carme 95, baixos 2n.
08001 - Barcelona
T. +34 934 417 079
F. +34 934 417 018
Contacte