Servei Civil Internacional Catalunya

Camps de Voluntariat a Europa de l'Oest

Dimecres, 14.1.2015 16h00

Moers (Alemanya)






Dimarts, 21.10.2014 14h00

Centre de Refugiats d'Almelo (Holanda)

Si hagués de descriure la meva experiència amb una frase, cosa difícil, diria: Conèixer la realitat dels refugiats i les dificultats que els toca viure. Va ser molt colpidor conèixer les històries de persones del centre i veure com d’injusta pot arribar a ser la vida.

Érem deu voluntaris i teníem dues camps leaders. La nostra tasca era pensar i preparar activitats per als nens i adolescents del centre, ja que durant l’època de vacances d’estiu estan al centre sense res especial a fer-hi. Ens dividíem en tres grups segons l’edat dels nens i fèiem activitats com curses de relleus, picnics, murals, braçalets de fil, jocs d’aigua, balls i esport, MOLT esport. Ens passàvem el dia jugant amb els nens i nenes a voleibol, futbol i basquet, els encantava. Era genial veure l’energia i els somriures que tots ens regalaven només veure’ns. El simple fet que voluntaris de diferents països del món vagin al seu Centre de Refugiats els feia estar contents. L’últim dia vam organitzar una festa per a tothom, grans i petits. Vam fer la decoració a mà, vam cuinar hamburgueses (Halal, per a que gent de totes les cultures en pogués menjar), hi havia inflables, màquina de fer crispetes, núvols de sucre, torneig de futbol...

Va ser una experiència increïble que recomano a tothom, sense cap mena de dubte. Descobreixes un món que d’altre manera costa conèixer ja que, per desgràcia, no se’n parla sovint (per no dir mai). A més, et provoca un enorme canvi a nivell personal. Durant aquells dies vaig reflexionar molt sobre les prioritats a la vida. Us heu plantejat mai què seria de vosaltres sense la llibertat? Quin tresor! I quant poc valor li donem actualment a la nostra societat! Els refugiats del centre no es sentien lliures, ni ho eren del tot...

Per acabar dir que em vaig passar dues setmanes buscant trèvols de quatre fulles, m’hauria encantat regalar-los tota la sort del món, ja que se la mereixen i la necessiten. No el vaig trobar, però tot i així el grup de voluntaris vam fer el possible per fer que els nens, nenes i adolescents del centre passessin dues setmanes una mica més amenes i divertides. És clar que el canvi que generes a nivell local és infinitament més petit del que et genera a nivell personal.


 


Dimarts, 21.10.2014 14h00

Ahrensburg (Alemanya)

Stormini ist der schönste Stadt der Welt (Stormini és la ciutat més bonica del món). O això diuen. El que té de peculiar Stormini [www.stormini.de] és que només existeix una setmana a l'any i està habitada per 250 nens dels voltants d'Hamburg. Una setmana que és una eternitat, també pels dos-cents voluntaris que  la dinamitzen, entre els quals es troben la quinzena de voluntaris internacionals de l’SCI. perquè allà no es parla de diversitat, multiculturalitat, convivència, democràcia, diferència... simplement es viu!

A Stormini tot és possible, cadascú pot desenvolupar les seves idees. És un projecte democràtic on els nens trien cada dia un ofici i l'executen: periodista, locutor de ràdio, pastisseria, personal sanitari, fins i tot polítiques! I com a qualsevol ciutat es troben els serveis d'oci, culturals, concerts, etc.

  Ben aviat el grup internacional ens vam adonar que la nostra verdadera missió era deixar una petjada en aquella experiència, de la mateixa manera que l’experiència del camp deixa una petjada en tu inevitablement. Qui sabia alguna frase en castellà em buscava per xerrar, les dues companyes de Hong Kong van muntar un taller d’escriptura tradicional xinesa. La meva recomanació és que vagis amb moltes idees però sobretot amb una gran predisposició a diversitat de projectes que van sorgint, i busca el teu lloc al camp, allà on més petjada puguis deixar.

Recomano aquest camp a persones que vulguin treballar amb nens, s'atreveixin a comunicar-se més enllà de les barreres d'idioma, culturals i d'edat. Un cop hi has estat entens per què tants voluntaris i nens hi repeteixen: perquè Stormini és la ciutat més bonica del món.
 
Aina Barceló





Divendres, 12.9.2014 13h15

Güntersleben-Wechmar (Alemanya)

Va arribar Setmana Santa i encara no tenia cap activitat per a l´estiu que no sigués el mateix de cada any. Al principi, el concepte d’anar de voluntariat a l’estranger no l’acabava de veure clar per la por inicial que em suposava endinsar-me en un lloc desconegut i totes les incerteses que apareixen (gent, menjar, dormir, feina ...). Però després de mirar per sobre diferents camps a la web, i sumat al gran nombre de feedbacks positius que rebia de gent que havien viscut una experiència semblant vaig pensar, per què no? Tan bé em varen semblar que vaig tenir enormes dificultats per limitar-me a sis camps!

