Servei Civil Internacional Catalunya

Experiències de voluntaris i voluntàries d'EVS

Dijous, 8.2.2018 11h15

Experiencia EVS amb "Open Doors"

Me llamo Clara Roldán, soy de Valencia y tengo 25 años. En 2013 empecé a participar en  proyectos de voluntariado con SCI y, desde aquel primer english summer camp en Eslovenia, me di cuenta del gran sentido que daba esto a mi vida. Desde entonces he formado parte de varios work camps de corta duración con temáticas totalmente diferentes, como voluntaria y como coordinadora.

A finales de Julio, hace ya más de 6 meses, llegué a Budapest. Llevaba muchísimo tiempo queriendo participar en un proyecto de larga duración, y EVS me ofreció esta gran oportunidad. Soy la voluntaria EVS de Útilapu (SCI Hungary) y paso la mayor parte de mi tiempo con el working group de Open Doors. Este working group fue creado hace 5 años por dos chicas jovencísimas que lo coordinan y gestionan con ganas, talento y esfuerzo diario. En esta rama de SCI absolutamente todos los miembros son voluntarios, y el espíritu de trabajo y empeño se contagia desde el primer momento.



En estos 6 meses he participado en infinidad de actividades. Desde un primer campamento, en colaboración con la asociación Artemisszió, con chicos adolescentes refugiados y de etnia gitana en el lago Balaton, seguido de un Youth Exchange organizado por Open Doors en Zebegény con participantes locales y refugiados o inmigrantes de 5 ramas diferentes de SCI, incluida por supuesto SCI Catalunya, 

hasta cada uno de los workshops creativos o eventos interculturales que organizamos de manera semanal en the Door, nuestro espacio de trabajo multicultural. Durante este tiempo hemos realizado tareas de todo tipo. Hemos pintado murales en el centro de refugiados de Fót, hemos convertido the Door en Restaurante, en Charity Flea Market, en espacio en el que conocer más sobre países tan distintos como Portugal, Ucrania, México, Vietnam, Mongolia o España de la mano de voluntarios que nos han presentado sus países, su cultura y gastronomía, hemos realizado workshops creativos creando guirnaldas luminosas, estampando y pintando mochilas, creando agendas o libretas, hemos impartido talleres de audiovisuales, donde se enseñaba a grabar y editar vídeos, hemos tocado todo tipo de instrumentos creando música en las open jam session de los miércoles, en las que el talento musical no determina el resultado grupal, hemos formado un nuevo working group con el que estamos empezando a ir a Tiszadob, un pueblo en el que hay un centro de chicos de etnia gitana con los que aprendemos y disfrutamos.



También he impartido e imparto clases de castellano para distintos niveles. En todas estas actividades intentamos involucrar a los chicos del centro de refugiados de Fót, y todas y cada una de ellas han sido y son realmente especiales e intensas para mi,  ya que suponen un aprendizaje constante e intensifican mis ganas de desarrollarme y formar parte de más proyectos.


La plaza del voluntario EVS en Útilapu y Open Doors, está diseñada para una persona polivalente, que se adapte a los diferentes tipos de actividades que se realizan en esta rama de SCI, y sobre todo, que tenga iniciativa e ideas para realizar nuevos talleres y eventos. En definitiva, para hacer que Open Doors crezca y envuelva a más y más gente. No se trata de un trabajo regular y monótono, puesto que cada día está enfocado a unas tareas específicas que resultan ser muy diferentes entre sí. 

Llegada al ecuador de mi proyecto EVS, solo puedo estar agradecida a SCI Catalunya y SCI Hungary por haberme dado esta oportunidad de aprender de lo que me rodea y de mi misma. Aunque en diferente nivel, como pasa en todos los voluntariados, lo que recibes es mucho más de lo que das. Está siendo una experiencia apasionante que recomendaría a todo el mundo.

  

 


Per Clara Roldán


Dimarts, 18.10.2016 09h45

EVS a Sicília (Itàlia)

El 25 de setembre vem portar a terme la Biblioteca Humana Sicília a Palerm, dins del festival de les cultures, celebrat en un barri popular, socialment marginalitzat i estigmatitzat, anomenat ZEN 2 (Zona Espansione Nord).

