Servei Civil Internacional Catalunya

Experiències de voluntaris i voluntàries d'LTV

Dimarts, 30.1.2018 13h00

Voluntariat a Dismas House, VT, Estats Units

Per Eva Bermejo Pitol

Ara fa una mica més de dos mesos que vaig arribar a l'estat de Vermont, als Estats Units, concretament a la localitat de Rutland.

Vermont és conegut per la resta d'americans com un lloc on fa molt fred, on predomina el camp i les zones rurals, bonic i tranquil i on les famílies més benestants dels voltants fan les seves escapades o, els més afortunats, tenen la seva segona residència.

L'estat de Vermont també és conegut per la seva producció de xarop d'auró, del qual es fan molts productes diferents especialment en el sector de l'alimentació.

Hi ha però un aspecte que no tothom coneix sobre l'estat de Vermont i és el fet que és també un dels estats d'Estats Units on mor més gent degut a l'ús de l'heroïna.

Aquest fet encara s'aguditza més a la ciutat de Rutland, on des de fa més de dues dècades aproximadament es lluita perquè el consum i venda de droga disminueixi.

Aquest és un dels fets que més em va cridar l'atenció a l'hora de decidir-me a realitzar el voluntariat amb el SCI. Buscava algun projecte que pogués relacionar amb els estudis d'Educació Social que curso a distància.

El projecte de casa transicional que ofereix Dismas House em va agradar per la seva filosofia integradora amb la comunitat on està situada i l'oportunitat de recuperació i reconciliació que ofereix a les persones que hi resideixen.

La funció primera de la casa és oferir habitatge a aquelles persones que surten de la presó i no tenen un lloc a on anar o inclús s'ofereix a aquells a qui els hi queden pocs mesos per acabar la condemna perquè la finalitzin en un estat de semillibertat.

Moltes de les persones que hi resideixen tenen delictes relacionats amb el consum de drogues i estàn lluitant per superar la seva addicció, la casa en aquest aspecte té una política de tolerància 0 al consum de drogues i alcohol, els residents per tant, tenen prohibit consumir cap substància durant el temps que resideixin a la casa.

Dismas House té capacitat per allotjar onze residents i sempre s'intenta que hi hagi una persona voluntària vivint al mateix temps. En el meu cas el voluntariat va començar el 17 de novembre de 2017 i acabarà a finals de maig del 2018.

La meva funció com a voluntària és ajudar en diversos aspectes logístics del manteniment de la casa, així com en tasques administratives de l'oficina.

Algunes de les tasques logístiques poden ser:

- Preparar les bosses que reben els residents quan arriben a la casa (motxilla amb productes d'higiene personal bàsicament).
- Preparar el llit on dormiran.
- Anar a buscar un cop a la setmana la compra del supermercat i la llet.

Algunes de les tasques administratives poden ser:

- Dissenyar els elements publicitaris que es necessitin per l'obtenció de donacions.
- Participar en les diferents reunions setmanals i mensuals amb altres membres del board meeting.
- Participar en diferents projectes de treball en xarxa per a la millora de la ciutat.

Un altre de les funcions no escrites que realitzo és simplement conviure amb tots els residents, compartim àpats, estones davant la TV, xerrades, etc. Rutland és una ciutat petita molt tranquil·la, per tant, no hi ha molta oferta d'oci pel temps lliure. Algunes de les activitats que hem realitzat han sigut anar al teatre, al cinema i sovint a la bolera, aquesta poca oferta d'activitats a realitzar fa que hagis de ser capaç de gaudir de les petites coses i aquest potser és un dels aspectes que més m'agrada d'aquest voluntariat, més que fer, és saber estar i compartir.



Amb alguns dels residents i els seus fills i la directora de la casa.



A la bolera, amb alguns dels residents i l’anterior voluntària del Japó.



Celebrant el Nadal, tots els residents rebem regals de les donacions fetes.



La fotografia de família que s’ha utilitzat per a la postal de felicitació de Nadal.



Celebrant el Nadal amb decoració nadalenca i les disfresses dels hipermercats! 





Dilluns, 27.11.2017 19h15

Leander House, Massachussetts

Hola, em dic David, actualment tinc 26 anys, I fa 2 mesos i mig que estic realitzant el voluntariat de llarga durada aquí a Sheffield, Massachusetts.
 
Sempre havia volgut treballar amb persones amb necessitats especials, havia fet coses de magnituds molt petites en comparació amb això, i m'havien portat molta satisfacció personal. Estic a un projecte de l'SCI d'Estats Units a l'oest de Massachusetts que s'anomena Leander House i consisteix en compartir el dia a dia amb persones adultes amb (dis)capacitat intel·lectual.

Últimament a Catalunya em sentia estancat amb la meva vida, tenia un treball que econòmicament m'aportava molt, però personalment molt poc, estava sotmès a molt d'estres diari i un bon dia un amic d'una amiga em va parlar d'aquesta possibilitat de venir aquí a donar suport a gent que ho necessita. Ho vaig veure com una oportunitat d'or, tant per aprendre del projecte com millorar l'anglès, que sempre l'havia volgut perfeccionar, i veure món, evidentment.

Recordo el primer dia que vaig estar aquí, estava molt nerviós perquè no sabia si seria ben rebut per part dels residents, que són persones amb discapacitat intel·lectual principalment, i algunes també amb dificultats físiques. No sabia si encaixaria ni quant de temps trigaria a sentir aquest lloc, com la meva nova casa, la meva nova vida.
 
