Servei Civil Internacional Catalunya

Camps de Voluntariat a Europa de l'Est

Camps de Voluntariat a Europa de l'Est

Dimarts, 11.10.2016 16h00

Voluntariat a Çivril (Turquia)


Comentaris 2 comentaris    


Són les 21h, hora local a Çivril (es prenuncia Txivril), les 20h a Vic. Hem demanat unes pizzes i som cinc, els meus companys de cordada la Carla i en Dani i, l'Orkun i en Yarkin (dos germans). Decidim després de sopar "to hang out with some friends" (trobar-nos al cafè amb uns amics). Ha set un dia agradable i calorós, ara la nit també ho és. Riem, cantem i ballem: somriem. Una cosa canvia, els nostres amics deixen de parlar-nos en anglès i masteguen amb rapidesa el turc; el seus telèfons mòbils han començat a vibrar i les trucades comencen a sentir-se. El cafè comença a buidar-se i deixem enrere aquell instant de pau per passar a una freda confusió. Ens dirigim amb cotxe a Kindergarden però no hi passarem la nit aquest cop, deixem enrere el que s'ha convertit en casa nostra (que no és res més que una escola enorme), per dirigir-nos a una altra casa; la de l'Orkun i en Yarkin. Només agafem quatre coses, -."we don't want to take any risk" .- ens comenten.

No és fins ser dins de casa amiga que ens adonem del perquè de la seva actitud estranya. Al televisor podem veure les notícies, en turc evidentment, però les entenem perquè ens ho tradueixen tot. Les paraules que recullo amb el cor en un puny, la sang freda i les venes més primes provocant-me un mareig són: "confusió, cop d'Estat, amenaces, bombes, trets, civils morts i, per aconseguir-ne més, els helicòpters militars no porten encesos els llums obligatoris però, així i tot es pot veure la silueta de la màquina com un corb dins la nit (això m'acollona més que no pas si el veies). El president o 1er ministre ha fet una crida a la població per aturar el conflicte bèl•lic (per sorpresa meva milers de civils responen a la petició). Amb les seves pròpies mans veig com treuen els soldats dels tancs, la policia en deté uns quants i d'altres també però aquests són els que no volien fer-ho.
 
 
Encara segueix el conflicte, això és a Ankara i Istanbul; el parlament és bombardejat, els periodistes atemorits però ferms passaran la nit en blanc com la resta de civils (aquells que lluiten contra armes i tancs només amb les mans) i, jo mateix. A la nostra família acollidora no se'ls veu massa preocupats, parlen d'estratègia política i jo els dic: "A quin preu!". Tenen raó no hi podem fer res, ens trobem molt lluny de les dues ciutats però estic igualment aterrit. Ja em donava per vençut quan, per satisfacció meva, veig com la cara dels amics turcs canvia a un horror indescriptible quan se'ns mostra una imatge d'un helicòpter acostant-se el parlament i deixant anar, com qui deixa caure un pètal d'una flor, una bomba que, per uns segons eterns, il•lumina de foc i fum el parlament. No estic més calmat però m'alegra veure'ls ara sí desperts. Una de les cadenes de televisió també ha se't tancada, només veiem una imatge estàtica i sentim veus de dolor acompanyades de crits i encara alguns trets de fons.

A Çivril l'orador del poble per megàfon ens crida a tots/tes els carrers en suport. Per whatts app (en imatges) veiem com l'oratòria i el sofisma religiós aconsegueixen moure els/les turcs/ques. Nosaltres ens quedem a casa, quina ràbia no poder fer res. Ara els seus arguments canvien una mica: "resant tampoc s'aconsegueix res, i nosaltres estem en contra del nostre president turc". "Teniu raó", els dic, "però això serveix per expressar suport els qui s'hi deixen la pell". Em donen la raó, ells estan preocupats però ara ho dic jo repetint-ho: "Què podem fer"? Esperar! Creure en una solució malgrat ens desagradi o, com a se't (gràcies a la vida) ens sigui favorable. L'orador del poble torna a recitar en àrab, és la 6a vegada, a Çivril no havia passat mai; les oracions ara són de dol, hi ha hagut morts. Són quarts de 4 i llegeixo un "whatts" d'una estimada amiga turca a qui intento fer somriure i riure el camp de treball on participo com a voluntari. Som 13, els tres de la Península Ibèrica i els 10 amics/gues, nois i noies d'entre 13 i 18 anys. Dilay diu: "Una amiga és a Ankara..., una bomba..., estic molt espentada..., la bomba ha explotat molt a prop d'on viu..., una altra acaba d'explotar..., no vull viure en aquest país..., ploraré, ploro, estic molt nerviosa i desesperada..., no em queden paraules...,tant de bo hagués nascut al lloc d’on vens, Oscar.»

Aquestes paraules formaran part dels meus pitjors malsons i records. Sang de Déu! M'agradaria poder-la tornar a fer somriure i riure, com a tots els altres. M'ha costat 5 dies veure'ls feliços/ces però no marxaré fins tornar-ho a aconseguir.

(La fotografia va ser feta el Divendres 15 de juliol a l’Ajuntament amb l’alcalde de Çivril.)

Per Òscar de León




Comentaris

11 d'octubre 22.55h

Després d'aquella llarga nit, em va emocinar llegir el text que em va apropar a la tasca del camp de treball. Bona feina.


Valora aquest comentari:   votar positiu 0   votar negatiu 0
Respondre comentari replica Comentari inadequat   Formulari d'abús de comentari

11 d'octubre 16.45h

Llegit només un parell de dies després del cop d'estat (o intent) em va resultar impactant. Extraordinària la tasca del sci.cat.


Valora aquest comentari:   votar positiu 0   votar negatiu 0
Respondre comentari replica Comentari inadequat   Formulari d'abús de comentari

5 -10 -20 -tots
1




Comenta

El comentari s'ha enviat correctament

  Previsualitza

La direcció de La Veu del País Valencià es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.

Perfil

Més articles

Arxiu




Altres articles


Servei Civil Internacional Catalunya
Servei Civil Internacional Catalunya

Carrer del Carme 95, baixos 2n.
08001 - Barcelona
T. +34 934 417 079
F. +34 934 417 018
Contacte