Al juny va néixer la idea, gràcies a una altra voluntària croata amb qui reflexionàvem sobre com intervenir davant una situació de racisme. Ella havia sentit a parlar de la Biblioteca Humana i jo també, però no hi estàvem familiaritzades. Va ser parlant-ne amb altres persones, que va donar la casualitat de conèixer una ex-voluntària turca, que ara viu a Palerm, treballa en el camp dels Drets Humans i havia portat a terme anteriorment la Biblioteca Humana, formant també part de l'equip internacional. Ella ens va aclarir les idees al respecte, informant-nos de la metodologia específica d'aquesta i proposant-nos de treballar plegades. Vem acabar formant un increïble grup internacional format per voluntàries i ex-voluntàries de Turquia, Ucraïna, Eslovènia, Croàcia, Hongria, Tunísia, l'Estat Espanyol i Itàlia.

Engrescada, vaig proposar la idea a la meva associació d'acollida: Cooperazione senza frontiere que va acceptar ràpidament.

Aclarint conceptes, la Biblioteca Humana consisteix en una metodologia que té l'objectiu de trencar estereotips i fer aproximar a les persones a la diversitat presentant-la com un enriquiment, a partir de la coneixença en primera persona de col·lectius, que són o poden ser objectes de discriminació, contemplant una dimensió el més àmplia possible. Aquesta iniciativa prové de Dinamarca i compte amb més de 15 anys d'experiència, així com un abast de més de 70 països d'arreu del món. Val a dir que es tracta d'un concepte un tant complicat de fer entendre, ja que utilitza l'estructura i el funcionament d'una autèntica biblioteca, tot substituint els llibres per persones, les quals són "escollits" per establir-hi un diàleg durant un màxim de 30 minuts, sempre des de la cura i el respecte, així com des de la supervisió de les "bibliotecàries" com jo que vetllàvem per a què es donés aquest acostament. I què dir sobre explicar i fer entendre la idea mitjançant una llengua que has començat a aprendre 4 o 5 mesos ençà? Suma-li a això algunes situacions una mica més "interseccionals" com: explicar la idea i funcionament d'aquesta per convidar a la participació a una lesbiana nascuda sorda o prova a fer-ho entendre a un responsable de l'església evangèlica Valdès, per telèfon!

Anècdotes a part, cada petita experiència m'ha servit per entrar en contacte amb un rica i a vegades amagada xarxa participativa palermitana, formada per associacions i persones individuals portant a l'edició més exhaustiva de la Biblioteca Humana mai feta a Palerm, des dels col·lectius que lluiten pels drets LGBTIQ, a les realitats que viuen persones ex detingudes o privades de la llibertat, l'estigma d'haver sobreviscut a una dependència, les mil maneres d'entendre les religions, el xoc i la impossibilitat de confrontar públicament la violència masclista, la marca d'haver viscut al carrer, la d'haver patit violència sexual durant la infància, l'infinit sentiment de culpabilitat que l'Església catòlica infon a l'homosexualitat, la fortalesa d'haver fugit de les mafioses mans de la "trata de blanques", la inenarrable  fugida a peu d'una guerra a una altra, fins a la lluita quotidiana contra les dinàmiques mafioses...

Històries vitals que ens han tocat a totes: a les "lectores" que s'han acostat a la biblioteca, als mateixos "llibres humans" que han compartit i han fet valorar la pròpia experiència, així com les "bibliotecàries" que hem guiat i ens hem deixat tocar per cada gran persona coneguda... totes i cadascuna de nosaltres, des de cada angle, hem identificat i confrontat alguns estereotips que desconeixíem en nosaltres, altres hem trobat afinitats, afecte, escolta i respecte de qui menys esperàvem, així com exemples de lluita i optimisme que ens han trastocat de dalt a baix.

Una abraçada!!
Per Mar Quintana




Dimarts, 27.9.2016 10h15

Walk on the Polako side of life (EVS a Croàcia)

“One's destination is never a place, but a new way of seeing things”
Henry Miller


I can feel a balkan feeling spreading in my body.
It's the polako rythm of life,
a new way of seeing life,
a new way of loving life.