Tots aquests dubtes es van esfumar ràpidament, a l'entrar per la porta i ser rebut literalment amb els braços oberts per part de tota la gent que hi viu, fins i tot els antics voluntaris que estaven a punt de marxar. En aquell moment sabia que havia fet bé venint aquí. Que podria aportar molt més que en la vida convencional i rutinària que estava portant fins aquell moment.
 
 
Som 3 voluntaris a la mateixa casa, un dels companys es diu Elvis, és de València. És la persona que més experiència tenia a la casa, i la "householder li va donar suport per poder actuar i decidir en nom d'ella, de tal manera que així teníem un "Capità" dins de l'equip. L'altra voluntària va arribar al mateix temps que jo, el seu nom és Dijan, i és d'Alemanya, originària de Turquia, un amor de noia.
 
Respecte als residents que tenim aquí, també són 3, o sigui que seguim la metodologia 1by1 que es diu aquí (un voluntari per un resident). Són la Natasha, una noia d'uns 35 anys, molt dolça i que sempre ens fa dibuixos i regals perquè tots estiguem contents. I ho estem i molt. En Joseph o "Joey" és un noi de 29 anys que és força dependent físicament, l'ajudem a menjar, canviar-se la roba, i me l'estimo molt! També hi ha en Ben, de 39 anys, té Asperger i a vegades es fa una mica difícil d'entendre quan parla, tot i així és un noi molt responsable, que li encanta reciclar i el gelat de xocolata.
 
Recordo quan feia 3 setmanes que estava aquí, un dia dormint, vaig somiar que el Joey em venia a despertar, em dutxava ell a mi, em vestia, m'alimentava... Aquell dia va ser un abans i un després. Vaig pensar que qualsevol pot arribar a aquest punt, perquè la vida és així, i per això l'hem de gaudir i aprofitar el màxim possible.
 
Un cop a la setmana, ens organitzem el calendari de la casa per veure qui acompanya a qui a fer les activitats que tenen, fem des de classes d'art, com muntar a cavall, com anar de compres tots junts, o bé alguna cosa tan senzilla com mirar una pel·lícula mentre disfrutem d'una pizza, ja que aquí a l'hivern fa molt fred.
 
 
M'encanta estar fent això, i no descarto la possibilitat de quedar-me un altre any aquí. La part bona de fer un voluntariat de llarga durada, és que coneixes gent d'arreu del món, i això m'encanta. Tinc amics de la República Txeca, d'Alemanya, França, Rússia, Madagascar, i Americans òbviament, entre altres països.
 
El dia que hagi de tornar per la causa que sigui, tinc molt clar que no deixaré aquest ambient, intentaré col·laborar amb la gent que ho necessiti estigui on estigui, perquè és cert que pots tenir una feina bona i guanyar diners, i fer-ho convençut que tens una bona vida, però realment no ets conscient què és viure amb la consciència tranquil·la i feliç fins que fas alguna cosa que realment et crida l'atenció i t'aparta de la teva zona de confort.
 
Gràcies a tot l'equip de l'SCI per brindar-nos l'oportunitat de poder fer-ho, i donar un tomb radical a la vida d'algunes persones, com és el meu cas. És graciós, perquè pensava que al venir aquí els hi podria ensenyar moltes coses als residents, però a mesura que va passant el temps, t'adones que són ells qui realment t'ensenyen a tu les coses més importants de la vida. No canviaria això ni per tots els diners del món.

David Monfort Julià





Dilluns, 16.11.2015 18h30

Save street children (Uganda)

Nunca antes había estado en el África negra y después de tres meses allí puedo decir que Uganda es un país fascinante en muchos sentidos, sobre todo si tienes la oportunidad de trabajar codo con codo con gente de allí.

Quería hacer un voluntariado acorde con mi formación, experiencia e intereses en cualquier país, así que lo que buscaba era el proyecto, no el lugar. No importaba si era en Asia, África, Europa... Así que me embarqué en el infinito mundo de Internet a explorar organizaciones que tuvieran ofertas atractivas de voluntariado y que no costaran un riñón. Finalmente, descubrí que SCI disponía de una larga lista de voluntariados en países por todo el mundo, y había para todos los gustos. Y poco después di con el proyecto ideal para mí: un proyecto basado en los derechos de los niños que vivían en las calles de Kampala, la capital de Uganda. Se me iluminaron los ojos.

Tuve suerte porque un día después de enviar mi currículum y rellenar el formulario, David (el director de los LTV en ese momento) me comunicó que me habían admitido en la organización. Sólo me quedaba comprar el billete de avión. Un mes más tarde, el 26 de junio de este año, aterrizaba en Kampala. Los tres meses siguientes se convertirían en unos de los mejores de mi vida.



Uganda Pioneers Association o UPA es la contraparte de SCI en Uganda. Uno de sus voluntarios locales me recogió en el aeropuerto y me llevó a Nansana, a 8 km de Kampala, donde UPA tiene una bonita casa con jardín que acoge a los voluntarios internacionales. Puede sonar a que no tenía propósito de integrarme al 100% en la cultura ugandesa, pero visto lo visto, recomiendo que quien vaya a Uganda y trabaje con alguna organización a través de UPA se hospede allí, al menos las primeras semanas. Al principio el albergue puede parecer muy básico, pero después de varias semanas llega a convertirse en un pequeño lujo, pues inevitablemente se comparan las viviendas de los vecinos de alrededor con la casa de UPA, y además, te vas haciendo al país.

