Servei Civil Internacional Catalunya

Experiències de voluntaris i voluntàries d'LTV

LTV SCI

Dilluns, 9.11.2015 19h15

CRÒNICA DE PREšEVO


Comentaris Cap comentari    


29 de setembre del 2015
per Aniol Coma Santasusagna i Marina Fort Portella

L'Aniol Coma ha fet el seu voluntariat de llarga durada a Kuterevo, Croàcia. Després del seu voluntariat, ens ha enviat un text arrel de la seva experiència buscant la realitat de les persones refugiades.

Aquest text és el resultat del que hem vist en la nostra estada en un dels punts per on passen els refugiats que  vénen de l'Orient Mitjà i es dirigeixen a l'Europa Occidental. Es tracta d'una crònica del què hem vist i sentit en aquesta setmana llarga que hem passat aquí. Per tant, és un escrit subjectiu, però tanmateix no deixa de ser rigorós.

Hem estat uns dies al poble de Preševo, una localitat d'uns 13.000 habitants situada a la part més meridional de Sèrbia, a tocar de la frontera amb Macedònia (FYROM oficialment). La majoria de la població local és albanesa i musulmana, a diferència de la resta del país. És per això, que el llunyà govern de Belgrad no té gaire en compte aquest racó de món. En general, es tracta d'una àrea força pobra que fins fa poc no importava massa a ningú.

Començarem explicant detingudament el periple que fan els refugiats en aquesta zona fronterera. A continuació parlarem de qui són els migrants, d'on vénen i donarem detalls de testimonis que per algun motiu ens semblen dignes de mencionar.


LA MENTIDA I EL NEGOCI DELS REFUGIATS

Al nord de Macedònia, frontera amb Sèrbia existeix un camp de refugiats, Tabanovce. Un dels molts camps que milers de persones migrants troben durant el seu recorregut cap a l'Europa Occidental. Prèviament han estat a d'altres camps i punts de control a Macedònia, Grècia i Turquia. Tenim poca informació de com funciona el camp de Tabanovce i no ens està permès entrar-hi sense acreditació ni permís estatal i sense pertànyer a cap organització reconeguda. Els refugiats hi arriben principalment en tren, però també en bus, taxi o caminant. Passen un escàner i se'ls registra com si fossin delinqüents suposadament per controlar si porten armes o drogues. Des d'allà caminen 5 quilòmetres i creuen a Sèrbia per un camí enfangat, la frontera legal queda a uns quants quilòmetres a l'est. Interessa fer creuar milers de refugiats per una 'falsa' frontera invisibilitzant així el problema i amagant tot el que pugui succeïr durant el trajecte. L'exèrcit i la policia controlen el recorregut i no s'hi pot accedir lliurament.

Els refugiats arriben a Miratovac, el primer poblet serbi on els esperen busos gratuïts financiats per l'ACNUR (Alt Comitè de les Nacions Unides pels Refugiats) que els duuen fins al camp de Preševo, a uns 7 quilòmetres al nord. Els busos són escassos i la gent s'amuntega en cues llarguíssimes. Alguns d'ells, homes joves majoritàriament, se'ls obliga a continuar a peu sense explicacions encara aquests 7 km més. La primera pregunta que ens ve al cap és per què hi ha aquest punt intermig, per què se'ls fa caminar la meitat del camí i se'ls transporta l'altra meitat. Després d'un parell de dies entenem el negoci que hi fan els taxis i cotxes particulars conduïnt els refiguats de camp a camp, com els caminants són “caçats” abans d'arribar al bus per taxites corruptes i són enganyats per cobrar-los 10 euros o més per trajecte i per persona. El més trist però, és que ningú es preocupa per tal que els autobusos cobreixin tot el camí i així evitar que els taxis hi treballin. Els director de l'empresa de busos, els conductors, els taxistes, els veïns i la resta de gent que treballa en aquests 12km estan conxorxats i tots hi guanyen. La policia també hi és present i, tot i que pretén regularitzar la situació i la màfia, el cert és que s'enduu un percentantge per cada client dels taxis il·legals. El més greu és que aquests autobusos estan organitzats per l'ACNUR, agència que coneix i tolera la presència del transport particular i no fa res per canviar la situació.

