Servei Civil Internacional Catalunya

Camps de Voluntariat a Europa del Sud

Divendres, 5.5.2017 10h15

Camp de treball d’arqueologia a Son Servera (Mallorca)

Per Marc Dalmau

El treball de voluntariat que he fet ha estat a Mallorca, en un camp sobre arqueologia situat a la població de Son Servera, a l’est de l’illa. Hem estat vivint en una casa de religiosos cedida perquè la pogués ocupar aquest grup de voluntaris internacionals. El grup era format per vuit estudiants procedents d’Holanda, Polònia, Ucraïna, Rússia, França, Itàlia i Catalunya. M’agradaria començar amb unes paraules recollides al museu de Deià dedicades a William Walldren i Mark Van Strydonck, pioners de l’arqueologia de l’illa. El text diu així: Viatgers del temps que marxen per seguir explorant el passat. Forts i intemporals com les pedres dels talaiots que els hi van servir de castells i els van convertir en reis.



El lloc on vivíem era una antiga casa de religiosos formada per una planta baixa i dues plantes, amb un pati de tarongers convertit amb un bonic hort per l’escola local. Es podien escollir habitacions amb lliteres compartides o habitacions individuals. La casa disposava de rentadora i de cuina. Fèiem dos esmorzars: un al començar la jornada a casa i un a mig matí al jaciment. Els àpats de dinar i de sopar els fèiem en un restaurant local. Segons el meu punt de vista i experiència personal, un dels millors restaurants on he menjat com a voluntari.

Les tasques que hem realitzat han consistit en el desherbatge de plantes adventícies dels jaciments de mestre Ramon i del turó de Son Olivar, amb la finalitat de deixar-los visitables per l’estació estival. Aquests jaciments corresponen a assentaments en turons dels períodes de l’Edat del Ferro i del període taliòtic de l’illa. Amb la neteja de les capes vegetals superficials, han quedat llestos per ser excavats pels estudiants d’arqueologia que arribin a Mallorca durant els mesos d’estiu. També hem realitzat una tímida intervenció arqueològica excavant part d’un corredor del jaciment del mestre Ramon. Tot el material d’aquest corredor va ser garbellat.  Destacar l’aparició d’un petit fragment de ceràmica brunyida amb decoració a la vora.



A les tardes fèiem feines de laboratori consistents a netejar i siglar el material arqueològic que havien aparegut en excavacions anteriors i durant aquest any. Aquest material consistia en peces de ceràmica, carbonets o petits fragments ossis que aportaran informació i dades que els arqueòlegs podran interpretar. Una de les tardes la vam aprofitar per visitar el poblat naviforme de Na Talet, el jaciment de l’Hospitalet Vell i el talaiot quadrat. També vam visitar la població de Son Servera, una de les seves cases més antigues i vam poder estar en un dels molts molins de vent que esquitxen l’illa i que s’utilitzaven antigament per moldre farina.

També vam participar a la presentació d’un llibre a la biblioteca local per part d’un dels arqueòlegs que dirigien l’excavació, sobre la prehistòria de Mallorca i Menorca. Aquest llibre comença amb el descobriment de la cabra autòctona coneguda com a Myotragus Balearicus i arriba fins a l’època romana de Cecili Metel.

El cap de setmana el vam passar al nord de l’illa, en una finca a Son Maixella, autèntica masia mallorquina, on el viatger pot descobrir l’essència de la vida tradicional a l’illa. Aquí vam poder provar el pa de figues, les sopes mallorquines o el licor de garrofa. Des d’aquí vam visitar el santuari de Valldemosa on vam visitar la cartoixa on va passar una temporada el compositor Chopin o l’escriptora George Sand. El dia següent vam estar al jaciment de Son Matge, al poble de Deià on va viure l’escriptor Robert Graves, i on sembla que va escriure la seva novel·la “Jo, Claudi”. A Deià també vam visitar el museu arqueòlogic local on s’acumulen ceràmiques, elements metàl·lics, objectes de pedra o d’os, reproduccions i maquetes sobre el passat prehistòric de Mallorca. Vam dinar al Port de Sóller i per la tarda vam visitar el santuari de Santa Maria de Lluc i la seva verge moreneta. El diumenge al matí, dia de Sant Jordi, vam anar a la Cala de Valldemosa per gaudir dels primers rajos de sol, i a la tarda vam comprar llibres a Valldemosa.