I'm as much into clichés and the bubblegum pop side of wisdom as into any other form of it. They might just be different colors of the same human experience... 

“Is she going to say that EVS in Croatia has been a life-changing experience?”. I might as well say that. And I would be tellling the truth. And yet, life-changing is such a beaten word that, putting it down on the white page suddenly sounds meaningless. Like a chewing gum that lost its flavour.

There is another way to put it down: the polako rythm took hold of her soul.

You know when you listen several times to the same song playing in the background? You can't help youself but start singing it inside your head, or even out loud. It caught you. Similarly, we synchronize with the rythms and patterns of the cultures we live in, sometimes without even being aware of that happening.

Some rythms sound like this... A job that you don't like. In front of a computer, tasks pile up. Mails need to be answered. Many small details to be had in consideration. It beats like this... Do. Do. Do. Time booms. Obligations build up like dirty clothes. No matter how much you clean, you can always manage to invent more things to do. Head booms. Fast. Fast. Fast. And so on... Yes, you just caught the rythm.

And some rythms sound like a flowing river... Polako polako. Idemo na kavu. Take your time.

In Karlovac, it's easy to take your time. In Carpe Diem, it's easy to learn to enjoy your day. This town seems to be designed for you to pause and listen. With its four rivers, slowly flowing, circling the city. Eveloping you. With its idemo na kavu, sun ray in Cohiba, chilling in promenada, moon light in Papas' terrace. With its electric air and its electric feeling. Isn't this the spark that fired the spirit of Nikola Tesla and the brothers Seljan? Isn't this the spark in so many people that walk around these streets, taken by a subtle passion? You can't see it with your eyes, but the rythm is there, like an undercurrent. In Radiceva and in all these summer festivals that seem to be born out of this feeling.

Here, there are gods in the water. In the Korana and the Mereznica rivers. In the Adriatic sea. They tell secrets to those who listen. They hide spells in your skin while you swim. Spells long ago forgotten... Swimming naked late at night, not finding our clothes in the dark, laughing. Yes, those small things. Believing in something, and yet not knowing exactly what it is. You can feel the bite of time in those moments. You can feel it caressing your every cell, reassuring you that you are alive. Just like that.

Again, pause. Yes, learn to take the time for those small things. Idemo na kavu. Polako ili nikako. As counterintuitive as this may sound, it's with a polako spirit that things start to move. Slowly move. You start to see what's under the surface. Under the river. And they say that the silent river runs deep.

I love Henry Miller's quote “one's destination is never a place, but a new way of seeing things”, which we used in our Traveler's Café event in Carpe Diem. We pasted it on the cups; those small things again, like a breadcrumb trail in the forest. Personally, I would say one's destination is never a place, but a new way of loving life. A new way of finding the lost paths to our core. And of building new ones. In Croatia, I learnt to love in new colors, in new sounds, in new smells. I learnt to love with the fantasy that Korana and Mereznica display, the fantasy of the Plitvice jezera or of the island of love in Duga Resa. The abundance of this land fertilizes the body with dreams and desires, with secret memories and delightful images.

Volunteering was a part of it. Volunteering is a missing piece that brings together the human tribe and the individual's yearning for meaning. It turns giving and sharing into a natural human way to live. Volunteering is also a rythm. In our identification with others, we melt; in our getting back to our heartfelt desires, we strenghten. In-out. Inhale-exhale. Breathing our humanity and exhaling our gifts. Intertwining with the people, blending in the soup of life, growing roots in the air of Karlovac, infusing Korana water in our veins. And fearing the separation, for the pain of cutting our human roots can't be avoided...

Yes, the people were a big part of it. With their taste and their color, and that certain something you can't put your finger on. A once in a lifetime combination of possibilities. And yet, it's so easy to take that for granted... My mother told us once, when we weren't but kids licking ice-cream by the beach: “I fear not being able to meet every person in the world.” I never forgot those words. And yet, it's so easy to take that for granted. To forget the feeling of the sheer proximity of another human being caressing us. The taste of their experience of life tainting ours with a new tonality. Just like I have the taste of rakkija running in my blood and the lessons learnt from everyone I met tattoed on my skin. Just like, in our need to travel, and share, and connect and understand, we intertwine with people, we blend in the multicolor soup of life, we grow roots in new places and we get caught in new rythms.

