Servei Civil Internacional Catalunya

Camps de Voluntariat a Europa de l'Est

Dimarts, 25.10.2016 10h45

Camp de voluntariat a Diyarbakir (Turquia)- Refugee Solidarity

Cada matí ens llevem a la Guest House. Roj bash! Les companyes kurdes han preparat l’esmorzar i ens reunim a taula mentre xerrem, entre rialles, sobre les nostres diferències lingüístiques. Heval, companya en kurd.

A Diyarbakir estan sempre a punt per oferir-te i compartir el te. La seva és l’hospitalitat d’un poble que comparteix la vida, la comunitat les fa més fortes, més presents. La mesquita es fa sentir puntual a la pregària, però aquí no totes són musulmanes, no tothom parla turc malgrat que l’Estat insisteixi a fer-se molt present. L’any passat onejava una gegant bandera turca sobre el castell de Diyarbakir, fa tres setmanes n’hi havia dues: totes hem de saber que som encara a Turquia.

Malgrat tot, el silenci kurd es va trencar ja fa temps: “Durant el cop d’Estat, per nosaltres va ser el període més tranquil. Llavors pensava que potser així els turcs podrien entendre com nosaltres vivim cada dia des de fa tants anys.” L’Umut ens ho explica mentre caminem pels carres de la seva ciutat. En un petit pati un grup d’ancianes canten a viva veu aquelles cançons en kurd que, a dia d’avui, per desgràcia, molts pares i mares tenen por d’ensenyar als seus fills i filles.



Una petita Diyarbakir existeix a 20km al sud de la ciutat. “Aquí la vida ja no és vida”, ens diu Semo al camp. Ella hi viu des de fa dos anys. Hi arribem amb l’autobús i la seva música, que no pot mancar mai. Elles sempre canten, el ball forma part de la seva vida.

Spas, gràcies; xêr hatìn, benvingudes. El camp de refugiades de Diyarbakir va néixer el 2014 com un camp de transició però, a dia d’avui, les fronteres estan tancades i les 1.300 persones que, apròximadament, hi viuen romanen estables sense saber, amb certesa, quan podran marxar, qui sap si per tornar a casa o bé per anar a Europa. Semo, de 63 anys, mare d’11 fills i filles i de tantes altres, com diu ella, ens explica com van haver d’escapar de Dugur. Van tenir tan sols una hora per posar casa seva en una maleta. Ja no tenen la seva documentació, tampoc diners per imaginar-se un demà fora del camp. Per sort, ens diu, un dels seus fills ha aconseguit arribar a Alemanya. Es truquen de tant en tant.

Refugiada s’ha convertit en una paraula llunyana, cada família té el seu recorregut i la seva història. El parc, de 260.000 metres quadrats, on abans es feien els picnics, avui acull persones que no tenen una situació legal reconeguda, però tothom sap que són allà.

En la seva majoria arriben d’Irak i són yazidi. Elles no obliden: a les seves tendes hi ha escrit 3/8, en record al genocidi dut a terme per l’Isis a Sinjar, el 3 d’agost del 2014. És difícil saber quantes arriben i quantes se’n van; ens diuen que durant l’any han marxat prop de 17.000 persones, però ningú sap dir-nos a on. La quotidianitat al camp transcorre amb un clima d’estancant transició, la seva voluntat de marxar és determinada, així com ho és també la indiferència del Govern vers les seves vides.

Hi ha preguntes difícils de respondre. Les dones vesteixen colors violes, el color de la dona kurda; prenen cura dels fills i filles i gestionen el menjar, la família, els records: “Durant el dia estem assegudes, preguem per elles, per nosaltres, prenem cura de les nostres famílies i cuinem per totes”. En els darrers dos anys s’han celebrat, tan sols, 4 matrimonis al camp. Arribades en aquest punt, les persones procuren no estrènyer gaire les relacions: casar-se voldria dir tenir una altra mort per plorar. No és una qüestió d’edat, moltes d’elles esperen només morir: “han matat tanta gent que ja no tinc por”. Ella té 20 anys, viu a la ciutat de Diyarbakir i ens diu el mateix que Semo.

La pregunta sobre els nens i nenes és sempre aquella més difícil de respondre. El camp de Diyarbakir està gestionat per la municipalitat i és aquesta la responsable de la seva manutenció: l’aigua i l’electricitat són abastides per la municipalitat, sempre kurda, mentre que el menjar arriba gràcies a la col•laboració de l’associació Support of Live, que dóna 45 lliures turques al mes per persona.