Tot això amb la companyia de voluntaris de diferents parts del món, en diferents períodes de la seva vida i amb diferents punts de vista i actituds, però amb l’arqueologia i el voluntariat com a elements en comú. En aquelles excavacions on la feina és més dura i els resultats són més pobres, la situació es compensa amb una gran cohesió del grup. En canvi, en aquelles excavacions on els testimonis del passat són més importants, la cohesió es disgrega a causa dels interessos i la conquesta individual de les metes científiques. 

En resum, vam passar quinze dies centrats en el voluntariat en un jaciment arqueològic, amb la finalitat de preparar-lo per les visites i la seva excavació durant el període estival. En ple període primaveral i sense les massificacions provocades per l’arribada de turistes durant l’estiu. A nivell personal, la intensitat de l’estada va ser superior a l’esperada, i potser esperava intercalar petits períodes de descans per poder reposar i pensar. Moments de platja, partides de cartes, un tomb pel mercat setmanal de fruites i verdures, la posta de sol des d’un mirador de la Serra de Tramuntana o la visita de la ciutat de Palma són altres dels molts atractius que vam tenir durant aquest camp de voluntariat. En tot moment vam estar acompanyats pels guies locals i els seus comentaris sobre la història, l’arqueologia i la geografia de l’illa.



Dilluns, 2.11.2015 16h00

Fundació Basida - Navahondilla (Àvila)

Recordo com si fos ahir quan el bus em va deixar enmig del no res, en una carretera perduda a hora i quart de Madrid, quan vaig pensar “Déu meu, perquè estic  aquí? Vull tornar a casa!” Però òbviament no hi havia marxa enrere, i no tenia altre remei que seguir les indicacions i els cartells, caminar per un poble d’uns 30 habitants i un bar, fins arribar a una casa aïllada al mig de la muntanya, la Fundació BASIDA, a Navahondilla, on m’esperaven quinze dies de voluntariat. Sense saber-ho, allà vaig viure les dues setmanes més transformadores de la meva vida

El voluntariat al qual m’havia apuntat era a una casa de la Fundació BASIDA. Aquesta fundació va néixer a finals dels noranta amb el propòsit de donar uns últims dies de vida i mort digna als malalts de SIDA a Espanya. Actualment, tot i que la gent que acullen és diversa, la majoria de persones que estava a Navahondilla es trobaven en unes condicions físiques i psicològiques reduïdes, molts a causa de l’edat, o de com la síndrome els havia afectat. La veritat és que per la descripció del camp, no m’esperava que la gent estaria en unes condicions tant desmillorades. Sovint, per la meva manera de ser, m’apunto a voluntariats o projectes sense saber ben bé com són, i m’agrada deixar-me sorprendre pel que m’espera. En aquest cas, però, no podia evitar sentir-me totalment fora de lloc.

Però en les dues setmanes que va durar el voluntariat vaig viure la transformació més important que he experimentat mai. Quan vaig arribar a BASIDA, sense ser-ne conscient, tenia un munt de barreres mentals que m’impedien des de fer les tasques més senzilles, com parlar amb els residents i tenir una conversa amb ells, fins, òbviament, les més delicades i íntimes, com dutxar-los o ajudar-los a vestir-se.

Van ser ells, els residents, juntament amb els membres de la comunitat, que em van tractar d’una manera excel•lent, qui  van fer possible que la meva mentalitat canviés totalment. Vaig superar una sèrie de pors irracionals que m’envaïen i vaig ser capaç de pensar i sentir d’una manera que mai hagués pensat que seria possible.