And now I can feel a balkan feeling spreading in my body. It's the polako rythm of life, a new way of seeing life, a new way of loving life.

Per Aida Díaz Solà


Dimarts, 23.8.2016 09h30

EVS a Roma (Itàlia)

L'Anna Ardid ens explica en aquest vídeo com va ser la seva experiència de Voluntariat Europeu a una organització que treballa amb persones refugiades a Roma.






Dilluns, 25.7.2016 18h15

EVS a Rotterdam (Països Baixos)

La Judit Batlló ens explica la seva experiència de voluntariat europeu amb l'organització Lava Group a Rotterdam (Països Baixos)



Dijous, 28.4.2016 13h00

EVS a Gant (Bèlgica)

Per Albert Fernandez
 
Ja fa tres mesos des de que vaig deixar enrere Barcelona per aterrar en aquesta bonica ciutat belga, que és Gant. Des de febrer, estic fent de voluntari sota l'aixopluc del programa europeu EVS (European Voluntary Service). I, penso, que ara, després de tres mesos, a la meitat de la meva estada, és un bon moment per parar, agafar aire i mirar enrere per reflexionar i extreure algunes de les primeres conclusions.

En primer lloc, el repte més difícil i a la vegada el més gratificant al qual un voluntari ha de fer front, és el fet d'anar a viure lluny de casa. En el meu cas, però, tot i els meus 22 anys, en aquesta ultima etapa de la meva vida, ja he tingut la sort d'experimentar-ho un parell de cops. Primer, realitzant un camp de treball de curta durada (amb l'SCI), també en aquest país, i posteriorment, a través d'una estada a Finlàndia gràcies al programa Erasmus. Els resultats en tots dos casos van ser tan satisfactoris i enriquidors en l'àmbit personal, que vaig decidir repetir la vivència.
 
Malgrat tot, des del minut zero, sabia que seria totalment diferent. Aquest cop, hauria de fer front a una gran quantitat de nous reptes, com ara treballar en una feina que poc tenia a veure amb la meva formació acadèmica o viure amb una família d'acollida, ja que aquesta és la manera en la qual funciona la meva Hosting organization belga.

Sincerament, he de confessar, que en un primer moment aquesta ultima condició em preocupava especialment, fins al punt, de plantejar-me dubtes fins pocs dies abans d'embarcar-me en aquesta aventura. Em feia por el fet de no disposar de la independència de la qual ja feia temps que gaudia a Barcelona. Tot i això, després de posar en una balança els pros i els contres, els resultats a favor guanyaven per golejada, i pocs dies més tard, ja estava assegut en un d'aquells incòmodes seients de les companyies aèries de baix cost direcció a Brussel·les.

Els primers dies sempre són els més difícils. Però, com molt bé diu aquella dita castellana, no hay mal que por bien no venga. Pel que fa a la meva principal por de compartir el dia a dia i la meva intimitat amb una família belga, sorprenentment, va ser d' allò més fàcil. Per sort, em va tocar conviure amb una parella jove, que des del primer dia es van encarregar de fer-me sentir com a casa, a la vegada que respectaven la meva independència i m'ensenyaven tot allò interessant del seu país.

Pel que fa respecte a la feina, la veritat és que, ara per ara, no em puc queixar. El projecte és molt interessant. Treballo a Mediaraven. És una organització multidisciplinària amb una gran quantitat de funcions, com ara, dotar de coneixements audiovisuals i informàtics a altres entitats sense ànim de lucre, proporcionar una alfabetització mediàtica als més joves o encarregar-se de promocionar totes aquelles activitats culturals que tenen lloc a la zona flamenca del país mitjançant la creació de contingut digital a les xarxes socials i la col·laboració amb altres revistes juvenils.