Vam intentar avançar-nos als taxis, avisar els refugiats amb antel·lació i vam ser amenaçats durament. Quan els refugiats arriben al suposat camp de Preševo i després d'hores i nits senceres d'espera sota la pluja o el sol, se'ls identifica, se'ls pren l'emprempta digital i se'ls dóna una autorització per poder creuar el país en 72 hores o demanar asil polític. Ningú sap del cert per què serveix aquest procés d'identificació i a mans de qui acaba aquest registre o què se'n farà d'aquesta informació més endavant. És comprensible que moltes d'elles no vulguin passar un control més i decideixin seguir sense el permís.

Un cop tenen el document oficial solen agafar un bus privat fins a la fontera croata per 35 euros. També tenen l'opicó de viatjar amb tren fins a Belgrad i continuar pel seu compte. Aquells que decideixen no esperar a rebre la documentació poden prendre un bus o taxi il·legal per preus elevadíssims (de 80 a 150 euros per persona) amb el risc de ser enxampats per la policia amb conseqüències desconegudes, o de ser enganyats pels propis transportistes i abandonats en un altre indret.

Durant tot el recorregut els refugiats estan completament desorientats. No tenen informació d'on són ni se'ls indica el procés a seguir. Se'ls fa formar en fileres eternes com a ovelles custodiats per la policia que no els dóna respostes i a voltes reparteix descàrregues elèctriques. Es resignen a continuar el camí sense saber quina és la següent frontera que creuaran. Els voluntaris que informen tampoc aclareixen els dubtes a vegades per desgana, però sobretot perquè el camí varia constantment en funció de l'obertura i tancament de fronteres. L'itinerari està dissenyat des de despatxos allunyats a les altes esferes d'Europa, que munten el recorregut segons conveniència i reparteixen les refugiades en països sense que elles tinguin poder de decisió.

El camp de Preševo existeix des del mes de juny, tot i que fa un parell d'anys que van començar a passar els primers refugiats. Cal entendre però que no és un camp, és conegut oficialment com a One Stop Center. En un petit recinte custodiat per policies i militars empunyant Kalàshnikovs, hi ha un parell de tendals on es fa el registre dels migrants i es proporciona assistència mèdica als més necessitats. L'exterior és un espai caòtic. A uns 50 metres hi ha l'estació de tren i a tocar la comissaria de policia. Una mica més endavant una filera de 15 busos de companyies privades i entremig un parell de botigues, un forn de pa i 5 o 6 bars. No hi ha cap espai cobert perquè els refugiats passin la nit ni perquè esperin llargament el permís policial. Es mullen i passen fred. Tant sols hi ha 4 lavabos portàtils per tot el volum de gent. Tot aquest espai està ple de deixalles. I hi ha molta, molta gent. A part dels milers de refugiats que hi passen cada dia (entre 2.000 i 5.000 aproximadament, arribant un dia d'agost al número rècord de 15.000) hi ha els treballadors de les companyies de busos que atrapen els grups de refugiats, hi ha taxistes i hi ha militars, hi ha molta policia, hi ha nens que venen SIM cards i altres acessoris a preus desmesurats, hi ha treballadors d'organitzacions internacionals, ONGs i associacions locals i hi ha periodistes. Hi ha també voluntaris i voluntàries que treballen durant la major part del seu dia sota la pluja o el sol repartint menjar, acompanyant els refugiats als busos i donant la poca informació que tenen. Alguns s'aprofiten de la situació i formen part de la conspiració i del negoci. D'altres, amb consciència o sense, col·laboren altruistament essent una peça necessària de l'engrenatge, fent una feina totalment assistencial que no canvia res.

Des del govern de Sèrbia, passant per les organitzacions humanitàries i les locals, la policia, els venedors ambulants i fins als voluntaris, pràcticament tothom fa negoci amb els refugiats i actua per diners o poder. Sembla mentida que un poble que va patir la recent guerra de Kosovo entre els anys 1996-1999 i que va provocar el desplaçament de 850.000 exiliats, tingui tan poca memòria i empatia vers els milers de persones que ara es troben en la mateixa situació. 

El poble de Presevo és un dels molts punts del periple dels refugiats. Tanmateix, molts d'ells ens comenten que els camps i punts de control pels que han passat més al sud (Macedònia, Grècia, Turquia) són encara més terribles i que han patit vexacions per part de la policia i han viscut situacions hinfrahumanes. Sembla que com més s'apropen a Europa Occidental millor és l'atenció que van rebent, però per ara tampoc en tenim la certesa.