Després de passar unes setmanes allà, em vaig adonar que el que caracteritzava aquest lloc era la pau i l’amor que s’hi respirava, així com el respecte, la tolerància i les ganes de viure intensament sense perdre un bri de dignitat.

Quan vaig haver de marxar cap a Madrid per tornar al món real, no vaig poder evitar posar-me a plorar de l’emoció i d’agraïment que sentia envers aquelles persones que m’havien obert les portes de la seva vida i m’havien ofert la possibilitat de fer un gir de 360 graus en la meva manera d’enfocar molts temes que ens envolten.

Una vegada més, moltíssimes gràcies per tot, BASIDA! Siempre en mi corazón!

Andrea Farrés Jiménez





Divendres, 12.9.2014 12h30

Granara (Itàlia)

El passat mes d’agost vaig realitzar un camp de treball a Granara, un petit poble que es troba enmig dels Apenins, a la regió italiana de l’Emilia Romagna. Concretament es tracta d’un Ecovillage, una comunitat que té com a objectiu mantenir-se de manera autosuficient, tant pel que fa a l’energia, com a l’alimentació, la construcció, etc, i de manera a integrar-se de manera respectuosa en el medi ambient. Així, per exemple, l’energia l’obtenen tota a partir de fonts renovables (energia fotovoltaica, bàsicament).

El treball que vam realitzar en aquest camp era bastant divers, no fèiem el mateix cada dia, però bàsicament constava a ajudar la gent del poble a netejar el bosc que envoltava el poble per tal de poder-hi fer camins que serveixin en un futur per poder fer rutes en aquests boscos, i poder convertir el poble i els seus voltants en una atracció ecoturística. El que fèiem era transportar troncs d’arbres que ells ja havien tallat en un tractor, i també tallant herbes per tal d’habilitar els camins. Relacionat amb això, també vam pintar senyals de fusta per a aquests camins. Altres tasques importants van consistir a netejar un camp de males herbes perquè pogués ser utilitzat posteriorment com a camp de conreu, i també vam ajudar a desmuntar escenaris que s’havien utilitzat anteriorment durant un festival de teatre que s’havia fet al poble. El treball no era massa cansat, excepte algun dia que va fer força calor, però el coordinador era molt comprensiu: si veia que la feina es feia massa pesada ens deia de descansar o d’acabar més d’hora. Treballàvem 6 hores per dia: tres el matí (de 9:30 a 12:30) i tres a la tarda (de 15:00 a 18:00).

Pel que fa al menjar i l’allotjament, vam tenir molta sort, ja que el menjar el feia cada vegada algú de la comunitat ajudat per un dels voluntaris (encara que els voluntaris paràvem la taula i no fèiem gran cosa més), i vam dormir en lliteres en habitacions d’entre 3 i 5 persones, ja que encara que en principi havíem de dormir en tendes, els coordinadors van considerar que si ens semblava bé era més fàcil per a tots dormir dins de la casa d’acollida. La casa era còmode, i malgrat trobar-se en un poble aïllat a les muntanyes, teníem wifi.

Un altre punt positiu va ser la interacció amb la gent del poble. La comunitat és molt petita (hi viuen unes 25 persones), i una nit, per exemple, vam fer sopar de pizzes, que les feien ells mateixos en forns artesans que havien construït, i ens oferien per beure licors que havien fet ells mateixos. Alguns participaven amb nosaltres també en els partits de voleibol que fèiem després de treballar, a les estones lliures. A part de voleibol, a les estones lliures també podíem jugar a futbol, passejar pels voltants del poble i observar el magnífic paisatge dels voltants, jugar a jocs de taula, etc. A les nits alguns dies vam fer festa a la casa i d’altres vam anar en cotxe a algun poble dels voltants, i tot i que l’ambient per sortir és força limitat en aquells poblets, vam tenir grans moments. A més, el cap de setmana que va caure enmig dels dies del camp, vam poder fer turisme per la regió de Cinque Terre, on hi ha uns pobles de costa preciosos, i també per Gènova, una ciutat molt interessant.