Durante los primeros tres días Claire, miembro de UPA, me familiarizó con la cultura del país y me explicó el que sería mi proyecto. Empecé a trabajar en SAVE STREET CHILDREN UGANDA, SASCU con mucha ilusión y con ánimos de dar lo mejor de mí. El director de la organización, Innocent Oburye, había vivido en la calle durante 9 años de su infancia. Me fascinó ver que una persona que había pasado por dificultades extremas estuviese dirigiendo una organización. Junto a él, conocí a otras personas que también habían estado en su misma situación y   habían conseguido salir adelante gracias a la solidaridad de la gente. Ahora dedican su vida a luchar para que los 10.000 menores (de todas las edades, incluso bebés) que viven en las calles de Kampala tengan un techo bajo el que dormir y personas que les den cariño.

Mi trabajo en SASCU consistía en conseguir fondos para financiar los proyectos (educación, formación profesional, sensibilización, promulgación de los derechos de los menores, proyectos de microfinanciación, entre otros), asistir al departamento de comunicación y relaciones públicas y hacer visitas periódicas a los niños de la calle con los trabajadores sociales. En muy poco tiempo me hicieron sentir como un miembro más del equipo y delegaron en mí tareas importantes, ya que desde el primer momento me mostré entusiasmada por el proyecto.

Lo que más me impactó de mi trabajo en SASCU, sin duda, fueron los momentos que compartí con los niños de la calle. Esto es algo que cuento siempre: al principio no sabía cómo se iban a comportar estos chicos, por puro desconocimiento pensé que podrían tener una primera reacción hostil hacia la gente de fuera de su entorno. Y ¡cuánto me equivoqué! Nada más vernos, todos se echaron a nuestros brazos y lo único que querían era hablar con nosotros. Era evidente que conocían el motivo de nuestra visita.

Tal y como dice el nombre de la organización, SASCU centra su trabajo en los niños de la calle, además de apoyar a menores y jóvenes vulnerables y a familias sin recursos. Sus programas cubren todas la fases de un proceso que comienza por rescatar a estos niños de las calles y termina por proporcionarles las herramientas necesarias para que sean autónomos y gocen de una vida digna.  Estos son menores que provienen de familias desestructuradas, en las que los maltratos, abusos y trabajos forzados son habituales. Algunos también han huido de conflictos o de redes de tráfico de personas y acaban viviendo a la intemperie en situación de vulnerabilidad y hostilidad, sumidos en la más absoluta indefensión. Ante la indiferencia del Estado, organizaciones como SASCU tienen una responsabilidad y una carga de trabajo mucho más elevada de lo que sería deseable.

SASCU, en aplicación de su programa de sensibilización, también forma parte de diferentes redes que ejercen presión sobre Gobierno de Uganda para que éste active los mecanismos de protección de los menores y lleve a cabo una correcta aplicación de la Ley de Menores.

Ahora, desde aquí, sigo colaborando con la organización porque creo en su trabajo y porque así siento que puedo alargar una muy enriquecedora y maravillosa experiencia.

Animo a todos los que les pique el gusanillo de hacer un voluntariado a que no duden y se lancen de cabeza a por él.  Es una vivencia única que nadie debería permitirse el lujo de dejar pasar.


Blanca de Goenechea Caballos


Dilluns, 9.11.2015 19h15

CRÒNICA DE PREšEVO

29 de setembre del 2015
per Aniol Coma Santasusagna i Marina Fort Portella

L'Aniol Coma ha fet el seu voluntariat de llarga durada a Kuterevo, Croàcia. Després del seu voluntariat, ens ha enviat un text arrel de la seva experiència buscant la realitat de les persones refugiades.

Aquest text és el resultat del que hem vist en la nostra estada en un dels punts per on passen els refugiats que  vénen de l'Orient Mitjà i es dirigeixen a l'Europa Occidental. Es tracta d'una crònica del què hem vist i sentit en aquesta setmana llarga que hem passat aquí. Per tant, és un escrit subjectiu, però tanmateix no deixa de ser rigorós.

Hem estat uns dies al poble de Preševo, una localitat d'uns 13.000 habitants situada a la part més meridional de Sèrbia, a tocar de la frontera amb Macedònia (FYROM oficialment). La majoria de la població local és albanesa i musulmana, a diferència de la resta del país. És per això, que el llunyà govern de Belgrad no té gaire en compte aquest racó de món. En general, es tracta d'una àrea força pobra que fins fa poc no importava massa a ningú.

Començarem explicant detingudament el periple que fan els refugiats en aquesta zona fronterera. A continuació parlarem de qui són els migrants, d'on vénen i donarem detalls de testimonis que per algun motiu ens semblen dignes de mencionar.