L’assistència sanitària és precària i està gestionada per voluntàries, les quals cobreixen torns de 5 dies a la setmana en una petita casa de fusta al camp. L’educació i la sanitat són legalment competència del Govern. El mateix Govern que fa tres setmanes va tancar el canal de televisió de dibuixos animats en kurd i seus de diaris, el mateix Govern que “accepta els kurds només si diem que som turcs”. És així com els nens i nenes ja no tenen escola des de l’any passat i no compten amb una assistència sanitària garantida.

La presència de 30 joves estrangeres aconsegueix trencar amb la monotonia del camp, els nens i nenes somriuen i expremen les seves quatre paraules en anglès. Algunes d’elles han nascut al camp, altres recorden bé casa seva i ens l’ensenyen en els seus dibuixos.

En Jamal, de 22 anys, ensenya anglès 3 vegades a la setmana. 200 nens i nenes assisteixen a les seves classes, “però no n’hi ha prou: els dies passen i, sense una escola, res aconsegueix allunyar-les de l’estancant realitat del camp.”


Els pares i les mares s’apropen, spas. El temps al camp sembla agafar un altre ritme, segurament perquè 10 dies no són suficients per conèixer tantes històries. Totes elles ens demanen una sola cosa, sempre la mateixa: porteu a casa vostra aquesta realitat, feu conèixer la nostra història, organitzeu camps pels nens i nenes. Elles encara hi són a temps.

El sol a Diyarbakir es pon aviat. A les 18.30h marxem del camp i ens acomiadem de totes. Per elles el sol és la llum que dóna fruit a la vida, el verd de la seva bandera és la terra per la qual lluiten i el vermell és la rebel•lió que les manté dempeus.

Per algunes de nosaltres aquesta ha estat la primera vegada a Diyarbakir, altres ja hi havien estat. En qualsevol cas, totes hem après que la solidaritat és el que ens manté unides a aquest poble.

Per Helena Casas Perpinyà.


Dimarts, 18.10.2016 10h00

Camp de voluntariat a Àustria

La setmana del 26 de setembre al 2 d’octubre vaig realitzar el meu primer camp de treball. Ho vaig fer acompanyada d’un amic, el qual ja havia fet tres camps de treball amb anterioritat. Quan m’ho va proposar em va semblar una bona idea. Vam decidir anar al Tirol, a Àustria, perquè ens encantava la zona.

Ara que ja fa uns dies que hem tornat, he decidit escriure sobre la meva experiència. Precisament, perquè al fer uns dies, considero que puc explicar-ho amb una perspectiva diferent; no tant idealitzada. En aquest cas, nostàlgica.

El nostre camp de treball estava situat a la ciutat d’Innsbrück, capital del Tirol. Cada matí ens aixecàvem ben d’hora i sortíem del nostre hostal. Només al sortir per la porta, ens carregàvem de vitalitat en veure davant de nosaltres els imponents Alps, els quals ens acompanyaven els vint-i-cinc minuts de trajecte caminant que teníem des de la ciutat fins a Mühlauer Fuchsloch,  on realitzàvem el camp.

Un cop allí, la nostra tasca al camp era la de tallar, rampillar i transportar l’herba. Va ser apassionant aprendre a utilitzar la dalla, amb compte, sense fer-nos mal; esmolar-la i segar l’herba amb ella i, després, rampillar i transportar els grans munts amb un carretó sense que et caigués res en cap moment. També vam talar alguns arbres i els vam transportar, amb ànims, sense decaure, amb força emocional i física, per la gran tasca que estàvem fent per conservar aquell oasi natural i per l’ equip que formàvem. Vam conèixer tritons i granotes de la zona, vam veure esquirols i ratolins i ens vam familiaritzar i aprendre sobre ocells gràcies al Wolfgang i la Sylvie, que eren els biòlegs que s’encarregaven de mantenir i preservar la zona.



Tot i que la feina era dura, això no ens importava, restava en un segon pla, el lloc era idíl•lic, paradisíac.  També va ser més fàcil afrontar el nostre esgotador treball gràcies als nostres companys d’experiència: el Nick (del Japó), el Mika (de Finlàndia) i la Zuzana (de la República Txeca), amb els quals vam crear un vincle ferm que ens va permetre gaudir de grans estones tant a l’hora de treballar com en el nostre temps d’oci. Malauradament, no puc dir que passés el mateix amb la nostra coordinadora de camp amb qui no ens vam relacionar (ni en el temps de treball, ni molt menys en el nostre temps lliure) i la qual, fins i tot, no es va acomiadar de nosaltres.



Ara que he tornat puc dir que aquesta experiència m’ha fet veure les coses des d’una altra perspectiva. Tot i la rutina de treballar i estudiar, m’intento refugiar en aquells dies al camp de treball, recordant-los tot sovint, on he après valors que m’han ajudat a créixer. He pogut entendre la grandesa de la multiculturalitat, que a la vida res és blanc o negre, sinó que hi ha matisos, que el que t’omple són les experiències, que no hi ha res més bonic que sentir-te en llibertat...