Així, es pot dir que, en tots els aspectes possibles, l’experiència és totalment recomanable. 


Dijous, 7.8.2014 17h00

Uva, Vimioso (Portugal)

El camp de treball realitzat a Uva, una població propera a Vimioso, ha estat una experiència  molt bona.

La gent del workcamp eren genials i ens hi hem trobat molt a gust, ens hi vam integrar ràpidament. Hem treballat dur, sobretot durant els matins, ja que ens aixecàvem a les 6.15h del matí amb un despertador curiós (música indica) i esmorzàvem tot passant fred a la vegada que adormits. A les 7h ja estàvem a tope amb les eines i muntant estructures, transportant material, fent calc, fent ciment, tallant fusta, etc. El treball dur es compensava amb unes tardes de relax on encara podies conèixer més a la gent i dur a terme activitats molt entretingudes com slickline, anar al riu, banyar-se a la piscina municipal de Vimioso, fer una mica de turisme per la zona,etc.
Molt recomenable anar a fer unes cerveses al bar d'Uva on coneixes als avis del poble i algun d'ells et convidarà a fer un tast del vi i d'aiguardent (molt fortet jeje) fets per ells mateixos, a part de que t'explicaran coses del poble, aventures, et preguntaran coses i tindran curiositats amb tu, tot això generarà un vincle fort amb les habitants d'aquest poble tant petit.

Respecte l'allotjament, cap queixa. El menjar molt complet i bo, i el teníem sempre a disposició i podíem repetir sempre que volguéssim. Cal destacar que teníem un cuiner molt bo i era el que sempre s'encarregava de fer-nos el menjar...el cooker man l'anomenàvem. Cada dia tenia un parell d'ajudants, que a més d'ajudar-lo durant tot aquell dia, s'encarregaven de les tasques de neteja, inclòs netejar plats d'esmorzar, dinar i sopar. Evidentment aquell dia no anaves a treballar i et podies aixecar a les 10h. (Era com el teu dia de descans jeje). De tots els dies només es va fer festa per a tothom el diumenge, on vam aprofitar per assistir a conferències referents a temes de l'arquitectura, prou interessants. Una d'elles era sobre el raval i un projecte que es va dur a terme. Una altra era referent a les utilitats del vímets, a part de la que coneixem del cistells. Per exemple, per fer taulades, cases,etc.

Dormíem amb lliteres i tots en una mateixa "sala" nois i noies junts. Només hi havia una dutxa per 24 persones, una mica just, però així mentre feies cua parlaves ara amb un, ara amb l'altre, tot té la seva part positiva. Bé, hi havia una dutxa més, però només sortia aigua freda i diguem que les passaves una mica....bé ja ens entenem.

Com a objectiu del camp de treball era reconstruir una forja i un palombar (pombais). La primera era com una espècie de petita casa on s'hi dipositava material pel camp o pel bestiar, no ens va acabar de quedar clar. El segon era una espècie de petita casa de base circular enfocada pels coloms i la seva protecció com a espècie. (en una de les fotos apareix).
L'objectiu de dur a terme aquesta tasca és pel futur turisme de la zona, que puguin visitar els pombais i la forja tot seguint un recorregut "GR"que es realitzarà al voltant del poble. És a dir, fer-ho atractiu.

Bé, la única part negativa, o més millor dit, difícil va ser la despedida. Amb la gent del camp de treball es genera un vincle bastant fort i una amistat molt maca, i resulta complicat despedir-se i durant el dia de despedida molt complicat dir adéu. Sort d'internet que ens permetrà més o menys seguir en contacte i saber més d'ells. Amb alguns ja hem quedat per fer alguna quedada.

Conclusió: Una experència 100% recomenable.