LA MENTIDA I EL NEGOCI DELS REFUGIATS

Al nord de Macedònia, frontera amb Sèrbia existeix un camp de refugiats, Tabanovce. Un dels molts camps que milers de persones migrants troben durant el seu recorregut cap a l'Europa Occidental. Prèviament han estat a d'altres camps i punts de control a Macedònia, Grècia i Turquia. Tenim poca informació de com funciona el camp de Tabanovce i no ens està permès entrar-hi sense acreditació ni permís estatal i sense pertànyer a cap organització reconeguda. Els refugiats hi arriben principalment en tren, però també en bus, taxi o caminant. Passen un escàner i se'ls registra com si fossin delinqüents suposadament per controlar si porten armes o drogues. Des d'allà caminen 5 quilòmetres i creuen a Sèrbia per un camí enfangat, la frontera legal queda a uns quants quilòmetres a l'est. Interessa fer creuar milers de refugiats per una 'falsa' frontera invisibilitzant així el problema i amagant tot el que pugui succeïr durant el trajecte. L'exèrcit i la policia controlen el recorregut i no s'hi pot accedir lliurament.

Els refugiats arriben a Miratovac, el primer poblet serbi on els esperen busos gratuïts financiats per l'ACNUR (Alt Comitè de les Nacions Unides pels Refugiats) que els duuen fins al camp de Preševo, a uns 7 quilòmetres al nord. Els busos són escassos i la gent s'amuntega en cues llarguíssimes. Alguns d'ells, homes joves majoritàriament, se'ls obliga a continuar a peu sense explicacions encara aquests 7 km més. La primera pregunta que ens ve al cap és per què hi ha aquest punt intermig, per què se'ls fa caminar la meitat del camí i se'ls transporta l'altra meitat. Després d'un parell de dies entenem el negoci que hi fan els taxis i cotxes particulars conduïnt els refiguats de camp a camp, com els caminants són “caçats” abans d'arribar al bus per taxites corruptes i són enganyats per cobrar-los 10 euros o més per trajecte i per persona. El més trist però, és que ningú es preocupa per tal que els autobusos cobreixin tot el camí i així evitar que els taxis hi treballin. Els director de l'empresa de busos, els conductors, els taxistes, els veïns i la resta de gent que treballa en aquests 12km estan conxorxats i tots hi guanyen. La policia també hi és present i, tot i que pretén regularitzar la situació i la màfia, el cert és que s'enduu un percentantge per cada client dels taxis il·legals. El més greu és que aquests autobusos estan organitzats per l'ACNUR, agència que coneix i tolera la presència del transport particular i no fa res per canviar la situació.

Vam intentar avançar-nos als taxis, avisar els refugiats amb antel·lació i vam ser amenaçats durament. Quan els refugiats arriben al suposat camp de Preševo i després d'hores i nits senceres d'espera sota la pluja o el sol, se'ls identifica, se'ls pren l'emprempta digital i se'ls dóna una autorització per poder creuar el país en 72 hores o demanar asil polític. Ningú sap del cert per què serveix aquest procés d'identificació i a mans de qui acaba aquest registre o què se'n farà d'aquesta informació més endavant. És comprensible que moltes d'elles no vulguin passar un control més i decideixin seguir sense el permís.

Un cop tenen el document oficial solen agafar un bus privat fins a la fontera croata per 35 euros. També tenen l'opicó de viatjar amb tren fins a Belgrad i continuar pel seu compte. Aquells que decideixen no esperar a rebre la documentació poden prendre un bus o taxi il·legal per preus elevadíssims (de 80 a 150 euros per persona) amb el risc de ser enxampats per la policia amb conseqüències desconegudes, o de ser enganyats pels propis transportistes i abandonats en un altre indret.

Durant tot el recorregut els refugiats estan completament desorientats. No tenen informació d'on són ni se'ls indica el procés a seguir. Se'ls fa formar en fileres eternes com a ovelles custodiats per la policia que no els dóna respostes i a voltes reparteix descàrregues elèctriques. Es resignen a continuar el camí sense saber quina és la següent frontera que creuaran. Els voluntaris que informen tampoc aclareixen els dubtes a vegades per desgana, però sobretot perquè el camí varia constantment en funció de l'obertura i tancament de fronteres. L'itinerari està dissenyat des de despatxos allunyats a les altes esferes d'Europa, que munten el recorregut segons conveniència i reparteixen les refugiades en països sense que elles tinguin poder de decisió.

El camp de Preševo existeix des del mes de juny, tot i que fa un parell d'anys que van començar a passar els primers refugiats. Cal entendre però que no és un camp, és conegut oficialment com a One Stop Center. En un petit recinte custodiat per policies i militars empunyant Kalàshnikovs, hi ha un parell de tendals on es fa el registre dels migrants i es proporciona assistència mèdica als més necessitats. L'exterior és un espai caòtic. A uns 50 metres hi ha l'estació de tren i a tocar la comissaria de policia. Una mica més endavant una filera de 15 busos de companyies privades i entremig un parell de botigues, un forn de pa i 5 o 6 bars. No hi ha cap espai cobert perquè els refugiats passin la nit ni perquè esperin llargament el permís policial. Es mullen i passen fred. Tant sols hi ha 4 lavabos portàtils per tot el volum de gent. Tot aquest espai està ple de deixalles. I hi ha molta, molta gent. A part dels milers de refugiats que hi passen cada dia (entre 2.000 i 5.000 aproximadament, arribant un dia d'agost al número rècord de 15.000) hi ha els treballadors de les companyies de busos que atrapen els grups de refugiats, hi ha taxistes i hi ha militars, hi ha molta policia, hi ha nens que venen SIM cards i altres acessoris a preus desmesurats, hi ha treballadors d'organitzacions internacionals, ONGs i associacions locals i hi ha periodistes. Hi ha també voluntaris i voluntàries que treballen durant la major part del seu dia sota la pluja o el sol repartint menjar, acompanyant els refugiats als busos i donant la poca informació que tenen. Alguns s'aprofiten de la situació i formen part de la conspiració i del negoci. D'altres, amb consciència o sense, col·laboren altruistament essent una peça necessària de l'engrenatge, fent una feina totalment assistencial que no canvia res.