Molt contents vàrem estar una amiga i jo (anar amb algú de confiança sempre dona seguretat i per a mi és molt recomanable) quan ens varen comunicar que estàvem acceptats (de cara a l´any que ve ho faré amb mes antelació!) a Güntersleben-Wechmar, que era la nostra quarta opció, però a aquelles alçades això ja no importava.

El cap de setmana de formació va ser molt productiu, sobretot perquè vaig tenir l’oportunitat de compartir les meves pors amb els demés, fet que em va ajudar a anar més preparat i tranquil al camp.
Vàrem anar uns dies abans de l’inici del camp a Frankfurt per fer turisme i conèixer la ciutat (molt recomanable). D’allà vaig agafar un tren dues hores i mitja fins a la ciutat més pròxima, Gotha, i d’allà un bus. Des de el començament ens varem entendre molt bé amb els demés voluntaris (érem 12 en total) i l’amistat va durar fins a l’últim dia (i esperem que continuï).

Entrant en matèria del que us deu crear més incertesa, els llits eren plegables, tipus decatlon. Mai havia dormit en allò. La primera nit va ser horrorosa perquè no em trobava còmode i no tenia coixí. Al no poder dormir, la meva amiga i jo vàrem sortir a passejar a les cinc de la matinada, on curiosament ja era de dia. Miraculosament, des de la segona nit dormia molt bé (el coixí que ens va deixar l'alcalde va ajudar) i no hi havia qui m’aixequés. L´aigua era calenta, punt molt positiu. Pel que fa al menjar fèiem grups de dos a la cuina. Realment quan cuinaven s’esforçaven molt, els productes eren bons. Si un dia no m’agradava agafava fuet, galetes i anava visitant el supermercat de la zona. Ningú morirà de gana ni perdrà pes, i us ho dic jo que en aquest tema sóc bastant especial.
La feina (traduccions i tasques de manteniment com treure herbes o pintar) era molt portable. Teníem totes les tardes festa i els dies que fèiem excursions no treballàvem. En molts moments tenia la sensació que no tenien res per donar-nos, però això ja m’anava bé, ja que omplíem el temps restants amb dinàmiques, excursions i activitats molt xules. Els locals excel•lents, especialment la persona de contacte, l’alcalde, que ens convidava contínuament a festes i ens portava d’excursió (Buchenwald KZ, Weimar, Erfurt, Eisenach, Gotha, etc). Realment el temps va passar molt, massa ràpid, i ja estic esperant impacientment per tornar-me a apuntar a un camp de treball. El pitjor va ser dir adéu a la meva nova família durant dues setmanes. Entre plors i abraçades vàrem haver de marxar perquè perdíem el bus, però si de mi depengués m´hi hauria quedat. Si dubteu, us animo de tot cor. És una experiència transformadora i molt enriquidora. Per qualsevol dubte, em podeu escriure per fb o joaquimcandel.f@gmail.com. Ànims i bona estada. Joaquim Candel Fabregat.





Dimecres, 23.4.2014 17h15

Berlin ManCheck (Alemanya)



Dilluns, 14.10.2013 16h45

Palinbeek (Bèlgica)

Hola a tots, soc l’Alberto i aquest estiu he estat per primera vegada en un camp de treball. Va ser a Bèlgica i el camp es deia Palinbeek, una granja ecològica que feia una labor social per a persones amb discapacitats psíquiques.

Quan vam fer la formació al SCI i la gent parlava dels camps als que hi havien anat, em sorprenia la passió amb la que ho feien, i ara que estic de tornada els entenc perfectament.

La experiència es increïble, tu arribes allà, al punt de trobada, i comences a veure gent que va com tu, amb cara de mig perdut, amb la seva maleta, comences a xerrar amb ells, i descobreixes que van amb tu al camp, i els comences a conèixer. Es increïble com aquells desconeguts en pocs dies passen a ser la teva família.

Les sensacions i emocions que vaig viure allà son indescriptibles, semblava com si no passes res però els vincles dia a dia s’anaven fent mes forts fins al punt d’estimar a tota la gent que vaig conèixer.

El nostre treball allà consistia en donar un cop de mà a la gent que treballava a la granja, en ajudar a preparar el menjar per a tothom, ajudar a l’hort, cavar per fer una franja per a què no escapessin els conills.... Cal a dir que la granja no venia els seus productes, mes bé els utilitzaven per fer el menjar. El seu propòsit principal es fer teràpia per les persones amb discapacitats. Vaig acabar enamorat del Jode, fan absolut de Barcelona, Alexandre, Brencht, Ives... que macos, quins riures...