Dimarts, 8.10.2013 15h00

International Art Camp-Kosjeric (Sèrbia)

El passat mes d'agost vaig gaudir d'un camp de treball basat en la cooperació artística de cinc grups -música,instal·lacions, murals, teatre físic i taller infantil- que treballàvem de forma simultània amb l'objectiu d'interaccionar amb el públic local i preparar una actuació final a Belgrad. Del 3 al 16 d'agost una trentena de voluntaris vam participar a “The 12th International Art Camp-Kosjeric”, un programa de voluntariat del dirigit pel grup local K-Town Group.
 
L'experiència va ser molt positiva i enriquidora, tan des de la vessant personal i de convivència, com des del punt de vista del procés creatiu. Kosjeric és una petita vila a l'oest de Sèrbia, on durant els calorosos estius la vida de la gent local es veu ben animada per estiuejants i pels “artistes” internacionals que participem al camp.
 
Vam allotjar-nos en cases particulars o en pisos preparats per quatre o cinc persones, i els tres àpats del dia els fèiem tots els voluntaris junts en un restaurant del poble. Tots els participants ens vam sentir molt ben acollits, I vam poder concentrar-nos plenament en gaudir dels tallers i preparar les actuacions.
 
El tema principal del camp era “Artocràcia”, la qual cosa ja defineix el sistema que regia l'esdeveniment. Tot plegat va ser molt interessant, sobretot pel fet d'aprendre i compartir noves tècniques creatives, idees que evolucionen i es transformen, i per cooperar entre els diferents grups de treball. Idear, per exemple, una peça on la música i el teatre s'integrin de manera que expressin quelcom amb sentit, demana implicació,adaptabilitat, paciència i treball per part de tots els membres de l'equip. Cal dir que dues setmanes no donen per presentar un espectacle artístic complert,però sí que són suficients per jugar amb la creativitat i compartir amb el públic creacions artístiques d'un nivell molt acceptable. Tot junts vam treballar de valent per lligar-ho tot plegat i sorprendre el públic en el teatre local i,posteriorment, el de la capital, Belgrad, on vam actuar en un petit club.
 
L'estiu del 2012 també vaig participar en un altre camp de treball de caràcter artístic, a Bredsjö (Suècia), el qual és un combinat de tallers de teatre i treball de restauració de cases. Fou també una experiència inoblidable. Ambdós camps, tan el de Sèrbia com el de Suècia, els recomano a aquelles persones de qualsevol edat que tinguin un esperit creatiu i aventurer; que els agradi aprendre coses noves i compartir aquelles que ja sap; que gaudeixin de la coneixença de persones ben diverses; i que s'atreveixin a endinsar-se dins el món de la cooperació des de la generositat personal i l'esperit de contribuïr a fer un món més just, més solidari i on regeixi una autèntica artocràcia.
  


Dimarts, 8.10.2013 14h45

BASIDA (Aranjuez, Madrid)

Después de casi dos meses después de mi voluntariado en BASIDA, aún siento que he dejado atrás un lugar al que puedo llamar hogar.
 
Basida, Aranjuez, es uno de los tres centros de acogida a personas con enfermedades terminales como el SIDA y el cáncer, aunque también drogodependientes. Todas esas crudas realidades son ovbiadas en una casa donde todos se ayudan entre sí como una gran familia y tanto niños como "peques" (las personas dependientes físicamente a otros) tienen toda la atención y el cariño que se les pueda brindar.
 
Me traje de Basida mucho más de lo que jamás pueda llegar a ofrecerles: un sitio al que llamar hogar, amigos de todo el mundo, y una nueva visión de la vida en la que el principal motor de mis acciones sea el amor y el respeto al prójimo, sin juzgarlo por su pasado ni su pensamiento
 
Tengo suerte de haber realizado un campo de voluntariado en Aranjuez, Madrid. Así sé que está a mi alcance volver a verles, pero aún así mi experiencia en el SCI me empuja a querer repetir esta experiencia en otro lugares, donde conocer a otras personas que puedan llegar a tocarme tan hondo.