La meva feina s'enfoca, principalment, en aquesta ultima funció. i, tot i no tenir ni idea del món audiovisual perquè el meu bagatge acadèmic prové de les ciències polítiques, considero que la meva adaptació ha estat forca bona, en bona part  pels meus companys, que sempre estan disposats a donar-me un cop de mà, tant pel que fa als aspectes tècnics, com als personals.

Potser, allò que m'ha portat més mals de cap els primers dies, a part del meu procés d'aprenentatge de l'holandès, ha estat la meva obsessió, gairebé compulsiva, per conèixer gent nova. Però, 
ha de quedar clar que l' EVS no és un Erasmus. Aquí, la vida social té l'has de guanyar. La meva recomanació és sortir de la zona de confort, explotar les teves habilitats socials i llençar-te de cap a tots aquells plans que la gent t'ofereixi. Al final, conèixer gent nova i fer nous amics només és qüestió de temps.

Així doncs, amb la perspectiva d'aquell que es troba a l'equador d'una estada com aquesta, crec que el meu relat està essent força positiu. No se si és, perquè la realitat s'ajusta a les meves expectatives, o bé, perquè intento sempre mirar de tenir una ment oberta i allunyada de prejudicis que em permeti aprendre de les males experiències i transformar-les en energia positiva per millorar en el futur. Sigui com sigui, puc dir amb claredat que un Voluntariat internacional és una experiència 100% recomanada.





Dimecres, 17.6.2015 18h00

EVS a Berlin

Em dic Alba, tinc 23 anys i des del setembre estic fent de voluntària a un casal de joves de Berlín. L'any passat ja havia estat d'Erasmus a Alemanya, això va fer reduir les pors que es poden tenir al principi. Aquella experiència va ser tan bona i vaig aprendre tant, que d'alguna manera volia repetir el mateix. Aquest cop, però, va ser molt més fàcil. Ja dominava l'idioma, sabia com funciona el país, havia après a portar l'economia domèstica així com les feines del dia a dia, etc.

Tot i així, al principi sempre hi ha pors. Podia ser que aquest cop fos totalment diferent, que no coneigués a gent tant estupenda com l'última vegada, que em sentís sola, que la “feina” no m'agradés, que m'exigissin més del que podia donar... Aquestes pors es van dissipar gairebé del tot la primera setmana.

He tingut la sort de compartir pis amb dos voluntaris més que es trobaven en la mateixa situació que jo i una altra que ja portava uns mesos aquí i ens va guiar en els nostres primers passos per la ciutat. Els meus companys de pis treballen a altres casals de joves del barri que a més del voluntaris europeus també tenen voluntaris alemanys i joves en pràctiques. D'aquesta manera, sumant els contactes de cadascú, vem fer ràpidament un cercle d'amistats que combinava tant alemanys com gent de diferents països. A més, la nostra organització coordinadora, VJF, ens posa constantment en contacte amb altres voluntaris a Berlín i ens informa dels actes que altres organitzacions organitzen per tal de que ens coneguem tots i intercanviem experiències. A part d'això, l'EVS inclou un seminari d'arribada i un altre de mig plaç on un dels objectius és també conèixer gent. Per tant, el punt de sentir-se sol no és difícil de resoldre, almenys en una ciutat amb tantes possiblitats com Berlín.

L'altra cosa que em preocupava més era el treball. No sabia què esperaven ells de mi o quines feines concretes hauria de fer. La primera setmana em van donar l'encàrrec de fer el cartell pel dia de les portes obertes i vaig posar-me bastant nerviosa. No en tenia ni idea de Photoshop, ni de disseny gràfic, ni de publicitat... i volia fer-ho bé. Però no va ser tan greu, un parell d'empleats que sí que en sabien em van

 donar 4 consells i em van ensenyar algunes coses bàsiques de Photoshop. A més, els meus caps se'n van adonar de com m'havia agobiat amb el cartell i pel següent em van dir que ho fes només si en tenia ganes. Després d'això he continuat fent cartells, m'agrada i tot, i a força de practicar he après molt. No obstant, som voluntaris, si tenim problemes a l'hora de fer una feina normalment parlant-ho es resol. Per exemple, la meva companya de pis treballa en un esplai i no s'hi sentia a gust, els nens eren massa per a ella. Després de parlar-ho va passar a encarregar-se de les feines administratives, on se sent molt més còmode. Amb aquests exemples vull tranquilitzar-vos sobre el tema de la feina, ja que normalment hi ha solucions per tot.