Des del govern de Sèrbia, passant per les organitzacions humanitàries i les locals, la policia, els venedors ambulants i fins als voluntaris, pràcticament tothom fa negoci amb els refugiats i actua per diners o poder. Sembla mentida que un poble que va patir la recent guerra de Kosovo entre els anys 1996-1999 i que va provocar el desplaçament de 850.000 exiliats, tingui tan poca memòria i empatia vers els milers de persones que ara es troben en la mateixa situació. 

El poble de Presevo és un dels molts punts del periple dels refugiats. Tanmateix, molts d'ells ens comenten que els camps i punts de control pels que han passat més al sud (Macedònia, Grècia, Turquia) són encara més terribles i que han patit vexacions per part de la policia i han viscut situacions hinfrahumanes. Sembla que com més s'apropen a Europa Occidental millor és l'atenció que van rebent, però per ara tampoc en tenim la certesa.

HISTÒRIES PARTICULARS
En primer lloc ens crida l'atenció adonar-nos que no tots els refugiats venen de Síria sinó que en diferent proporció hi ha gent que viatja des de Pakistan, Afganistan, Iran, Iraq, Kurdistan, Líban. N'hi ha que passant per l'Orient Mitjà venen des de l'Àfrica: de Sudan del Sud, Mali,... i fins i tot trobem noi de Bangladesh. Molts es fan passar per sirians i canvien la seva nacionalitat creient que els serà més fàcil accedir a les ajudes i a l'acollida per part d'Europa. La premsa parla de Síria i amaga així la resta de conflictes, guerres i règims dictatorials que es viuen en aquests països. Pel que fa a la durada del viatge també hi ha moltes diferències. Mentre que n'hi ha que van abandonar el seu país fa prop de 6 mesos, d'altres fa tant sols una setmana que eren a Damasc. Depèn sobretot del punt de partida, dels recursos econòmics i del grup amb qui viatgen.

Alguns dels refugiats ja fa temps que s'havien desplaçat del seu lloc d'origen i vivien en països menys conflictius.

A continuació us presentem alguns exemples que parlen per ells sols:

– Arriba a Presevo una furgoneta de la policia austríaca (entenem que treballen en situacions d'emergència) que descarrega una dona i 6 fills de menys de 4 anys, un del quals és un nadó. No aconeseguim comunicar-nos massa amb la senyora però l'ajudem a asseure's amb els nens en un racó, a posar-los mitjons i sabates seques i a distreure una estona als infants. 
– Coneixem una dona de 97 anys que fa el trajecte des de Síria amb cadira de rodes acompanyada per la seva famIlia. Somriu molt.
– Un noi sol ens explica que va marxar de Síria perquè va trobar davant de casa seva els 11 caps tallats dels seus germans i germanes, per part de l'Estat Islàmic. Ha fet tot el trajecte sol, sense diners i a peu. Se li donen diners perquè pugui arribar fins a la següent frontera amb autobús. 
– Hi ha moltes famílies amb nadons de dies (que han nascut durant el viatge o ben poc abans de sortir) i també algunes dones embarassades. Ens expliquen que n'hi ha hagut d'altres que han tingut aborts naturals durant el trajecte per les dures circumstàncies que pateixen.
– Ens fem amics d'un grup de 5 joves de Damasc. Són universitaris, de la nostra edat, parlen 4 o 5 llengües cadascun (àrab, kurd, persa, turc, anglès...), van ben vestits i fan molta broma. Quedem que prendrem una cervesa algun dia a Holanda on es dirigeixen perquè un d'ells hi té part de la famIlia.
– Ens expliquen el cas d'afganesos que reben diners de màfies per poder subvencionar-se el viatge fins a Europa a canvi de transportar fins a 3kg d'heroïna dins l'estómac durant mesos.
– Uns grup d'homes siris ens ensenyen fotos i vídeos del campament a l'illa grega de Quios. Consisteix en un cementiri i dues tendes de l'ACNUR. Ens expliquen que van haver de dormir 3 nits entre tomba i tomba i veiem les imatges de calaveres i ossos tirats al lloc on estaven “allotjats”.
– Molta gent ens parla dels viatges entre Turquia i les illes gregues. Els preus són completament abusius (uns 1400 dòlars americans per 4 hores de trajecte) i les condicions són d'alt risc perquè viatgen més de 40 persones en una petita barqueta inflable de 6 metres.
– I coneixem, per fi, el primer grup de paquistanesos que volen anar cap a Barcelona! (la gran majoria es dirigeixen a Alemanya o als països nòrdics).




Dilluns, 2.11.2015 17h30

The Bridgeline, Virgina

Vaig conèixer The Bridgeline a través de SCI Catalunya i de seguida vaig pensar que podia ser una bona organització per a realitzar un voluntariat en contacte amb les persones que més ho necessiten dins de la comunitat. The Bridgeline està situada a Charlottesville, Virginia. Es una organització sense ànim de lucre que treballa amb adults que tenen lesions cerebrals. L’organització té tres cases on viuen la majoria dels residents, i també treballa amb molts d’altres que viuen de manera autònoma.