Dimarts, 8.10.2013 14h45

Vodovafest (Ruski Krstur, Sèrbia)

Ara que ja ha passat un temps, m'ha decidit a escriure al blog de camps de treball d'estiu. Jo vaig anar a un petit poble del nord de Sèrbia anomenat Ruski Krstur.Quan van començar a sortir els camps de treball a l'Abril, ja ho vaig decidir que aquest estiu, aquell poblet seria el meu destí. Em feia molta il·lusió anar després d'un seguit d'estius treballant i sense vacances, però encara em feia més il·lusió anar sola i fent camí depenent de mi mateixa. Potser va ser quan em vaig acomiadar del meu pare, a l’aeroport, quan va començar el meu camp.
 
Donat que viatjar a la capital Sèrbia era molt car, vaig decidir anar a Budapest (Hongría) i aprofitar el viatge al centre d'Europa. Aquells tres dies abans del camp em van passar diverses anècdotes, totes inoblidables. Però el millor estava per arribar.
 
En arribar al camp, vaig tenir un cúmul de sensacions positives, i a mesura que anaven passant els dies, encara eren més positives. No volia perdre ni un minut fent el vago al llit!! 
 
La primera setmana s’organitzava un popular festival de música "Vodovafest" i allà estàvem els voluntaris per netejar i pintar. La feina no era gaire dura i a més comptàvem amb l'ajuda dels voluntaris locals i ens ajuntàvem una bona colla. Per les tardes fèiem activitats per conèixer més la societat Rusina i Sèrbia i la seva  història combinant amb el temps lliure.
 
La segona setmana vam pintar un mural al internat on estàvem vivint.
 
Tot el que m’emporto no tinc ni paraules ni folis. És la millor experiència que he viscut; he aprés de mi, dels demés, de les altres cultures, he après a no jutjar, que hi ha gent igual a mi i sobretot he aprés que jo puc amb tot. Estic desitjant que torni arribar l'estiu per tornar a anar a un camp de treball o intentar ser seleccionada per un EVS!
 
Moltes gràcies SCI per tot, ens veiem aviat.


Dijous, 3.10.2013 14h30

Città del Utopia - Camp familiar (Roma, Itàlia)

El nostre camp de treball es basava en realitzar dues tasques:
La de fer conserva de tomàquet, on vam primer neteja i desinfecta les ampolles de vidre i l’endemà vam neteja les tomàquets, tallar i bullir-les i desprès de treure el suc, posar-ho a les ampolles i tancar-les bé.
Va ser una experiència molt bonica, ja que hi havia voluntaris de diferents indrets a més dels locals i en les diferents converses apreníem una mica de cada cultura.

La segona tasca va ser de pintar dues parets, on els voluntaris ja havien dissenyat i nosaltres opinàvem i ho plasmàvem a les parets. La veritat és que va quedar molt bé i sempre que anem a la Casa Garibaldi de Roma veurem el nostre nom gravat allí.
Com que era una tasca que no tothom té habilitat, cadascú feia el que més sàvia i els artistes desprès ho repassaven.  
La gent que et trobes, des del coordinador fins els voluntaris europeus i de llarga durada són gent oberta i preparada i la veritat és que t’ajuden en tot i ha estat una experiència que de ben segur que repetirem.





Dijous, 26.9.2013 12h30

Can Pipirimosca - Valls (Catalunya)

Fa poc he tornat d’un camp de treball a Catalunya situat a Can Pipirimoska, una casa amb terreny on es practica la permacultura, un sistema sostenible de vida harmonitzat  al màxim possible amb l’entorn. És un camp de treball ambiental on he pogut gaudir del contacte amb la natura, passant gairebé tot el dia fora de casa i envoltada de plantes, arbres i animals.