Allà vaig coincidir amb la Bea, una noia de Barcelona com jo, i ens van demanar que preparéssim una Spanish Party, jajajja, es a dir, que preparéssim el menjar per a 25 persones!! Vam ser valents i vam dir que sí, i ja ens veieu buscant la recepta del gazpacho que ningú dels dos ho havia fet mai. Al final truita i gazpacho per a tothom!! He de dir que ens va quedar boníssim!. Va ser molt divertit i hem vaig convertir en un expert en donar la volta a la truita.

Ara mateix, si tornés a marxar, hem donaria a mi un parell de consells que espero que us puguin ser útils si teniu pensat anar a algun camp.

A part dels temes logístics, que tothom us parlarà i molt, a mi m’agradaria dir-vos que compartiu tot allò que sapigueu fer, si sabeu ballar, balleu i ensenyeu a ballar a la gent, si sabeu cuinar un plat boníssim, cuineu-lo i ensenyeu a cuinar, si sabeu cantar, canteu tot el dia. En definitiva, que doneu tot el que teniu dins i no us guardeu res perquè rebreu molt més del que pugueu imaginar, i a més d’aquesta manera tot serà molt mes divertit!!

En definitiva compartiu i deixeu-vos compartir!!





Dijous, 3.10.2013 14h15

Beau-Mur Centre (Liège, Bèlgica)

Només baixar del tren provinent de Leuven, el sol d’estiu em va tocar la cara i vaig saber que aquell viatge no seria fàcil. La calor abrassadora contrastava amb aquells edificis punxeguts de pissarra i pedra. La sensació d’estar a un lloc extrany va culminar quan vaig veure aquell coet de “Tintín va a la lluna” sobre la teulada de l’estació, però vaig tenir una certesa; Estava a Bèlgica.

Trobar el centre on havia de fer el voluntariat no va ser fàcil, em vaig equivocar tres cops de parada d’autobús, vaig ignorar les indicacions de l’infosheet i vaig decidir seguir el meu sentit de l’orientació, que si de normal ja no em funciona gairebé, encara tenia menys sentit seguir-lo en una ciutat que no havia visitat mai. Però per primer cop, va funcionar. Finalment vaig arribar a la Rue du Beau-Mur, i la rebuda va ser molt càlida. De seguida em vaig sentir còmode i tothom va ser molt amable.

Les dues setmanes següents van ser intenses: conviure amb persones provinents de cultures i països tant diferents com Ucraïna, Japó, Turquia, Itàlia i Bèlgica no és cosa fàcil, i menys quan els organitzadors no tenen dots de lideratge ni comunicatius. Van ser dues setmanes plenes de discussions, tensions i cansament, però també de treball dur, de descobriment d’altres cultures però també de nosaltres mateixos, perquè estic segura que cap dels voluntaris que ho vam viure va tornar a casa sense haver-se conegut una mica millor a sí mateix i això és realment enriquidor.

Vam remodelar tot el vestíbul de l’edifici on el centre tenia la seu, vam netejar, pintar, però també vam tallar fusta, clavar molts claus a la paret i vam desenvolupar la nostra part més creativa i artística, donant com a resultat una escultura i un fresc que representaven visualment els principals valors de la organització: sostenibilitat, ecologia, comerç local i just i igualtat. En el camp de treball a Liège no van ser tots flor i violes, però tots sempre ho recordarem i estic segura que ens ha fet millors persones.


Dijous, 26.9.2013 12h15

Teatre de l'Oprimit - “les Marnières” (prop de Waterloo, Bèlgica)

Durant la primera quinzena de setembre a “les Marnières” (prop de Waterloo, Bèlgica) un grup de 12 voluntaris d’arreu del món i refugiats polítics van participar en un taller de “Teatre de l’Oprimit”.
Durant els anys 60 per Augusto Boal, un dramaturg brasiler va crear aquest tipus de teatre interactiu que permet fer visibles les injustícies i esdevé un entrenament per lluitar-hi contra. Permet intercanviar punts de vista i trobar solucions conjuntes a problemes socials.

En un “Teatre Fòrum” les situacions interpretades mai no són fictícies. Aquest tipus de teatre es desenvolupa de la següent manera: un grup d’actors interpreta una situació on es manifesta una opressió o discriminació que no és ben resolta. Tot seguit la figura d’un director, que organitza el debat, es dirigeix al públic demanant-li que proposi alternatives que permetin fer front a la injustícia; comença doncs “el fòrum” o part en què l’espectador puja a l’escenari per substituir un dels actors i proposar davant dels altres una alternativa que resolgui o posi en evidència l’opressió. Les diferents intervencions construeixen un univers de reflexions de cara que qüestionen la posició i rol del ciutadà davant d’aquestes injustícies socials. Un gran treball intercultural i dinàmic, ple d’esperança...
Gemma Ragués





Perfil

Arxiu




Altres articles


Servei Civil Internacional Catalunya
Servei Civil Internacional Catalunya

Carrer del Carme 95, baixos 2n.
08001 - Barcelona
T. +34 934 417 079
F. +34 934 417 018
Contacte