El primer que sobta al conèixer les lesions cerebrals es que poden succeir-li a qualsevol persona: una mala caiguda, un accident de cotxe o un accident domèstic, per exemple. Tornar a començar és difícil però la meva experiència aquí em diu que els avenços són possibles i que la recuperació avança cada dia! És un procés llarg i molt constant, però durant aquests mesos he vist la lluita diària dels pacients i la seva capacitat d’autosuperació. Aquests moments m’han fet relativitzar els meus problemes diaris i m’han fet veure quines són les dificultats reals de la vida i com superar-les amb molt d’esforç.  

The Bridgeline té un ampli equip de professionals: metges, treballadors socials i voluntaris, amb els quals treballo a diari. L’ambient de treball és molt familiar ja que molts dels treballadors tenen amics amb lesions cerebrals o hi treballen com a voluntaris.Com a voluntari, treballo amb els residents creant tallers de música, art, esports, cuina, lectura i cinema, entre d’altres. En aquests espais, els pacients aprenen a estimular les seves habilitats i a reforçar aspectes fonamentals com la motricitat i la memòria. Poc a poc, els pacients són més autònoms i refermen la seva integració en la comunitat. És un treball estimulant i molt exigent, tant pel voluntari com pel pacient, però molt reconfortant en tots els sentits. És increïble com d’agraïts son els residents i quantes coses s’aprenen d’ells cada dia! Tots ells són un gran exemple per a mi. M’han ajudat a créixer com a persona en veure que malgrat les seves dificultats físiques i cerebrals sempre tenen il·lusió i metes per assolir.


Dimarts, 20.10.2015 15h00

Blue Rose (Sri Lanka)

Fa uns mesos que he tornat de Sri Lanka i amb la perspectiva que em dóna aquest temps transcorregut puc dir que per a mi ha significat una experiència d’aprenentatge, un viatge amb totes les lletres.

Prendre la decisió i fer els tràmits
La decisió de marxar de voluntària va ser força precipitada. Disposava de tres mesos abans d’incorporar-me a una nova feina i volia invertir aquest parèntesi involucrant-me en algun projecte motivador. Al recull de projectes de SCI vaig conèixer l’ONG HumanDevelopmentOrganisation (HDO), que treballa pels drets dels treballadors de les plantacions de te i vaigaplicar com a voluntària amb la intenció deconèixer de prop com es tracten qüestions relacionades amb els drets humans a un país com Sri Lanka.

A Sri Lanka conviuen budistes, hindús i musulmans (també una petita part de catòlics) i es parlen dos idiomes, el tàmil i el singalès, dels quals només el segon és oficial. Es tracta d’un país que va patir els efectes devastadors del tsunami l’any 2004 i que fins al 2009 no va sortir d’una guerra civil que va durar 30 anys.Tot i que el país mira cap al futur amb optimisme, sobretot després del canvi de govern que hi ha hagut aquest 2015, les condicions d’alguns sectors socials, com és el cas del col•lectiu dels treballadors de les plantacions de te i cautxú,són indiscutiblement precàries.

Tornant a la meva experiència, des de SCI Catalunya em van ajudar a tramitar el voluntariat a HDO ràpidament i al cap d’un mes de començar les gestions, ja estava volant destí a Colombo.

Vaig aterrar a la capital administrativa del país, on m’esperava un membre de SCI Sri Lanka que em va acompanyar fins a Kandy, on es troba la seu de SCI. A l’oficina central em va rebre el Raju, director de SCI SL i la resta de personal de l’oficina. Vam celebrar una breu reunió per conèixer les meves expectatives, em van donar algunes pautes per fer-me més fàcil l’adaptació i em van allotjar.
Tot i les evidents diferències entre la realitat d’aquí i d’allà, em vaig sentir molt acollida des del primer dia, cosa que va facilitar el meu procés d’adaptació, que sento que vaig fer d’una manera progressiva i molt natural.

La meva tasca com a voluntària
Després d’una primera setmana de presa de contacte, en la que vaig tenir l’oportunitat de fer una escapada de tres dies amb voluntaris locals, vaig començar la meva tasca a HDO. Si bé és cert que la feina que desenvolupava a l’organització era força burocràtica, vaigtenir també l’ocasió d’estar en contacte amb dones que viuen una situació molt diferent a la meva. Recordo especialment una jornada d’empoderament per a dones en la que vaigentendre el tipus de feina que es fa amb elles. Es tracta d’ajudar-les a incorporar petits canvis en el seu dia a dia, dins el nucli familiar, per afavorir la seva autonomia en el marcd’una societat clarament patriarcal. Em va sobtar la manera tan subtil amb la que s’abordaven aquestes qüestions, sempre parant atenció en no incomodar els marits, que sovint no veuen amb bons ulls la seva participació a aquest tipus de tallers.La resta de tasques que realitzava a HDO consistien en l’assessorament en matèria de comunicació i en la recerca de fons per a finançar els diferents projectes de l’ONG.