Per Miriam Roma





Dimarts, 11.10.2016 16h00

Voluntariat a Çivril (Turquia)

Són les 21h, hora local a Çivril (es prenuncia Txivril), les 20h a Vic. Hem demanat unes pizzes i som cinc, els meus companys de cordada la Carla i en Dani i, l'Orkun i en Yarkin (dos germans). Decidim després de sopar "to hang out with some friends" (trobar-nos al cafè amb uns amics). Ha set un dia agradable i calorós, ara la nit també ho és. Riem, cantem i ballem: somriem. Una cosa canvia, els nostres amics deixen de parlar-nos en anglès i masteguen amb rapidesa el turc; el seus telèfons mòbils han començat a vibrar i les trucades comencen a sentir-se. El cafè comença a buidar-se i deixem enrere aquell instant de pau per passar a una freda confusió. Ens dirigim amb cotxe a Kindergarden però no hi passarem la nit aquest cop, deixem enrere el que s'ha convertit en casa nostra (que no és res més que una escola enorme), per dirigir-nos a una altra casa; la de l'Orkun i en Yarkin. Només agafem quatre coses, -."we don't want to take any risk" .- ens comenten.

No és fins ser dins de casa amiga que ens adonem del perquè de la seva actitud estranya. Al televisor podem veure les notícies, en turc evidentment, però les entenem perquè ens ho tradueixen tot. Les paraules que recullo amb el cor en un puny, la sang freda i les venes més primes provocant-me un mareig són: "confusió, cop d'Estat, amenaces, bombes, trets, civils morts i, per aconseguir-ne més, els helicòpters militars no porten encesos els llums obligatoris però, així i tot es pot veure la silueta de la màquina com un corb dins la nit (això m'acollona més que no pas si el veies). El president o 1er ministre ha fet una crida a la població per aturar el conflicte bèl•lic (per sorpresa meva milers de civils responen a la petició). Amb les seves pròpies mans veig com treuen els soldats dels tancs, la policia en deté uns quants i d'altres també però aquests són els que no volien fer-ho.
 
 
Encara segueix el conflicte, això és a Ankara i Istanbul; el parlament és bombardejat, els periodistes atemorits però ferms passaran la nit en blanc com la resta de civils (aquells que lluiten contra armes i tancs només amb les mans) i, jo mateix. A la nostra família acollidora no se'ls veu massa preocupats, parlen d'estratègia política i jo els dic: "A quin preu!". Tenen raó no hi podem fer res, ens trobem molt lluny de les dues ciutats però estic igualment aterrit. Ja em donava per vençut quan, per satisfacció meva, veig com la cara dels amics turcs canvia a un horror indescriptible quan se'ns mostra una imatge d'un helicòpter acostant-se el parlament i deixant anar, com qui deixa caure un pètal d'una flor, una bomba que, per uns segons eterns, il•lumina de foc i fum el parlament. No estic més calmat però m'alegra veure'ls ara sí desperts. Una de les cadenes de televisió també ha se't tancada, només veiem una imatge estàtica i sentim veus de dolor acompanyades de crits i encara alguns trets de fons.

A Çivril l'orador del poble per megàfon ens crida a tots/tes els carrers en suport. Per whatts app (en imatges) veiem com l'oratòria i el sofisma religiós aconsegueixen moure els/les turcs/ques. Nosaltres ens quedem a casa, quina ràbia no poder fer res. Ara els seus arguments canvien una mica: "resant tampoc s'aconsegueix res, i nosaltres estem en contra del nostre president turc". "Teniu raó", els dic, "però això serveix per expressar suport els qui s'hi deixen la pell". Em donen la raó, ells estan preocupats però ara ho dic jo repetint-ho: "Què podem fer"? Esperar! Creure en una solució malgrat ens desagradi o, com a se't (gràcies a la vida) ens sigui favorable. L'orador del poble torna a recitar en àrab, és la 6a vegada, a Çivril no havia passat mai; les oracions ara són de dol, hi ha hagut morts. Són quarts de 4 i llegeixo un "whatts" d'una estimada amiga turca a qui intento fer somriure i riure el camp de treball on participo com a voluntari. Som 13, els tres de la Península Ibèrica i els 10 amics/gues, nois i noies d'entre 13 i 18 anys. Dilay diu: "Una amiga és a Ankara..., una bomba..., estic molt espentada..., la bomba ha explotat molt a prop d'on viu..., una altra acaba d'explotar..., no vull viure en aquest país..., ploraré, ploro, estic molt nerviosa i desesperada..., no em queden paraules...,tant de bo hagués nascut al lloc d’on vens, Oscar.»