Suposant que la feina consistiria en tasques d’hort, de collita i de granja, vaig anar molt animada. La cosa però va canviar una mica: una piscina necessitava la nostra ajuda!! Bé, no era exactament una piscina si no una bassa per abastir d’aigua a la masia, que tenia el sòl trencat a causa de les arrels, però els voluntaris ens vam encarregar de poder-nos-hi banyar. La feina va ser bastant dura: picar el ciment, excavar, recollir les pedres amb pales i extreure-les, posar grava i finalment ciment. Un treball realment dur. Crec que va ser la força del grup la que va fer que aconseguíssim completar-ho! I després vam estar molt contents de poder ficar-hi ni que fos fins als genolls.

I és que en un camp de treball, penso que és molt important la companyonia i la complicitat amb tots els altres voluntaris. No només es rep experiència en feines determinades, sigui el camp que sigui seran d’ajuda a persones amb dificultats, de recol·lectors, paletes... si no que es rep un esperit de pertinença a un grup. És conèixer gent d’altres països i interessar-se i sorprendre’s per la seva cultura, tant per les semblances com per les diferències, també és parlar altres idiomes, estar amb gent que comparteix els teus interessos, conviure dia a dia i saber resoldre dificultats... Per mi els meus companys han estat el millor d’aquest camp.

També vull fer incís en què s’aprenen diferent maneres de viure i d’anar al lavabo... Si, si. Els W.C. del lloc eren molt naturals! El sistema em va agradar molt, així com les dutxes a l’aire lliure. Hem conegut moltes receptes de cuina noves i delicioses, i també hem après a desprendre’ns d’alguns utensilis, aliments o substàncies que crèiem necessàries però un cop no les tens i t’hi acostumes, no ho trobes pas a faltar tant.

I les instal·lacions també estaven molt bé, doncs comptàvem amb una cuina fantàstica plena de estris, un forn industrial on vam poder fer pizzes, pa i pastissos, una habitació compartida on vam passar estones molt agradables i un domo amb trapezi i tot.
Com a consells pràctics... què us podria dir? Primer de tot: deixeu-vos la vergonya a casa! Aquí s’han de parlar idiomes que no es dominen massa i s’ha de conèixer molta gent de cop. Després també crec que per anar a Can Pipirimoska és indispensable un anti-mosquits, si no voleu acabar com jo amb més de vuitanta picades. La roba que us heu d’emportar és ben poca, amb dos o tres mudes en teniu suficient, ja que es reutilitza perquè al dia següent s’ha de tornar a embrutar. Això si, alguna peça més de vestir per si s’ha d’anar al poble algun moment. També recomano endur-se un Pen Drive amb molta capacitat per poder recol·lectar totes les fotos que han fet els companys.

L’únic que em queda per fer és recomanar a tots aquells que us esteu pensant de fer un camp de treball que us hi animeu de cap, sigui quina sigui la temàtica, ja que és una experiència genial.


Dijous, 26.9.2013 12h30

Hay ACTIDUDES que se contagian más rápidamente que el SIDA... BASIDA- Navahondilla (Ávila)


Mi campo de trabajo empezó el 1 de agosto, con la organización Basida, en la residencia Hospitalaria BASIDA- Navahondilla (Ávila), un hogar para personas drogodependientes, seropositivas, enfermos de SIDA, y otras enfermedades terminales, que por su fase avanzada de la enfermedad o porqué se han quedado sin los suyos o sin nada, pasan de la prisión, el hospital o la calle a formar parte de esta gran familia.

ImageEncontré el campo mediante el portal de la Fundación Chandra, dónde vi que Servicio Civil Internacional ofrecía campos de trabajo, por cuestiones económicas y de idioma me decidí irme a Ávila, yo soy de Barcelona. 