En general però, el meu EVS m'ha decebut una mica. La meva organització d'acollida està bastant morta. És un casal de joves on gairebé no hi ve ningú. Jo m'esperava més projectes, més experiències, i el que faig la major part del temps és estar al cafè del casal, esperant a que vingui algú. He intentat donar-li vida, començar un taller creatiu, classes d'espanyol, però és difícil canviar una situació que fa tant que és així. A més, tinc la sensació que els treballadors ja han tirat la tovallola, perquè no ens ajuden gaire a desenvolupar els nostres propis projectes. Posen molt poc de la seva part perquè tot canviï, potser ja els convé que continui així. No obstant, també té coses positives, com per exemple la flexibilitat pel que fa a horaris, dies de vacances, possibilitat de desenvolupar projectes propis en funció dels meus interessos, possibilitat de col·laborar amb altres insitucions i projectes, etc.

Com a conclusió, l'EVS ha estat una gran experiència. Compartir pis amb gent de diferents nacionalitats, conèixer gent d'arreu d'Europa, viure en una ciutat tan viva com Berlín, viatjar, haver d'espavilar-se sol, haver de comunicar-se constantment en una llengua extrangera, entendre com funcionen les institucions d'un altre país, barrejar-se amb gent local, menjar coses típiques, o treballar en un àmbit nou són alguns dels motius que fan que hagi valgut la pena.  



Dimarts, 9.6.2015 18h15

EVS a Irlanda del Nord!

Estic fent un EVS a Irlanda del Nord, treballant amb famílies, joves i infants. Però...parlaré de la part més personals, no del projecte en sí (que m’encanta) o d’Irlanda del Nord (que té una de les societats més amigables que hagi conegut mai).

L’idioma era un dels aspectes que m’espantava més. Sabia que sobreviure sobreviuria, però vaig arribar aquí tenint un nivell d’Anglès molt baix, per no dir quasi inexistent. Tot i que la gramàtica encara em falla, a l’aprendre un idioma parlant, en el dia a dia, aprens altres coses que són igual d’importants per comunicar-te amb nadius; expressions, frases fetes, “slang”...Fins hi tot ara parlo amb l’entonació d’aquí! A vegades es fa difícil expressar-se, però qui vulgui comunicar-se amb tu, farà l’esforç d’escoltar-te i entendre’t; els que no ho facin...és que potser no valia la pena que tu fessis l’esforç per comunicar-te amb ells tampoc. Aquí he constatat com d’important és la comunicació no verbal, quan parlem en el nostre idioma no ens n’adonem, però quan et falten les paraules, l’expressió no verbal esdevé prioritat. En el meu cas al treballar amb gent, necessito constantment l’idioma. A vegades sentia que no valia, sents frustració, coses que a Barcelona pots fer perfectament i aquí...resulta impossible. Però la frustració va desaparèixer el dia que vaig adonar-me’n de que no es tracta de les meves capacitats, sinó de les meves possibilitats tenint en compte el handicap de l’idioma.

Absolutament tot en aquesta vida és un aprenentatge, fins hi tot els moments més difícils. De tot en trauràs alguna cosa. Una frase que ens van dir al primer “training” i que se’m va quedar gravada és: no diguis que no a res. Si et diuen d’anar a fer una excursió, però aquell dia no et ve massa de gust perquè prefereixes estar a casa, fes l’esforç d’anar-hi! Segur que quan tornis pensaràs: sort que hi he anat. Quan tens dies en que l’estat d’ànim és més baix, és important no tancar-te, sinó l’únic que fas és donar-hi voltes i voltes. Si no et ve de gust socialitzar-te, ves a passejar sol i distreu-te. Una idea que intento també tenir present sempre és: si no té solució, no és un problema! Si estàs pensant en fer un EVS, deixa de pensar, i....comença a actuar! Tot l’esforç que facis el veuràs recompensat! Podria dir que està sent l’any amb més coneixement, creixement i enriquiment personal...i tot condensat en 12 mesos! I per acabar, la millor frase per descriure aquesta experiència:

“Live as if you were to die tomorrow. Learn as if you were to live forever” (Mahatma Gandhi)






Dilluns, 26.1.2015 17h15

EVS en Marske by the Sea (England)

Llegué a UK el pasado octubre y estaré realizando mi EVS hasta septiembre. Después de tres meses aquí creo que ya tengo algunas opiniones formadas y puedo compartir lo que ha sido hasta ahora mi experiencia para que aquellos que se están planteando realizar un EVS puedan beneficiarse de la misma. Obviamente cada uno lo vivirá siempre de manera distinta, pero toda información o referencia siempre es valiosa cuando tienes delante una decisión tan importante (un año de tu vida no se elige a la ligera).  Yo considero que sea de la temática que sea tu EVS y sea en el país que sea, lo básico e imprescindible es la motivación. Porque ten por seguro de que será un año increíble y que te aportará muchísimo y en muchos sentidos, pero probablemente también habrá momentos duros y no todo será perfecto. Si no estás realmente motivado, si sólo te lo planteas porque no tienes nada mejor que hacer, te aconsejaría que te buscases otra cosa.

En mi caso en particular, la temática del EVS me apasiona y tiene que ver con lo que he estudiado, eso de por sí ya sería suficiente para darle un poco de sentido a mi día a día. Si a eso añadimos que hacía mucho tiempo que quería viajar a UK y conocer distintas partes de su geografía, ya tengo motivos suficientes para afirmar que este año me va a merecer la pena. Por si eso fuera poco, vivo en una casa que más bien parece un castillo, rodeada de gente encantadora, cercana y acogedora que me han hecho sentir ya como una parte más de la “familia”. Vivo y trabajo con otra EVS alemana que también es un encanto y me aporta muchísimo. Tengo la playa a 5 minutos de casa, una playa preciosa rodeada de pequeñas colinas verdes y con un acantilado imponente al fondo. Creo que en general he tenido mucha suerte y no me puedo quejar, pero como he dicho antes, siempre hay momentos o aspectos que se pueden hacer duros o cuesta arriba. No deja de ser que llegas a un país nuevo, con una lengua que no es la tuya y sin conocer a nadie, con todos tus seres queridos a muchos kilómetros de distancia. En mi caso, el pueblo en el que vivo, aunque precioso, es pequeño y no ofrece muchas actividades u oportunidades para socializar con gente de mi edad. En estos meses no he podido entablar mucha relación con gente que no pertenezca al entorno en el que trabajo, ni he tenido acceso a mucho ocio o fiesta, y a veces te puedes sentir un poco sólo o desubicado… Pero por suerte tengo el apoyo de mis compañeros y simplemente es cuestión de no estancarse y seguir buscando o propiciando esas oportunidades (la semana que viene, por ejemplo, empiezo un curso de guitarra en el pueblo de al lado). Luego siempre hay puntos negativos de menor peso (discrepancias con la comida, en ocasiones falta de intimidad, etc.), pero en mi caso nada que me estropee realmente la estancia.

Atendiendo a todo esto, tengo tres recomendaciones básicas. La primera sería que escogieseis un voluntariado que de verdad os llame la atención; al fin y al cabo vais a llevar a cabo una actividad, y será la que ocupe la mayor parte de vuestras horas, así que más vale que sea de vuestro interés o de vuestro agrado. La segunda sería que os informéis muy bien del sitio al que os planteáis ir antes de escogerlo, ya que vuestra experiencia puede ser muy distinta si vais a una gran ciudad o a un pueblo perdido en las montañas (no digo que uno sea mejor que otro, pero ciertamente lo viviréis de forma distinta y las expectativas tienen que ser diferentes). La tercera es que vayáis con la mejor predisposición, flexibilidad y apertura de mente. Si llegáis al sitio que sea con este estado mental, os garantizo que sacareis partido de la experiencia, que sabréis encontrar aspectos positivos y que creceréis muchísimo durante el tiempo que dure vuestra estancia. Por el contrario, si vais con las ideas fijas, con expectativas muy concretas y/o elevadas, es fácil que os decepcionéis y que os perdáis gran parte de las cosas buenas que os podéis llevar por estar mirando a otro lado o empeñados en imposibles que no han de llegar.