Aquestes paraules formaran part dels meus pitjors malsons i records. Sang de Déu! M'agradaria poder-la tornar a fer somriure i riure, com a tots els altres. M'ha costat 5 dies veure'ls feliços/ces però no marxaré fins tornar-ho a aconseguir.

(La fotografia va ser feta el Divendres 15 de juliol a l’Ajuntament amb l’alcalde de Çivril.)

Per Òscar de León





Dimarts, 14.1.2014 13h30

Old Brewery Chric (República Txeca)

Feia ja uns quants anys que no participava a un camp de treball. Durant molts anys vaig estar participant intensivament amb l’SCI, com a voluntari, coordinador , MTV i iclús com a membre del staff d’algunes branques internacionals, Paris, Roma…

En tots aquests anys sempre he après alguna cosa de cada experiencia, i el balanç s’ha decantat cap a la positivitat . Les bones coses no han canviat, i malgrat la pausa, he de dir que en el camp de treball en el que vaig participar aquest passat estiu vaig retrobar el mateix bon ambient i cooperació  internacional que recordava. Estar aillats en un petit poblet de la regió de bohèmia a la república Txeca no va ser un impediment per pasar-nos ho d’allò més bé, sinò tot el contrari. I hem de dir que el surtidor inesgotable de cervesa del que disposavem ens feia bon servei, entre pausa i pausa del dur treball físic. Vam contribuir a reconstruir quasi de zero una antiga fàbrica de cervesa (d’allì el nostre avituallament), a banda de participar en l’organització d’un festival musical local, on cadascú des voluntaris vam ficar el nostre granet creatiu, alguns feien jocs amb els nens, jo vaig fer caricatures dels assistents, i tots plegat vam fer una obra de teatre.

En acabar el camp encara vam tenir temps de visitar junts Praga, una de les ciutats més boniques que he vist, i n’he vist moltes. En definitiva tota una experiencia que no em canso mai de repetir, perquè sempre és diferent. Un voluntari a cada nou camp de treball viu sempre“la seva primera vegada”!

Miquel Villalba Sánchez


Dimarts, 8.10.2013 15h15

Ashram Yoga center (República Txeca)

Situat just al mig de la República Txeca, als afores del petit poble de Žďárec u Skutče, hi trobem aquest centre de Yoga. És una casa amb espai per dins i per fora, sobretot, amb molt de terreny i molt de verd. El centre té un aspecte força humil, però no és un lloc qualsevol.
 
La rutina de cada dia era bàsicament aquesta: ens aixecavem cada dia ben d’hora; tot just llevats fèiem una hora de Yoga per despertar-nos, estirar els músculs i preparar-nos per la jornada de feina. Baixàvem a esmorzar i al acabar sen’s assignava una feina, ja que n’hi havia de tot tipus. Després de dues hores treballant tocava el teabreak, per recuperar les forces i hi tornàvem per dues hores més. Es servia el dinar, fèiem 30 min de relaxació i tornàvem a la feina per 2 hores més, i a partir d’aquí, temps lliure.
 
La feina depenia bastant de les facultats físiques de cada un, així que els més preparats treballaven tallant i portant llenya, transportant pedres i fent molta feina de pic i pala. La resta de la gent solia ajudar amb la remodelació de la casa de convidats, i consistia bàsicament en cobrir les parets amb argil·la.
 
Al centre tot el menjar servit era vegetarià, i molt natural! Tot el que menjàvem era conreat allà mateix, i normalment cuinat amb bastantes espècies. Durant el temps lliure passàvem bastanta estona al tearoom, on teníem ocasió de parlar amb tothom i conèixer als altres voluntaris (i als gats que rondaven per allà també, ja que n’hi havia uns quants!). Una cosa bona és que el bar del poble estava ben aprop, i amb preus molt barats! Al cap de setmana vem visitar ciutats properes, vem fer un foc al jardí de la casa, i durant la setmana també fèiem jocs entre tots o fins i tot sessions musicals, ja que hi havia un parell de guitarres i un munt d’instruments exòtics.
 
Per resumir, jo vaig passar un temps fantàstic quan vaig estar allà i vaig fer molt bones amistats amb els companys, van ser dues setmanes inoblidables. Crec que és un camp de treball que pot ser diferent dels altres, i pot oferir moltes coses que els altres camps no tenen. Si qualsevol dubta, jo realment el recomano.





Perfil

Arxiu




Altres articles


Servei Civil Internacional Catalunya
Servei Civil Internacional Catalunya

Carrer del Carme 95, baixos 2n.
08001 - Barcelona
T. +34 934 417 079
F. +34 934 417 018
Contacte