Servei Civil Internacional Catalunya

Camps de Voluntariat a Europa de l'Est

Camps de Voluntariat a Europa de l'Est

Dimarts, 25.10.2016 10h45

Camp de voluntariat a Diyarbakir (Turquia)- Refugee Solidarity


Comentaris Cap comentari    


Cada matí ens llevem a la Guest House. Roj bash! Les companyes kurdes han preparat l’esmorzar i ens reunim a taula mentre xerrem, entre rialles, sobre les nostres diferències lingüístiques. Heval, companya en kurd.

A Diyarbakir estan sempre a punt per oferir-te i compartir el te. La seva és l’hospitalitat d’un poble que comparteix la vida, la comunitat les fa més fortes, més presents. La mesquita es fa sentir puntual a la pregària, però aquí no totes són musulmanes, no tothom parla turc malgrat que l’Estat insisteixi a fer-se molt present. L’any passat onejava una gegant bandera turca sobre el castell de Diyarbakir, fa tres setmanes n’hi havia dues: totes hem de saber que som encara a Turquia.

Malgrat tot, el silenci kurd es va trencar ja fa temps: “Durant el cop d’Estat, per nosaltres va ser el període més tranquil. Llavors pensava que potser així els turcs podrien entendre com nosaltres vivim cada dia des de fa tants anys.” L’Umut ens ho explica mentre caminem pels carres de la seva ciutat. En un petit pati un grup d’ancianes canten a viva veu aquelles cançons en kurd que, a dia d’avui, per desgràcia, molts pares i mares tenen por d’ensenyar als seus fills i filles.



Una petita Diyarbakir existeix a 20km al sud de la ciutat. “Aquí la vida ja no és vida”, ens diu Semo al camp. Ella hi viu des de fa dos anys. Hi arribem amb l’autobús i la seva música, que no pot mancar mai. Elles sempre canten, el ball forma part de la seva vida.

Spas, gràcies; xêr hatìn, benvingudes. El camp de refugiades de Diyarbakir va néixer el 2014 com un camp de transició però, a dia d’avui, les fronteres estan tancades i les 1.300 persones que, apròximadament, hi viuen romanen estables sense saber, amb certesa, quan podran marxar, qui sap si per tornar a casa o bé per anar a Europa. Semo, de 63 anys, mare d’11 fills i filles i de tantes altres, com diu ella, ens explica com van haver d’escapar de Dugur. Van tenir tan sols una hora per posar casa seva en una maleta. Ja no tenen la seva documentació, tampoc diners per imaginar-se un demà fora del camp. Per sort, ens diu, un dels seus fills ha aconseguit arribar a Alemanya. Es truquen de tant en tant.

Refugiada s’ha convertit en una paraula llunyana, cada família té el seu recorregut i la seva història. El parc, de 260.000 metres quadrats, on abans es feien els picnics, avui acull persones que no tenen una situació legal reconeguda, però tothom sap que són allà.

En la seva majoria arriben d’Irak i són yazidi. Elles no obliden: a les seves tendes hi ha escrit 3/8, en record al genocidi dut a terme per l’Isis a Sinjar, el 3 d’agost del 2014. És difícil saber quantes arriben i quantes se’n van; ens diuen que durant l’any han marxat prop de 17.000 persones, però ningú sap dir-nos a on. La quotidianitat al camp transcorre amb un clima d’estancant transició, la seva voluntat de marxar és determinada, així com ho és també la indiferència del Govern vers les seves vides.

Hi ha preguntes difícils de respondre. Les dones vesteixen colors violes, el color de la dona kurda; prenen cura dels fills i filles i gestionen el menjar, la família, els records: “Durant el dia estem assegudes, preguem per elles, per nosaltres, prenem cura de les nostres famílies i cuinem per totes”. En els darrers dos anys s’han celebrat, tan sols, 4 matrimonis al camp. Arribades en aquest punt, les persones procuren no estrènyer gaire les relacions: casar-se voldria dir tenir una altra mort per plorar. No és una qüestió d’edat, moltes d’elles esperen només morir: “han matat tanta gent que ja no tinc por”. Ella té 20 anys, viu a la ciutat de Diyarbakir i ens diu el mateix que Semo.

La pregunta sobre els nens i nenes és sempre aquella més difícil de respondre. El camp de Diyarbakir està gestionat per la municipalitat i és aquesta la responsable de la seva manutenció: l’aigua i l’electricitat són abastides per la municipalitat, sempre kurda, mentre que el menjar arriba gràcies a la col•laboració de l’associació Support of Live, que dóna 45 lliures turques al mes per persona.

L’assistència sanitària és precària i està gestionada per voluntàries, les quals cobreixen torns de 5 dies a la setmana en una petita casa de fusta al camp. L’educació i la sanitat són legalment competència del Govern. El mateix Govern que fa tres setmanes va tancar el canal de televisió de dibuixos animats en kurd i seus de diaris, el mateix Govern que “accepta els kurds només si diem que som turcs”. És així com els nens i nenes ja no tenen escola des de l’any passat i no compten amb una assistència sanitària garantida.

La presència de 30 joves estrangeres aconsegueix trencar amb la monotonia del camp, els nens i nenes somriuen i expremen les seves quatre paraules en anglès. Algunes d’elles han nascut al camp, altres recorden bé casa seva i ens l’ensenyen en els seus dibuixos.

En Jamal, de 22 anys, ensenya anglès 3 vegades a la setmana. 200 nens i nenes assisteixen a les seves classes, “però no n’hi ha prou: els dies passen i, sense una escola, res aconsegueix allunyar-les de l’estancant realitat del camp.”


Els pares i les mares s’apropen, spas. El temps al camp sembla agafar un altre ritme, segurament perquè 10 dies no són suficients per conèixer tantes històries. Totes elles ens demanen una sola cosa, sempre la mateixa: porteu a casa vostra aquesta realitat, feu conèixer la nostra història, organitzeu camps pels nens i nenes. Elles encara hi són a temps.

El sol a Diyarbakir es pon aviat. A les 18.30h marxem del camp i ens acomiadem de totes. Per elles el sol és la llum que dóna fruit a la vida, el verd de la seva bandera és la terra per la qual lluiten i el vermell és la rebel•lió que les manté dempeus.

Per algunes de nosaltres aquesta ha estat la primera vegada a Diyarbakir, altres ja hi havien estat. En qualsevol cas, totes hem après que la solidaritat és el que ens manté unides a aquest poble.

Per Helena Casas Perpinyà.




Comentaris


No hi ha cap comentari




Comenta

El comentari s'ha enviat correctament

  Previsualitza

La direcció de La Veu del País Valencià es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.

Perfil

Més articles

Arxiu




Altres articles


Servei Civil Internacional Catalunya
Servei Civil Internacional Catalunya

Carrer del Carme 95, baixos 2n.
08001 - Barcelona
T. +34 934 417 079
F. +34 934 417 018
Contacte