Dilluns, 27.10.2014 18h30

EVS a Maltos Ordino Pagalbos Tarnyba, Vilnius (Lituània)

Fa poc més d’un any estava buscant una eixida i vaig trobar l’oportunitat del Servei de Voluntariat Europeu (SVE). Em vaig posar a buscar i vaig ser escollida al projecte en el que ara treballo. El meu voluntariat el realitzo a Maltos Ordino Pagalbos Tarnyba,  principalment a un centre de dia per a nens de famílies amb risc social, així com a un centre de dia i una escol·la per discapacitats físics i mentals, i altres activitats de l’organització.

Destí: Vilnius, Lituània. Abans d’arrivar aquí no sabia res de Vilnius (la capital) ni de Lituània. Ha segut un constant descobriment cultural, de la llengua, de la gent... que m’ha servit per conèixer la cultura del país on em trobo així com la meua.  M’ha resultat molt interessant adonar-me com influeix el clima, la història i transició dels esdeveniments passats, la situació geogràfica... en la idiosincràsia d’un país.

És clar que també és un període de creixement personal. Descobreixes o et reiteres en allò que vols, o allò que no vols. En el meu cas ha segut un moment en el que he assentat, assolit allò que ja estava creixent en mi quan em trobava a Barcelona.
Puc sentir-me afortunada de tot allò que he aprés, noves habilitats i capacitats que he desenvolupat aquí. La meua organització m’ha ofert moltes i diverses oportunitats, que tot i a vegades no compartir l'opinió, en les que he participat. Sempre he intentat aprofitar i agafar tot allò que se m’ha ofert. Així com per tots els països que he visitat, amb l’organització o amics.

Respecte a la llengua, aquí parlen lituà, clar està que no tenia ni idea. És una gran experiència estar a un lloc on no comprens res del que et diuen, et fa posar en el lloc d’altres persones que passen pel mateix però per altres motius que no solen ser tan lúdics o d’aprenentatge.

Una altra cosa per la que em sento molt afortunada és per tota la gent que aquí he conegut i en la que he compartit moments inolblidables, gent de tota Europa, de Turquia, Georgia, Armènia, Índia, ... Gent amb il•lusió de viure, amb motivacions, amb gran cor que m’han enriquit. Amics als quals tornaré a veure o port ser no veure mai més però moments i experiències irrepetibles que sempre seran amb mi.

Jo realitzaré un total de nou messos de voluntariat que, sota el meu punt de vista, són massa. Arriba un punt que la situació de voluntari o el projecte on, personalment, he deixat d’aprendre al projecte. He fet moltíssimes coses i no he parat però aquests dos últims messos tot és el mateix i ja no hi ha res nou.  Una barrera és l’idioma ja que el projecte sols et dóna 36 hores de formació que són molt poques per un idioma que no conèixes i que és tot menys fàcil. És inevitable que et frena.
Em trobo a un mes d’acabar el projecte i tornar a la terreta. Les emocions i ganes de marxar s'ajunten en la melancolia de deixar el que ha segut la meva casa durant molt de temps, els meus nens, els meus amics... Per a mi està sent una experiència molt possitiva en la que estic aprenent molt. Per suposat que tot no és bonic, però d’allò roí també se n'aprèn i, a vegades, inclús més, som capaços d’adaptar-se a tot.

Sols puc que recomanar aquesta experiència, aprofiteu esta oportunitat que ens dóna la Unió Europea! Elegiu bé el projecte ja que invertireu moltes hores en ell, que s’adapten a vosaltres i amb un temps raonable pel que fareu i a la aventura!!





Perfil

Les més llegides


Arxiu




Altres articles


Servei Civil Internacional Catalunya
Servei Civil Internacional Catalunya

Carrer del Carme 95, baixos 2n.
08001 - Barcelona
T. +34 934 417 079
F. +34 934 417 018
Contacte