El segon mes de la meva estada, vaig ser voluntària a l’escola d’educació especial Blue Rose, on assistia a les professores del centre. En contrast amb la feina de paperassa que feia a HDO, a l’escola el treball es basava sobretot en el contacte amb les persones. El procés de treball de les professores està en constant revisió i són receptives a la valoració i incorporació d’idees i mètodes que els voluntaris proposen.És una escola que promou el desenvolupament dels nens en un context de contacte amb la natura, en el que les famílies participen també d’una forma activa en les activitats de l’escola. Va ser una ocasió formidable per conèixer de prop persones i entendre una mica més el país i la idiosincràsia de les persones que hi viuen.

Immersió cultural.

A banda de la feina que vaig fer a HDO i a Blue Rose, durant la meva estada he tingut moltesaltres oportunitats de continuar amb la immersió cultural i de conèixer noves persones que m’han anat descobrint nous prismes de la societat de Sri Lanka. Durant dos dies vaig conviure amb una família de dones musulmanes. Vam compartir sostre, àpats i converses. Vam parlar de la feina, la família, la religió o l’amistat. I sobretot, vam fer visites a gairebé totes les cases del poble. A molts pobles, un europeu és una mena d’atracció turística, així que tots els veïns estan encantats de rebre’t i de convidar-te a prendre alguna cosa.Aquesta experiència em vaajudar a apropar-me a la seva cultura d’una forma molt familiar, deixant de banda idees preconcebudes sobre les dones musulmanes i les limitacions que els imposen els homes.

També vaig participar en un camp de treball a Jaffna, una península del nord del país que, fins fa poc era una zona d’accés restringit fins i tot per als propis singalesos en ser una de les regions més bel•ligerants durant la guerra civil, on tenia base la guerrilla dels tigres tàmils. Allí vaig conviure i treballar amb voluntaris locals per fomentar el diàleg i la cultura de la pau a una escola infantil. El treball, que es va fer amb els nens, les famílies i els professors de la població va ser molt enriquidor. En aquesta convivència vaig trobar-me amb altres voluntaris europeus i voluntaris locals (musulmans, singalesos, tàmils, catòlics).

A més, en alguns dels viatges que feia durant el cap de setmana, SCI m’ajudava a planificar visites a d’altres centres afiliats al Servei Civil, com és el cas del Peace Center,  i a escoles públiques, per tal que tingués l’oportunitat de conèixer més a fons el sistema educatiu i la realitat de diferents regions.

Com he dit, els caps de setmana aprofitava per viatjar arreu del país. Sri Lanka, és un país exuberant. La natura és espectacular i fa acte de presència a tot arreu. En un mateix país pots visitar més d’una desena de parcs naturals, tots ells impressionants, ciutats ancestrals, temples majestuosos, mesquites, platges turístiques per a surfistes i platges amb caràcter més local, on es troben els pescadors fent feina. Els viatges en tren et transporten d’una ciutat a altra travessant paisatges espectaculars de plantacions de te i als autobusos, atestats de passatgers, assaboreixes també la manera genuïna que tenen de fer, de viure i de compartir.

Després de dos mesos a Sri Lanka, m’he quedat amb un regust dolç i amb moltes ganes de tornar, de continuar coneixent aquest poble que és generós i alegre. Vaig decidir viatjar-hi per ajudar  i finalment m’he endut més del que he pogut oferir. Per primera vegada he sentit que he pogut conèixer una altra cultura de prop, per primer cop he fet un autèntic viatge.





Dimecres, 19.11.2014 11h00

Blue Rose Special School – Kandy; Sri Lanka

Tot va començar el passat mes d’abril quan la coordinadora de l’ONG Servei Civil Internacional de Catalunya, es va posar en contacte amb mi per proposar-me la possibilitat de poder anar a la Blue Rose Special School de Kandy, Sri Lanka, per desenvolupar-hi un projecte educatiu. La primera impressió va ser la de prudència, ja que mai havia tingut una experiència amb nens i nenes amb certes discapacitats cognitivo motrius. Després d’unes setmanes de pensar-ho bé, vaig decidir acceptar la proposta com un repte personal.

Quan arribes a qualsevol país, sempre existeix la famosa barrera idiomàtica, però depèn d’un entendre-la com a barrera. El primer dia que vaig arribar a l’escola vaig veure molt clar que l’anglès, tot i ser ex colònia britànica Sri Lanka, no tenia massa pes entre els alumnes i que si volia arribar a ells i que el projecte tingués èxit, havia d’aprendre la seva llengua materna, el singalès, per tal de poder ensenyar-los la meva proposta educativa. I així va ser, vaig estudiar per poder aprendre-la, per tal d’aconseguir fer significatiu i productiu el projecte educatiu pels nens i nenes de la Blue Rose.

Sóc un mestre d’Educació Física i Psicomotricista que treballa en una escola d’Educació Primària i Infantil a la localitat de Figueres, a Catalunya. La meva experiència desenvolupant projectes educatius internacionals, neix fa uns anys enrere al Marroc, continua al Senegal, amb l’agermanament de l’escola on treballo i una escola d’un poble d’aquest país i finalment a Sri Lanka. Haver pogut conèixer i aprendre de la comunitat educativa de la Blue Rose és quelcom molt gran, important i significatiu per a mi. Diferents metodologies, valors i emocions per ajudar a fer que els nens i nenes d’aquesta escola puguin ser autònoms i tenir cabuda en aquesta societat cada vegada més competent, és el principal objectiu que té aquesta gran institució acadèmica.