Basida, es una asociación que pretende paliar, en parte, el profundo problema asistencial en que se ven inmersas las personas portadoras del VIH-SIDA, drogodependientes y ex-reclusos, el equipo profesional que trabaja en Basida está formado en su totalidad por personal voluntario. Desarrollan cinco proyectos: Casas de acogida para enfermos VIH-SIDA (hay tres, una de ellas es la de Navahondilla), Centro de Desintoxicación y Rehabilitación de Drogodependientes, programa de Reinserción Social e Integración Social, Formación de Voluntariado y Información, Prevención y Asesoramiento.

Mi experiencia fue la siguiente. Cuando llegué no conocía a nadie, y no sabía tampoco que me encontraría, mis expectativas eran aprender y tener una visión mucho más formativa de la enfermedad y sobretodo de las personas que la padecen. Tuve una bienvenida fantástica, muchos besos y calor. Ese calor humano que tanto se percibía cada minuto.

Durante la estancia, por las mañanas teníamos que hacer los trabajos que los residentes también hacían, era una forma, tanto de conservación de la casa, como de potenciación de las habilidades y aptitudes de las personas que vivían allí, muchas de ellas, con pocos hábitos ya que nunca habían tenido un modo de vivir estable, ni unas condiciones mínimas de trabajo. 
Teníamos que lijar ventanas, pintarlas, hacer la limpieza de los espacios comunes, coger la fruta de los árboles, trabajar en la lavandería, dar apoyo en el gimnasio de recuperación, fregar, preparar los antiretrovirales,... y pequeños arreglos que se convertían en la responsabilidad de los residentes, potenciando así las máximas capacidades de tod@s, siempre trabajando en equipo y con una cooperación muy interesante.

Las tardes eran más libres, la primera semana realicé una formación para tratar con enfermos del SIDA, en el que tuve la oportunidad de formarme sobre el tema, y en la segunda semana por las tardes fuimos a la piscina, otras hicimos un taller de música todos juntos, juegos de mesa,... 

Dormíamos en habitaciones dobles, dentro la misma residencia, con el resto de voluntarios, todo preparado con el aseo, las toallas, sábanas, etc.

ImageDurante esa estancia he aprendido muchísimas cosas, primero, y creo que las más importante a nivel personal es que me han enseñado a abrir el corazón y a sacar todo lo bueno de mi estando con ellos, realmente sus historias, sus mensajes, su vida, me han hecho valorar muchas cosas; y sobretodo me han hecho valorar que aunque todavía quede un largo camino para superar los estereotipos y miedos acerca del virus, aún hay mucho que hacer, desde una sonrisa (y no una espalda) a una persona con el VIH, a una denuncia a una empresa por despido improcedente de un trabajador seropositivo...

 Me dado cuenta de la poca conciencia del riesgo de transmisión de enfermedades sexuales; y, a modo de denuncia, he vivido la ceguera que tienen las administraciones públicas, o que tenemos todos (al fin y al cabo todos somos responsables) acerca de la anulación de programas de reparto de jeringuillas en las cárceles, de "cronificar" la enfermedad sin más salida social a las personas que la padecen y del robo de las industrias farmacéuticas y de las patentes respeto los fármacos. Pero sobretodo, me dado cuenta del nulo riesgo de transmisión viviendo con personas seropositivas y compartiendo con ellos un hogar.

Habría que actuar desde la educación en temas de prevención y educación sobre la enfermedad, y no sólo con la infancia, sino desde un trabajo comunitario, porque, como dije al principio. Hay rechazo, miedo, ignorancia y exclusión. A nivel educacional, hay cosas que se contagian más que el mismo virus del Sida. 

A los que dudáis… participad! Es la única manera de cambiar, el cambio global viene precedido por el local. 

Si tenéis alguna inquietud o pregunta al respeto, no dudéis en poneros en contacto conmigo.

Un saludo;
Esther Toran Puig
etp_83@hotmail.com





Perfil

Arxiu




Altres articles


Servei Civil Internacional Catalunya
Servei Civil Internacional Catalunya

Carrer del Carme 95, baixos 2n.
08001 - Barcelona
T. +34 934 417 079
F. +34 934 417 018
Contacte