HISTÒRIES PARTICULARS
En primer lloc ens crida l'atenció adonar-nos que no tots els refugiats venen de Síria sinó que en diferent proporció hi ha gent que viatja des de Pakistan, Afganistan, Iran, Iraq, Kurdistan, Líban. N'hi ha que passant per l'Orient Mitjà venen des de l'Àfrica: de Sudan del Sud, Mali,... i fins i tot trobem noi de Bangladesh. Molts es fan passar per sirians i canvien la seva nacionalitat creient que els serà més fàcil accedir a les ajudes i a l'acollida per part d'Europa. La premsa parla de Síria i amaga així la resta de conflictes, guerres i règims dictatorials que es viuen en aquests països. Pel que fa a la durada del viatge també hi ha moltes diferències. Mentre que n'hi ha que van abandonar el seu país fa prop de 6 mesos, d'altres fa tant sols una setmana que eren a Damasc. Depèn sobretot del punt de partida, dels recursos econòmics i del grup amb qui viatgen.

Alguns dels refugiats ja fa temps que s'havien desplaçat del seu lloc d'origen i vivien en països menys conflictius.

A continuació us presentem alguns exemples que parlen per ells sols:

– Arriba a Presevo una furgoneta de la policia austríaca (entenem que treballen en situacions d'emergència) que descarrega una dona i 6 fills de menys de 4 anys, un del quals és un nadó. No aconeseguim comunicar-nos massa amb la senyora però l'ajudem a asseure's amb els nens en un racó, a posar-los mitjons i sabates seques i a distreure una estona als infants. 
– Coneixem una dona de 97 anys que fa el trajecte des de Síria amb cadira de rodes acompanyada per la seva famIlia. Somriu molt.
– Un noi sol ens explica que va marxar de Síria perquè va trobar davant de casa seva els 11 caps tallats dels seus germans i germanes, per part de l'Estat Islàmic. Ha fet tot el trajecte sol, sense diners i a peu. Se li donen diners perquè pugui arribar fins a la següent frontera amb autobús. 
– Hi ha moltes famílies amb nadons de dies (que han nascut durant el viatge o ben poc abans de sortir) i també algunes dones embarassades. Ens expliquen que n'hi ha hagut d'altres que han tingut aborts naturals durant el trajecte per les dures circumstàncies que pateixen.
– Ens fem amics d'un grup de 5 joves de Damasc. Són universitaris, de la nostra edat, parlen 4 o 5 llengües cadascun (àrab, kurd, persa, turc, anglès...), van ben vestits i fan molta broma. Quedem que prendrem una cervesa algun dia a Holanda on es dirigeixen perquè un d'ells hi té part de la famIlia.
– Ens expliquen el cas d'afganesos que reben diners de màfies per poder subvencionar-se el viatge fins a Europa a canvi de transportar fins a 3kg d'heroïna dins l'estómac durant mesos.
– Uns grup d'homes siris ens ensenyen fotos i vídeos del campament a l'illa grega de Quios. Consisteix en un cementiri i dues tendes de l'ACNUR. Ens expliquen que van haver de dormir 3 nits entre tomba i tomba i veiem les imatges de calaveres i ossos tirats al lloc on estaven “allotjats”.
– Molta gent ens parla dels viatges entre Turquia i les illes gregues. Els preus són completament abusius (uns 1400 dòlars americans per 4 hores de trajecte) i les condicions són d'alt risc perquè viatgen més de 40 persones en una petita barqueta inflable de 6 metres.
– I coneixem, per fi, el primer grup de paquistanesos que volen anar cap a Barcelona! (la gran majoria es dirigeixen a Alemanya o als països nòrdics).




Comentaris


No hi ha cap comentari




Comenta

El comentari s'ha enviat correctament

  Previsualitza

La direcció de La Veu del País Valencià es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.

Perfil

Més articles

Arxiu




Altres articles


Servei Civil Internacional Catalunya
Servei Civil Internacional Catalunya

Carrer del Carme 95, baixos 2n.
08001 - Barcelona
T. +34 934 417 079
F. +34 934 417 018
Contacte