La Blue Rose Special School és un centre de formació  educatiu de dia per als nens i nenes amb certes discapacitats mentals i físiques situat a Kandy, Sri Lanka. Aquests nens i nenes tenen qualitats especials que difícilment trobem en els éssers humans. En altres paraules, són especials. La Blue Rose simbolitza aquests nens i nenes que han de ser considerats com a diferents, a que tinguin els mateixos drets que la resta, respecte i afecte que es mereixen de tota la comunitat social.

El contingut del projecte educatiu desenvolupat va ser la creació del moviment a través de les emocions, dins l’àrea de psicomotricitat de la qual en sóc especialista, mitjançant una metodologia de treball que es duu a terme a la meva escola, l’Anicet de Pagès i de Puig. Aquesta metodologia té com a eix vertebral les emocions, desenvolupades juntament amb les relacions interpersonals amb el moviment com a finalitat i mitjà. Durant la meva estada també vaig tenir la sort de poder realitzar totes les classes d’educació física a partir del joc. Practicàvem les habilitats motrius bàsiques amb el joc com a eix vertebral, per tal d’anar assolint-les. Aquesta especialitat va ser un més a més, que vaig poder experimentar amb nens i nenes d’educació especial.

Tanmateix, vaig fer formació a les mestres de la Blue Rose sobre aquesta metodologia de psicomotricitat abans esmentada. I també, donant-los recursos educatius i alternatius de com treballar la psicomotricitat a mestres d’educació infantil d’altres escoles que venien a fer pràctiques en aquest centre educatiu. L’objectiu o finalitat del projecte educatiu desenvolupat era el de millorar el benestar socioemocional dels nens i nenes de la Blue Rose.

La rebuda va ser meravellosa, amb molta alegria de que algú forani vingués per conviure amb ells. La veritat és que m’ho van posar molt fàcil des del primer moment. Sempre m’ajudaven i tenien un somriure per mi, una abraçada, un petó, realment m’han aportat i ensenyat molt a nivell emocional i en d’altres facetes, en definitiva, m’han fet feliç. Entre ells i jo es va crear un lligam emocional molt fort arrel de la convivència, i que estic segur que si algun dia hi tornés, se’n recordarien de mi, com jo sempre me’n recordaré d’ells. La meva sensació és la d’haver après més que no he ensenyat. Per una part, no em fa sentir massa bé, però per l’altra em considero molt afortunat, ja que he tingut 30 petits grans mestres per a mi sol, els quals m’han ensenyat un munt a partir de la seves experiències personals i tots els coneixements propis. El que jo els vaig ensenyar és a expressar les emocions a través del moviment, tot i què també va ser molt fàcil, ja que les mestres de la Blue Rose les treballaven cada dia dins el context escolar. També un munt de jocs per desenvolupar moviment mitjançant l’educació física. Tanmateix, la meva vivència em diu, o em dóna a entendre, que els nens i nenes amb discapacitats cognitives desenvolupen molt més la part emocional del cervell que no pas les persones que no pateixen cap discapacitat. Això els fa molts rics i amb una capacitat innata d’autogestió i regulació de les emocions dels demés. Alhora, vaig poder aprendre recursos per l’autogestió de les emocions i la gestió de les dels demés.

La sensació principal amb la qual he tornat és la de sentir-me un privilegiat per tot el que he viscut i après amb el temps que he estat a la Blue Rose, i a l’haver pogut endinsar-me en una cultura i poder conèixer-la de primera mà. Alhora que he vist que les barreres, com he dit anteriorment, se les posa un mateix, i penso que les poques que podia tenir en aquesta experiència, les vaig trencar, simplement per poder arribar a les persones a les quals anava destinat el meu projecte educatiu per tal de poder ajudar-les a millorar el seu benestar socioemocional. Només per aconseguir aquest objectiu faria l’impossible per trencar-les constantment, una vegada rere l’altre. L’experiència més bonica del món és veure un nen o nena feliç, i tinc la sort d’haver-ho pogut viure, per tant, l’objectiu del meu projecte educatiu s’ha assolit.


Ja per finalitzar aquesta breu memòria, vull encomiar la gran tasca que fan les mestres de la Blue Rose Special School, i que tant m’han ensenyat també, donant uns valors, autonomia i eines per tal d’expressar les emocions pel desenvolupament maduratiu i global, fent capacitats de les discapacitats d’aquests nens i nenes per a que puguin tenir un futur i cabuda en la societat actual. Tanmateix, a les famílies d’aquests nens i nenes pel suport al treball que fa l’escola, sense ells aquest projecte acadèmic no seria el que és, ni tindria el mateix sentit. Alhora agrair eternament a mestres i famílies, i membres de la ONG d’SCI de Sri Lanka, per tota la confiança dipositada i l’ajuda donada en tot moment per poder sentir-me com a casa i ser un més. Als nens i nenes per ser qui són i com són i per haver fet tot el que han fet per mi sempre amb un somriure. I a l’escola Anicet de Pagès i de Puig, amb el seu director al capdavant, una vegada més agrair la confiança i la creença en mi, per tal de poder fer el que he fet, sense l’Anicet no seria possible ni seria el mateix.

David Coll Ferrer

Novembre de 2014


Perfil

Arxiu




Altres articles


Servei Civil Internacional Catalunya
Servei Civil Internacional Catalunya

Carrer del Carme 95, baixos 2n.
08001 - Barcelona
T. +34 934 417 079
F. +34 934 417 018
Contacte